L’extraordinària lliga que atrau els millors científics del món a Catalunya

BarcelonaSón poc més de les 6.30 del matí. La paleoantropòloga nord-americana Ashley Hammond fa estona que és desperta, donant mamar al seu fill, de dos mesos. Ho té tot calculat per poder agafar el tren a Terrassa, on viu des de la tardor, i poder arribar a temps al centre de Barcelona. Avui Hammond assisteix a una celebració ben especial, la festa dels 25 anys d’Icrea, l’estratègia 100% pública catalana per atreure i retenir el millor talent científic. Aquesta investigadora ha estat una de les últimes a incorporar-se a aquesta lliga de l’excel·lència, pionera al món i que ha resultat molt exitosa per al sistema de recerca del país.

La idea va sorgir el 2000. Primer la Generalitat va crear unes distincions anuals per reconèixer els vint millors investigadors universitaris amb l’objectiu d’identificar i potenciar talent. Al darrere hi havia l’aleshores conseller d'Economia i Coneixement Andreu Mas-Colell, artífex en gran mesura de l’èxit del sistema actual de recerca català, que l’any següent va impulsar la creació d’una fundació, finançada íntegrament per la Generalitat, amb la mateixa finalitat –identificar, captar i retenir el millor talent– però centrada en científics en centres de recerca.

En paral·lel, a més, va iniciar la posada en marxa dels centres de recerca també d’excel·lència Cerca (com ara l’Institut de Ciències Fotòniques o el Centre de Regulació Genòmica), inspirats en institucions capdavanteres europees, com l’Institut Max-Planck alemany. “L’aposta era clara: un sistema basat únicament en mèrits i en la capacitat de lideratge i d’excel·lència científica”, resumeix l’actual director d’Icrea, el matemàtic Antonio Huerta.

Per fer-ho possible, es va constituir una fundació, la Institució Catalana d’Investigació i Estudis Avançats (Icrea), impulsada al 100% per la Generalitat, que “ha estat respectada per tots els governs –destaca Huerta– i ha sobreviscut a crisis de moltes menes al llarg d’aquest anys, cosa que ha estat cabdal per a la ciència del país”. Una ciència que inclou totes les àrees del coneixement, des de filosofia i lingüística fins a matemàtiques, bioinformàtica, economia o paleoantropologia.

Se sustenta sobre dos pilars fonamentals: d'una banda, està dirigida per acadèmics per a acadèmics; i, de l’altra, té independència orgànica i autonomia funcional. I ha inspirat almenys dues altres iniciatives: l'Ikerbasque, al País Basc, i el European Rearch Area Chair o ERA, a nivell europeu.

L'impacte dels Icrea

Per accedir a una posició Icrea, un científic, català o estranger, ha de presentar la seva candidatura de la mà d’una institució catalana que desitgi acollir-lo. Un comitè independent i internacional d’experts avalua les candidatures segons l’excel·lència. Els científics seleccionats són contractats de manera permanent, amb un sou competitiu (de mitjana 80.000 euros anuals), i avaluats cada cinc anys per determinar el seu rendiment. A mesura que progressen, consoliden increments salarials i poden arribar als 120.000 euros.

En l’actualitat hi ha 305 investigadors Icrea (76% homes i 24% dones), cosa que suposa un 1% del teixit científic català. Prop de quatre de cada deu van obtenir la posició quan tenien menys de 40 anys. El pressupost aquest any és de 40 milions d’euros i "cada Icrea genera de mitjana cinc vegades més que la inversió que fa la Generalitat", destaca Huerta, que assenyala que "els Icrea generen cada un directament uns set llocs de treball de molta qualificació”.

L’ARA ha seleccionat cinc investigadors actuals que el programa Icrea ha permès retenir. Ells són part de la lliga extraordinària de la ciència a Catalunya.

