La figura de divulgador científic és negada per importants comunicadors, que afirmen que tots els que pretenen informar sobre ciència als no professionals mitjançant eines comunicatives s’haurien de denominar comunicadors científics i haurien de tenir formació en comunicació. I ara, la mort d’Eduard Punset ha generat una allau de necrològiques, majoritàriament elogioses, que el descriuen indefectiblement com a divulgador científic i, fins i tot en algun cas, com a científic. Hi discrepo. Ni divulgador, ni comunicador.
Per a mi, Punset -el primer Punset, el del programa Redes - era un mèdium, un oracle. Posava en contacte el públic no especialitzat amb científics importants que tenien una voluntat de divulgació. La tècnica utilitzada eren les preguntes que li havia preparat el seu excel·lent equip, preguntes que el científic responia, normalment, sense més interacció ni preguntes derivades per part de l’entrevistador. Feia la impressió que a Punset el fascinava realment la ciència, però no l’entenia, tal com li passava a Dalí. Especialment el devien fascinar les famoses paradoxes de la física del segle XX: el gat de Schrödinger, els forats negres, els viatges en el temps, els forats de cuc i coses així.
Van ser aquests programes els que li van donar, als ulls del gran públic però no als de la majoria de científics, l’aura de divulgador científic. Malauradament, Punset va anar derivant cap a temes més relacionats amb les neurociències i la ment, per acabar escrivint llibres d’autoajuda i fent visites esporàdiques a l’esoterisme. Va ser impresentable el seu anunci d’un pa de motlle “sense químics”, actuació que em va semblar un menyspreu a una de les ciències per part d’algú que era considerat model de divulgador científic. Voldria creure que ni ell mateix s’adonava del missatge que estava donant.