Evolució humana

Una polèmica mandíbula de fa 300.000 anys il·lumina una nova sortida d'Àfrica

Trobada a la Xina, podria indicar que els ancestres immediats de la nostra espècie també van viure a Àsia

5 min
Reconstrucció virtual del crani amb la mandíbula de Hualongdong.

BarcelonaLes explicacions simples són atractives però, malauradament, no sempre arriben a cristal·litzar la realitat dels processos naturals. Més encara quan es pretén descriure l’evolució que al llarg de centenars de milers d’anys va conduir a l’aparició de la nostra espècie. En aquest camp, sembla que cada nou descobriment obliga a repensar les explicacions que s’han construït a partir de descobriments anteriors. Acaba de passar amb una mandíbula de fa 300.000 anys trobada al jaciment xinès de Hualongdong, a l’est del país, que, segons un estudi d’investigadors xinesos i espanyols publicat a la revista Journal of Human Evolution, presenta característiques que encaixen amb les restes d’homínids de l’època i característiques modernes típiques de poblacions posteriors.

Una nova espècie humana?

¿Com s’ha d’interpretar aquesta troballa? ¿Sacseja, com s’ha dit, l’arbre de l’evolució? ¿Pertany, tal com s’ha anunciat en algunes capçaleres, a una nova espècie humana desconeguda fins ara? Per buscar la resposta, cal tenir en compte el marc explicatiu en què es produeix la troballa. Segons la versió més simplificada de l’evolució humana, una primera població va sortir d’Àfrica fa uns dos milions d’anys i una nova població en va sortir uns 600.000 anys per donar lloc als neandertals a Europa i als denissovans a Àsia. La nostra espècie, l’Homo sapiens, va sorgir a l’Àfrica fa uns 200.000 anys i en fa entre 60.000 i 80.000 va abandonar el continent i va coincidir amb neandertals i denissovans. I s’hi va encreuar. Per això tenim ADN neandertal. I per això mateix, els tibetans tenen unes variants genètiques que afavoreixen el transport d’oxigen a la sang i els faciliten viure en altura. Les van adquirir dels denissovans.

Tornem a la mandíbula de Hualongdong, que, per cert, pertany a un nen d’entre dotze i tretze anys. És robusta com correspon a les restes humanes de fa 300.000 anys, però també presenta una protuberància lleugerament triangular a la part inferior del davant, és a dir, un subtil mentó o barbeta. Segons María Martinón-Torres, directora del Centre Nacional d’Investigació sobre l’Evolució Humana (CENIEH) i coautora de l’estudi, "el mentó és una característica de poblacions posteriors com l’Homo sapiens i tot i que la mandíbula de Hualongdong no en té, s’hi insinuen els trets estructurals d’un mentó". Una cosa semblant passa amb les altres restes cranials de la cova, que corresponen a uns quinze individus. "Són cares més modernes, més planes i gràcils, que s’assemblen a les trobades al jaciment marroquí de Jebel Irhoud, també de fa 300.000 anys", explica Martinón-Torres.

Si la mandíbula correspon a una nova espècie humana, "no ho podem afirmar", diu la investigadora. "Però –afegeix– pot ser que representi un llinatge diferent, ja que la seva morfologia no encaixa en cap de les espècies definides fins ara (Homo sapiens, neandertals o denissovans)". Segons el paleoantropòleg nord-americà Erik Trinkaus, que va estudiar els fòssils de Hualongdong fa uns anys, les restes proven una evolució contínua a la regió des dels seus antics habitants originaris de l’Àfrica fins a, per exemple, poblacions com els denissovans.

Ara bé, per la seva barreja de trets, aquestes restes també es poden interpretar com un ancestre de la nostra espècie. Però, aleshores, ¿això vol dir que l’origen de l’Homo sapiens és la Xina i no l’Àfrica? "La nostra hipòtesi de treball és que podríem estar davant de la població mare de la qual va sorgir la nostra espècie, però això no és incompatible amb el seu origen africà", explica Martinón-Torres. "Només vol dir —aclareix— que aquesta població mare també va habitar Àsia a més de l’Àfrica".

