Resolt el misteri del bipedisme humà: així vam començar a caminar drets

BarcelonaPoder caminar drets, sobre dues cames, es considera una de les fites més importants de l'evolució humana. Amb tot, la manera com el cos es va adaptar a aquest hàbit nou era, fins ara, un misteri. Investigadors de Harvard conclouen que l'origen es concentra en dos canvis a la pelvis, la pedra angular de la locomoció vertical. Més que qualsevol altra part del nostre cos, aquesta estructura òssia ha estat alterada radicalment durant milions d'anys per permetre als nostres avantpassats ser bípedes i recórrer el planeta. En un estudi publicat a la revista Nature, els científics revelen els canvis genètics clau que van remodelar la pelvis fa entre 5 i 8 milions d'anys, quan els ancestres humans es van separar dels grans simis africans.

Segons Terence Capellini, director del departament de Biologia Evolutiva Humana de Harvard i autor principal de l'estudi, la investigació demostra que en l'evolució humana hi va haver un canvi complet en la mecànica del cos que va transformar la manera de desplaçar-se dels nostres ancestres. "No hi ha cap paral·lelisme en altres primats. L'evolució de la novetat –la transició de les aletes a les extremitats o el desenvolupament de les ales de ratpenat a partir dels dits, per exemple– sovint implica canvis massius en la manera com es produeix el desenvolupament de l'espècie. Aquí veiem que els humans fan el mateix, però amb la pelvis", afegeix.

Els anatomistes saben des de fa temps que la pelvis humana és única entre els primats. En els nostres parents més pròxims, els simis africans (ximpanzés, bonobos i goril·les), els ossos superiors del maluc o ilíacs són alts, estrets, plans i orientats de davant cap enrere. Això és així perquè ancora els grans músculs per escalar. En canvi, en els humans, els ossos del maluc han girat cap als costats per formar una forma de bol, que proporcionen insercions per als músculs per mantenir l'equilibri drets i mentre canviem el pes d'una cama a l'altra durant la marxa.

Fins ara es desconeixia com la pelvis havia arribat a desenvolupar-se d'aquesta manera. Per desxifrar-ho, la investigadora Gayani Senevirathne va analitzar 128 mostres de teixits embrionaris humans i de diverses espècies de primats conservades a museus d'Europa i els Estats Units. També va estudiar teixits embrionaris humans obtinguts a la Universitat de Washington per observar amb gran detall com es forma la pelvis en les primeres etapes del desenvolupament.

Desenvolupament embrionari

Els resultats van mostrar que l'evolució va remodelar la pelvis humana en dos passos clau. En primer lloc, una placa de creixement ossi es va desplaçar 90 graus, fet que va provocar que l'íleum (la part més gran de l'os del maluc) fos més ample i no alt, com passa en altres primats. Normalment, els ossos del cos es desenvolupen a partir de cartílag que s'endureix en un procés anomenat ossificació, però en els humans el patró va resultar ser molt diferent.

Les primeres setmanes del desenvolupament embrionari, la placa de creixement ilíaca humana comença igual que en altres primats, alineada de dalt a baix. No obstant això, cap al dia 53, es reorienta de manera radical, i es col·loca perpendicular a l'eix original. Això provoca un eixamplament i escurçament de la pelvis, una característica clau per al bipedisme.

Més endavant apareix un altre canvi: l'ossificació de l'ili no comença al centre, sinó a la part posterior del sacre i avança radialment, mentre que l'interior de l'os en retarda la mineralització fins a les 16 setmanes, cosa que permet a la pelvis mantenir flexibilitat i adquirir una geometria diferent.