Fa dues setmanes es va celebrar un debat sobre el càncer a la Fundació Vila Casas, en el marc del projecte conjunt amb la Universitat Pompeu Fabra que es coneix com l'Informe Quiral, que fa més de quinze anys que analitza la medicina i la salut, la seva comunicació pública i la interacció amb la societat. Hi van sorgir diverses qüestions: ¿Avancem realment en la lluita contra el càncer? ¿És una malaltia que pot cronificar-se encara que no la curem realment? Quina percepció en té la societat?
Anem cap a una medicina científica cada vegada més preventiva, fins i tot predictiva. Cada persona és un cas, ambiental, circumstancial i genètic. La solució, sens dubte, serà una medicina personalitzada. Teràpies i fàrmacs a la carta. Hi ha bons resultats i sobretot un horitzó d'esperança fonamentada.
Però també hi ha un problema molt seriós. Serà una medicina amb un cost gairebé prohibitiu. És el resultat de l'aplicació d'una recerca molt capdavantera i revolucionària, sí. Però insostenible per a la medicina pública (amb crisi o sense...) i en altres àmbits.
Se'ns planteja un dilema cabdal: ¿La relació entre el benefici i el cost pot suposar una nova exclusió en funció de la capacitat econòmica de cadascú de nosaltres? Ara ja hem de viure el problema ètic de la impossibilitat d'aplicar determinats tractaments en països que no els poden pagar. Sense anar a parar a aquesta eterna insolidaritat nord-sud, aquí mateix, en el si d'una societat dita desenvolupada, ¿l'avenç de la ciència implicarà més injustícia social? Tenim por de la resposta.