L'arqueoacústica és un camp de recerca emergent sobre l'ús que feien del so les societats del passat. Una recerca, pionera a Espanya, de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Saragossa ha utilitzat els mètodes d'aquesta disciplina per estudiar els jaciments del barranc de la Valltorta, a Castelló, un important exponent de la pintura prehistòrica llevantina datat en el període epipaleolític (del 9.000 al 6.000 aC). Entre les conclusions de l'estudi destaca el fet que les zones properes als abrics del barranc amb pintures rupestres tenen més bona sonoritat que les zones que no estan decorades, cosa que suggereix que la tria dels llocs per fer-hi pintures estava relacionada amb l'acústica de cada indret.
L'equip investigador va enregistrar i mesurar els sons produïts dins els abrics i en diferents zones del barranc (tant sons produïts per la veu humana com per xiulets o per l'acció de picar de mans), i en va analitzar aspectes com ara la reverberació i l'eco. Els resultats mostren que la millor sonoritat correspon a les zones dels tres abrics més profusament decorades amb pintures: Saltadora, Cavalls i Civil. D'altra banda, a l'interior d'aquests tres abrics s'obtenen més bons resultats quan el so es produeix de cara al barranc; en canvi, als abrics amb menys pintures el so és millor de cara a les parets decorades. Això permet plantejar hipòtesis com ara que en aquests últims abrics s'hi practicaven rituals individuals mirant cap a les pintures de les parets, mentre que als tres abrics més decorats hi tenien lloc rituals col·lectius que es feien de cara al fons del barranc, on es podria haver reunit la comunitat.