“Vull entendre com es desplaçaven els primers humans”

Ashley Hammond

Paleoantropòloga a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) 2025

Soc paleoantropòloga i, segurament, una de les principals expertes mundials en l’evolució de la pelvis humana. Juntament amb el crani, és la part del cos que més canvis ha patit en la història de la humanitat, per la necessitat de començar a caminar drets i a causa d'infantar nadons amb un cervell molt gros. Aquests canvis estan vinculats a la fisiologia, als intestins, a la dieta, a la forma del tors; per això, aquesta part del tronc inferior ofereix molta informació per entendre què va passar a l’evolució humana.

La pregunta que m’agradaria respondre amb la meva recerca és quin tipus de locomoció o de moviment tenien els primers individus del nostre llinatge. Com es desplaçava l’ancestre comú dels humans i dels nostres parents evolutius? Caminava ja pel terra de quatre grapes recolzant els artells, com fan ara els ximpanzés o els goril·les, o encara es movia de branca en branca?

Per intentar respondre-la, treballo amb el registre fòssil de simis i homínids, i faig expedicions a jaciments de l’Àfrica, sobretot a Kenya. A més, aplico tècniques 3D avançades per estudiar la mobilitat de l’articulació del maluc i l’evolució de les capacitats motores en grans simis. Fins a l’octubre passat treballava des del Museu d’Història Natural de Nova York [sí, el que surt en moltíssimes pel·lícules!], on era la conservadora i catedràtica de la divisió d’antropologia. I ara treballaré com a investigadora principal en el grup de recerca d’origen dels homínids a l’ICP, on m’acabo d’incorporar com a Icrea.

Que em plantegés venir a Catalunya té a veure amb el fet que el meu marit, que també és científic, és català i volia tornar a casa. És cert que la decisió va ser difícil, perquè als Estats Units es destina molt més finançament per a la recerca, tant pública com també privada, perquè tenim una cultura de la filantropia diferent. A més, els salaris són més alts. Per això vam acordar que només canviaríem Nova York per Barcelona si aconseguíem una posició centrada en recerca, prestigiosa i amb finançament. I això passava per obtenir una beca del Consell Europeu de Recerca, una de les prestigioses i competitives ERC; o una posició Icrea; o una combinació de les dues.  

Icrea és segurament un dels tres programes més top de tot Europa. Per això, quan em van comunicar que m’havien seleccionat, va ser un somni. A això s'hi suma que a Catalunya la qualitat de vida és molt alta i que hi ha polítiques de suport a les famílies. I això per a mi, per a nosaltres, que acabem de tenir un segon fill, també és molt important.

“Cada dia miro la foto dels infants amb Myhre, una malaltia minoritària, per recordar la importància de la nostra recerca”

María Macías

Química a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB Barcelona)

Cada dia miro una foto que tinc al meu despatx dels infants a Espanya amb síndrome de Myhre. És una malaltia ultraminoritària molt greu, per a la qual no hi ha cura, i que provoca complicacions mortals, com fallida cardiovascular i fibrosi, també discapacitat intel·lectual. La miro perquè em fa mantenir els peus a terra i recordar com és d’important el que fem per intentar trobar-hi una solució, encara que sigui parcial, però que ens permeti guanyar temps mentre d’altres troben la cura definitiva.

Aquesta malaltia la causen cinc variants en el gen que codifica una proteïna SMAD. Aquestes proteïnes tenen un paper cabdal en el desenvolupament i bon funcionament de les cèl·lules i els òrgans. Quan s’alteren poden provocar tumors i malalties com la síndrome Myhre. Porto estudiant les proteïnes SMAD amb Joan Massagué [director científic de l’Institut Sloan Kettering, a Nova York] des de fa almenys 25 anys, quan vaig tornar a Espanya per incorporar-me com a Icrea a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB Barcelona). Puc dir amb orgull que soc de la primera promoció Icrea!

Aleshores jo era científica titular al Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL), a Heildelberg, a Alemanya, i tenia un petit grup de recerca. Estava molt bé i em plantejava demanar la nacionalitat alemanya. Però en un congrés de biologia estructural als EUA, uns investigadors de Barcelona em van explicar que s’estava posant en marxa aquesta iniciativa de captació i retenció de talent i em va picar la curiositat, perquè sentia que d'alguna manera volia retornar al sistema part del que havia invertit en la nostra formació.

