Biologia

La immortalitat és impossible: tenim data de caducitat

4 min
L’estudi de l’activitat física i de marcadors d’envelliment que es poden mesurar en una anàlisi de sang ha conclòs que la vida humana té un límit.

La vellesa és una anomalia: els organismes que viuen en llibertat no acostumen a arribar-hi. Tampoc ho aconseguien la majoria dels humans: al llarg de la història, l’esperança mitjana de vida de la nostra espècie ha rondat els 30 o 40 anys. Els depredadors i les malalties infeccioses s’encarreguen d’evitar xifres de longevitat gaire altes en els animals salvatges. Però els humans hem sabut controlar les dues coses i, per això, a partir del segle XX hem assolit que el fet inusual de sobreviure fins a una edat avançada es convertís en la norma. Ara ens plantegem si hi ha algun límit: ¿quina és l’edat màxima a la qual pot arribar el cos humà si es donen les condicions necessàries? La pregunta ha generat debats acalorats aquestes últimes dècades i l’últim estudi sobre el tema assegura que és biològicament impossible viure més enllà de 150 anys.

Rècords d’edat

Cada cop és més freqüent veure persones que superen la frontera dels cent anys, cosa que fins no fa gaire era una raresa. De fet, les xifres de centenaris s’han quadruplicat des de l’any 2000 i es calcula que actualment n’hi ha prop de mig milió al món. És més: la previsió és que una de cada tres persones nascudes després del 2013 hi arribi. Però per molt que augmenti la quantitat dels que superen el segle de vida, només es coneix una persona que hagi passat dels 120: Jeanne Calment, la dona francesa que, amb 122, té des del 1997 el rècord de més anys viscuts.

Això ha portat alguns experts a considerar que les característiques pròpies de la biologia humana fan que, per molt que es donin les circumstàncies idònies, no sigui possible superar un cert límit. Però, per altra banda, n’hi ha que creuen que, si podem frenar tots els factors que envelleixen les nostres cèl·lules, no hi hauria d’haver cap motiu per anar més enllà i, almenys teòricament, arribar fins i tot a ser immortals.

Límits d’edat

El 2017, el grup de Jan Vijg, de l’Albert Einstein College of Medicine de Nova York, va publicar un article a la revista Nature en què, després d’analitzar estadísticament una sèrie de dades demogràfiques, deia haver demostrat per primera vegada que el límit existia i que era al voltant dels 115 anys. Un dels arguments era que, malgrat l’augment constant de l’esperança mitjana de vida, l’edat màxima no ha variat des dels anys 90 del segle XX. Poc després, a la mateixa Nature es publicaven cinc articles seguits d’altres experts argumentant de diverses maneres que Vijg i els seus companys s’equivocaven en els càlculs. Des de llavors el debat ha continuat viu, però sense que s’arribés a cap conclusió definitiva.

Un nou treball, publicat aquesta setmana a la revista Nature Communications per científics de la companyia farmacèutica Gero, amb seu a Singapur, afegeix llenya al foc aportant arguments obtinguts de l’anàlisi de grans quantitats de dades (big data ). Els investigadors han treballat a partir de la informació de bases de dades dels Estats Units, Rússia i el Regne Unit, i han definit el que han anomenat DOSI (la sigla en anglès d’indicador dinàmic de l’estat d’un organisme), una suma de diversos marcadors biològics d’envelliment ja coneguts i que es poden mesurar en una anàlisi de sang. Aquest indicador inclou dades que van des de l’estat dels glòbuls vermells fins a la proporció entre neutròfils i limfòcits.

Comparant els DOSI de milers d’individus amb la informació de l’activitat física que practiquen (el nombre de passes que fan cada dia, obtingut de diversos aparells personals de fitness ) han vist que declinen en paral·lel, independentment de les malalties associades, i que, un cop comencen a baixar, ja no es recuperen mai.

Una pèrdua indefectible

Això voldria dir que la pèrdua de salut de l’organisme és progressiva i irreversible, de manera que cada cop li costa més mantenir l’equilibri fisiològic. Seguint aquesta idea, dedueixen que la resistència intrínseca del cos humà arribaria irremeiablement a zero entre els 120 i els 150 anys. A més, els seus càlculs prediuen que és a partir dels 35-40 anys quan començaria aquest procés d’envelliment progressiu. Així doncs, els humans assoliríem el pic físic entre la quarta i la cinquena dècada de vida, i a partir d’aquí la capacitat per fer front a les adversitats aniria decaient.

La conclusió d’aquest estudi és que cada espècie té un límit intrínsec de longevitat, independent de qualsevol altre factor, a partir del qual la vida ja no és possible. Això dependria del ritme amb el qual es perd la capacitat de mantenir les funcions metabòliques bàsiques. En el nostre cas, no superaria mai els 150 anys, suposant que aconseguíssim evitar tots els accidents i les malalties mortals, cosa que contradiu els que defensen que l’envelliment es pot frenar.

Malgrat aquesta limitació, els mateixos autors alerten que tot això no vol dir que la ciència no hi pugui trobar solucions. De fet, ja hi ha estudis en marxa per analitzar intervencions que podrien desconnectar aquests mecanismes de degeneració progressiva que portem incorporats. Ara bé, el principal objectiu de l’estudi de l’envelliment no és, de moment, empènyer la nostra existència més enllà de les fronteres conegudes, sinó aconseguir que cada cop visquem més anys amb plena salut.

Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC
stats