El sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman va introduir l’ús de l’adjectiu “líquid” per a entitats no físiques. Societat líquida, amor líquid, ràbia líquida, vida líquida, modernitat líquida, temps líquids. Un líquid era, abans, una substància amb volum determinat i que s’adapta al recipient. Ara es defineix com una substància que consta de molècules que es poden moure lliurement entre elles, sense que se separin les unes de les altres com els gasos. És una metàfora força visual: la modernitat líquida seria la d’un individu nòmada dins de la seva pròpia vida, que constantment canvia d’idees, de feina, de lloc on viure, de parella, de valors..., a diferència de les personalitats sòlides, immutables.
Totes les analogies entre termes físics i socials són limitades. Ens van ensenyar que els tres estats de la matèria són sòlid, líquid i gasós, però això és només una aproximació a la complexitat de la realitat: els gels, les espumes i les emulsions no es descriuen ben bé amb la terminologia anterior. Hi ha substàncies que són viscoses o elàstiques depenent de la força que se’ls apliqui. Totes les substàncies anteriors es denominen sistemes dispersos perquè la seva estructura interna és la de barreges complexes, on un dels components està dispers en gotetes o partícules al si d’un altre sense dissoldre-s’hi.
L’analogia de Bauman és limitada. La fusió d’un sòlid pur que passa a líquid té lloc a una temperatura determinada i de forma abrupta. En canvi, els conceptes líquids de Bauman passen de sòlid a líquid progressivament, en un procés d’estovament com una gelatina, i segons la temperatura té més o menys viscositat. Potser seria més exacte introduir aspectes quantitatius -líquid més o menys viscós- i imaginar els conceptes líquids de Bauman com sistemes dispersos. Dispersos com moltes ments líquides.