Una altra sortida d’Àfrica

"Segons qui es miri les coses, les interpreta d’una manera o d’una altra", adverteix Carles Lalueza-Fox, director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i expert en evolució humana i ADN antic, que no ha participat en l'estudi. Lalueza-Fox afegeix dues consideracions com a context per interpretar les anàlisis que s’han fet de la mandíbula de Hualongdong. La primera és que "entre els paleoantropòlegs sempre hi ha una pulsió de crear noves espècies amb facilitat". La segona: "Ja fa anys que, per motius ideològics, els científics xinesos estan intentant situar l’origen del gènere Homo i de la nostra espècie a la Xina i no a l’Àfrica".

Fetes aquestes consideracions, Lalueza-Fox està d’acord que "el crani té el que s’anomena un mosaic de trets, alguns de més antics i altres de més recents, i s’inscriu en una certa variació de formes fòssils a la Xina que és difícil d’interpretar amb dades purament morfològiques, és a dir, sense dades genètiques o paleoproteòmiques". En efecte, l’anàlisi d’ADN antic ha permès els últims anys aclarir molts aspectes de l’evolució humana i, al mateix temps, veure que es tracta d’un procés més complicat del que es pensava. Gràcies a això s’ha vist, per exemple, que la nostra espècie es va encreuar amb els neandertals i els denissovans. I la paleoproteòmica, l’estudi de proteïnes antigues, que pot superar algunes de les limitacions que té l’estudi de l’ADN antic, ha permès situar a l’arbre evolutiu restes com les del gigantopitec, un simi gegant extingit fa 300.000 anys que va formar part del llinatge dels orangutans.

La interpretació de la troballa que fa Lalueza-Fox concorda amb la hipòtesi de treball de Martinón-Torres: "Cada vegada sembla més evident que hi podria haver hagut sortides d’Àfrica entre la de fa 600.000 anys i la de fa entre 60.000 i 80.000 anys". "En l’últim mig milió d’anys hi ha hagut períodes interglacials, períodes càlids, que algunes poblacions podrien haver aprofitat per emigrar", afegeix. Concretament, n’hi va haver un entre fa 300.000 i 337.000 anys i, segons l’expert, "podria ser que algunes formes que estan en el límit del que anomenem Homo sapiens [com les que s’han trobat al jaciment marroquí de Jebel Irhoud i que s’assemblen molt a les de Hualongdong] haguessin sortit d’Àfrica en aquest període". De fet, "no tindria sentit que amb una millor tecnologia que la de fa 600.000 anys, no ho haguessin fet", conclou.

Ara bé, aquesta possibilitat complica encara més la interpretació de restes com les de Hualongdong, perquè afegeix una nova fornada d’encreuaments potencials. "¿Com seria un crani producte d’una hibridació entre un denissovà i un humà modern que va sortir d’Àfrica fa 300.000 anys?", es pregunta Lalueza-Fox. "Ni idea", reconeix. Tot i la complexitat, Marinón-Torres veu en aquestes restes el potencial d’aclarir l’origen dels humans moderns: "Paradoxalment, tenim moltes més dades sobre els ancestres dels neandertals, representats en col·leccions magnífiques a Europa, entre les quals destaca la de la Sima de los Huesos d’Atapuerca, però amb prou feines tenim fòssils que precedeixin l’aparició de l’Homo sapiens".

"Aquests fòssils [de Hualongdong] –continua– poden completar la fotografia dels nostres avantpassats immediats i, a més, posen un focus al continent asiàtic, que, fins ara, havia sigut minoritari". "Potser, per conèixer el nostre origen també hem de mirar fora d’Àfrica", conclou.

stats