Així que em vaig presentar a la primera convocatòria que es va obrir. Recordo que em va entrevistar un comitè format per unes catorze persones, entre les quals hi havia Joan Massagué, que em va seleccionar per anar a l’IRB Barcelona.

La idea d’Icrea em semblava fantàstica: invertir en persones amb talent que siguin capaces de trobar finançament, de generar contractes i una riquesa associada a la recerca, fer avançar el coneixement. És així com es crea la massa de productivitat en un país.

Em continua apassionant intentar entendre què ens poden explicar les estructures de les proteïnes, si podem comprendre millor els mecanismes d’acció o com funcionen; i quin impacte tenen les mutacions associades a malalties. L’objectiu final és aplanar el camí cap a dissenyar nous fàrmacs o trobar solucions.

“Estic encuriosit per saber com va arribar el virus de la pesta porcina si no va sortir del laboratori d'IRTA-CReSA"

Toni Gabaldón

Bioinformàtic al Barcelona Supercomputing Center i l’IRB Barcelona

M’apassionen els microorganismes. Com pot una cosa tan petita tenir un impacte tan gran i acabar causant-nos una malaltia o un problema? Estem estudiant, per exemple, com els canvis que es produeixen en la microbiota intestinal, la comunitat formada per bilions de bacteris, fongs, llevats, virus, s’associen al càncer colorectal. O com els bacteris de la boca estan implicats en la hipertensió. De fet, tenim un projecte finançat per La Marató per analitzar precisament això.

Sempre he treballat amb microorganismes i evolució, que és la llei més unificadora de la biologia i permet explicar tant l’origen com la diversitat d’organismes que existeix, fins i tot les interaccions entre aquests organismes. I ho faig com a investigador Icrea des del 2013. Primer al Centre de Regulació Genòmica i, des de fa uns anys, liderant el grup de genòmica comparativa, afiliat al Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS) i a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona).

Recentment, precisament per l’expertesa del meu grup de recerca en patògens emergents i genòmica comparada, des de la conselleria d’Agricultura ens van demanar un cop de mà per aclarir l’origen del brot de pesta porcina que vam tenir a Catalunya. La pregunta que vam intentar respondre era si el virus de la pesta porcina havia aparegut a partir de les soques que tenien als laboratoris de l’IRTA-CReSA en una franja de temps concreta. La resposta que vam obtenir va ser que no. Paradoxalment, és el genoma més petit amb què hem treballat [el del VPPA] i, en canvi, el que més impacte ha tingut. Estic molt encuriosit per saber ara, si no ha vingut del laboratori, com ha pogut aparèixer allà.

Ser Icrea va molt més enllà del sou. És formar part d’una comunitat que vetlla perquè estiguis a gust i trobis el teu lloc per desenvolupar la teva recerca al màxim nivell. També ens ofereixen formació, com ara cursos de lideratge, i ens posen en contacte amb altres investigadors de molt alt nivell, d’on poden sorgir col·laboracions. També ens exigeixen molt: hem de passar avaluacions externes supercompetitives cada cinc anys per renovar la posició. Aconseguir l’Icrea va ser el meu passaport per poder-me quedar a Catalunya fent recerca. Si no, hauria hagut de marxar fora.

“Investigo com millorar els mètodes de comunicació per contribuir al progrés de la societat”

Antonio Acín

Físic teòric a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) de Castelldefels

Sempre que parlo amb els meus col·legues d’arreu del món els dic que tinc la millor posició com a investigador que puc tenir a Espanya, que és la posició Icrea. El reconeixement que tinc, tant acadèmic com social, sumat al fet que em sento valorat i que han dipositat confiança en mi, és el millor que pots tenir com a científic.

