Oriol Alamany: “Al món hi ha menys llocs salvatges del que la gent es pensa”

Oriol Alamany (1958) ha recorregut paisatges àrtics, muntanyes i deserts d’arreu del món per fotografiar la natura més salvatge, sovint en condicions extremes. Els seus treballs, que han ajudat a descriure la vida d’animals com el lleopard de les neus, els elefants d’Etosha, l’ós bru i els falcons urbans, s’han publicat en revistes tan prestigioses com National Geographic i BBC Wildlife.

Vas començar estudiant biologia.

— Sí, dos anys. Però llavors va morir Franco i les classes es van aturar. Un dia entraven grups d’extrema dreta amb porres i cadenes, l’altre hi havia vaga de professors... La botànica l’aprovava a la primera, però la resta d'assignatures les vaig suspendre totes, i vaig començar a estudiar disseny.

I del disseny a la fotografia.

— Diuen que les meves fotografies tenen molta composició, potser hi té a veure. Hi ha un tipus de fotògrafs de natura, retratistes, en diem, que valoren molt el primer pla: el que importa és que l’animal aparegui més gran millor. Però penso que això ho podries fer sense sortir del zoo. A mi m’agrada fotografiar-los amb altres elements del seu ambient natural.

¿Tens la sensació de fotografiar coses que aviat desapareixeran?

— Sobretot en paisatges. Tinc moltes fotografies de llocs que ja no existeixen. Sense anar gaire lluny: pobles perduts del Pirineu de quatre pagesos on ara hi ha blocs d’apartaments.

I pel que fa als animals?

— En les últimes dècades s’han fet molts esforços per conservar espècies emblemàtiques com ossos, voltors, àguiles daurades, llops, linxs... Però, en canvi, estan desapareixent molts insectes i petits ocells agrícoles, com els bitxacs i els botxins, perquè no són tan cridaners i ningú se’n preocupa. Tinc al cap fer un treball sobre això; s’hauria d’ensenyar com s’utilitzen els pesticides o com es netegen els marges de les carreteres i les bardisses, on hi havia tanta biodiversitat.

Un dels teus treballs més famosos és el del lleopard de les neus de l’Himàlaia.

— Sí, és curiós perquè estàvem convençuts que no en veuríem cap, i el primer dia que els buscàvem en van aparèixer dos alhora. Em vaig posar a tremolar, no sé si pel fred, perquè s’havia amagat el sol i havia baixat molt la temperatura, o pels nervis. Feia deu fotos a un dels lleopards, em girava, i deu a l'altre. Després vam estar molts dies sense veure’n cap més: amb el temps he après que la natura és absolutament imprevisible.

Perquè el perill de tornar d’un viatge com aquest amb les mans buides sempre hi és.

— De jove em frustrava molt haver invertit temps en alguna cosa i que no tingués cap rendiment ni personal ni econòmic, perquè, esclar, tornaves sense cap material per oferir. Però la natura no entén d’immediateses. Tot és paciència. I tinc la sensació que quan ho intentes, fracàs rere fracàs, al final la natura et dona un premi. Altres cops sí, estàs vuit hores mirant una cinglera i no passa res: doncs mala sort.

No tothom té aquesta paciència.

— Hi ha gent que s’apunta a un safari i va amb una llista de totes les coses que vol veure; els lleons, els tigres, el creuament del riu que fan les manades de nyus, les zebres... perquè ho han vist al National Geographic. Aquests documentals reuneixen la feina de centenars de professionals en milers de setmanes de feina, i ells ho volen veure tot en set dies perquè per això han pagat.

Volen estalviar-se les hores d’espera, que suposo que en el cas d’un professional són moltes. Com les vius?

— Quan fotografies fauna salvatge, si et distreus estàs perdut. Has d'estar escanejant l'horitzó contínuament, durant hores i hores. Et poses en mode standby... Tot i que amb els ocells, per exemple, jo funciono molt amb l'oïda. En conec molt bé el so, fins i tot l’aleteig.

Has treballat molt al desert i a l’Àrtic. Per què?

— Són espais primigenis i oberts, amb molt bones llums, sobretot de matinada i al vespre. Admiro molt els companys que fan fotos a la selva, perquè són espais molt tancats on la llum sol ser nefasta i hi ha moltíssima vegetació. Al desert hi ha menys abundància d’animals, però els que hi ha són més fàcils de veure. Al final, al món hi ha menys llocs salvatges del que la gent es pensa. I també he conegut zones remotes, a l'Àfrica, per exemple, on el territori està anorreat; gairebé no hi ha animals perquè la gent passa molta gana i el furtivisme està molt estès.

Quant temps passes a casa i quant viatjant?

— Abans solíem fer un viatge llarg a l’any, de tres mesos. Ara, a més, organitzem viatges de fotografia per a grups de deu o dotze persones en llocs com les illes Svalbard, l’Índia, el Marroc, Jordània, la Patagònia, Austràlia, Oman... I amb prou feines estem dos mesos seguits a Barcelona.

Parles sempre en plural...

— Sí, perquè tots els viatges els faig amb la meva companya, l’Eulàlia. Ella no fa fotos, però és una crac organitzant tota la resta. Ja no sé si podria anar sol a segons quins llocs, perquè quan un s'acollona l'altre aguanta, i al revés.

Vols dir que has passat por fotografiant?

— Bé, he hagut de treballar sovint amb temperatures extremes i he arribat plorant a algun cim perquè em trobava molt malament i no podíem fer marxa enrere. Al Iemen vam pujar en un avió escortats per l’exèrcit. A Egipte estava fotografiant un ocell del desert sense adonar-me que al darrere hi havia un campament militar, i un soldat jove que estava molt nerviós em va prendre el carret apuntant-me amb una metralladora. Em va dir que el revelarien i, que depenent del que hi trobessin, no em deixarien sortir del país.

Amb la intel·ligència artificial ja no és fàcil saber quines fotos són reals i quines no.

— A mi, seure davant l'ordinador i demanar-li que em faci un lleó assegut en una branca seca amb un raig de llum de tarda la veritat és que no m’aporta res. Entenc que pot tenir un ús, però personalment no té res a veure amb estar a 35 graus dins d'un Land Rover suant la gota gorda per trobar un animal.