Lidero el Grup de Teoria de la Informació Quàntica a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), ubicat a Castelldefels. Vaig arribar en aquest centre el 2003 procedent de la Universitat de Ginebra, a Suïssa. Abans m’havia llicenciat en telecomunicacions i en física, i m’havia doctorat en física teòrica inspirat per un curs que impartien dos físics que són una referència en quàntica, l’Anna Sanpera i l’Ignacio Cirac.

Per a un físic teòric com jo, la decisió de tornar a Catalunya o a Espanya és potser una mica més senzilla que per a investigadors d’altres àmbits, perquè no requerim tants diners per fer recerca. Quan vaig decidir tornar a Barcelona, el projecte de l’ICFO era prometedor però molt incipient, i calia apostar-hi molt fort. Tot i que vaig venir amb una beca estatal Ramón y Cajal, al cap de poc em vaig presentar per a la posició Icrea, que ja en aquell moment tenia prestigi i em semblava una opció molt més atractiva.

La meva carrera acadèmica se centra en un dels àmbits amb més potencial de futur de la física contemporània, la computació quàntica. Soc un expert en teoria de la informació quàntica i investigo noves formes de processar la informació. També per fer ordinadors més potents i protocols d’encriptació més segurs. La meva recerca és bàsica, genero coneixement perquè després els físics experimentals el portin a la pràctica. M’interessa molt resoldre aquests problemes, tan interessants intel·lectualment, que poden aportar progrés a la societat. Perquè si tenim mètodes de comunicació millors contribuirem a fer que la societat progressi.

 “Estudio com neixen les estrelles com el Sol i com es formen les llavors dels planetes”

Anaëlle Maury

Astrofísica a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC)

Tu, jo, tothom som, literalment, pols d’estrelles. El carboni de què estem fets els humans, les plantes, la resta d’animals, tot el que ens envolta procedeix de la pols còsmica, petits grans de pols que s’uneixen els uns amb els altres fins a arribar a formar els planetes. La meva recerca se centra, precisament, en intentar entendre com neixen les estrelles com el nostre Sol, i la física que permet que aquests granets minúsculs de pols interestel·lar coagulin i evolucionin fins a formar llavors planetàries, i després planetes al voltant d’aquestes estrelles. M’interessa el paper que tenen en aquest procés fascinant els camps magnètics.

Des de sempre he mirat el cel. He crescut en un petit poble de vint habitants al Prepirineu francès, molt a prop de l’emblemàtic Canigó, Prunet i Belpuig, a la Catalunya Nord. El meu veí més proper estava a 6 km! Els meus pares em deixaven campar com volia, i tenia accés a un firmament estrellat increïble cada nit. Per això em dedico a l’astronomia. I, en part, que hagi canviat París per Barcelona té a veure amb la meva nostàlgia per aquest país i aquest escenari natural.

A la capital francesa hi estava molt bé, hi portava 10 anys, i hi investigava els camps magnètics quan es formen els sistemes planetaris, un tema en què, aleshores, hi havia pocs experts. Vaig tenir la sort de començar a col·laborar amb una persona que estava ubicada aquí, a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-ICSIC), que va ser qui em va parlar d’Icrea. Sent franca, no m'havia plantejat mai treballar al sistema de recerca espanyol, perquè volia un entorn competitiu i dinàmic. Però Icrea em va canviar la idea que tenia i m'hi vaig presentar. La meva sorpresa va ser aconseguir-ho a la primera.

El context de recerca a Catalunya en l’àmbit de l’astrofísica és molt bo, hi ha investigadors excel·lents. Ara estic formant el meu equip i treballant en el meu projecte PEBBLES, per al qual vaig obtenir una ERC Advanced Grant. Parlo castellà, que he après al carrer de les vegades que he anat a Xile a l’observatori astronòmic, i ara començaré a aprendre català. L’entenc una mica perquè soc de la Catalunya Nord i el sentia, tot i que la pronúncia d’aquí és més difícil per a mi. El més difícil de moure’m de París a Barcelona ha estat trobar pis. Em negava a pagar 3.000 euros per 60m².