Les vacunes de la covid, un triomf de la ciència i la salut pública

Desenvolupades en un temps rècord, les vacunes per al SARS-CoV-2 van canviar el curs de la pandèmia de la covid, que assolava el món fa cinc anys. Només durant el primer any que es van administrar van evitar 14,4 milions de morts en 185 països i regions, segons un estudi de l’Imperial College de Londres publicat a The Lancet. A aquesta dada s'hi sumava un altre treball posterior de l’OMS que estimava que aquests fàrmacs profilàctics havien previngut la meitat de les hospitalitzacions per covid a Europa, així com el 50% dels casos greus de la malaltia i defuncions.

Aquests vaccins van arribar a la societat molt més ràpid fins i tot del que els mateixos científics esperaven. Només un any després d’haver-se identificat el virus SARS-CoV-2 com a causant de la malaltia, ja se’n distribuïen dosis per tot el planeta.

Això va ser possible gràcies a tota la recerca en ciència bàsica que durant anys s’havia fet sobre el coronavirus, una família de patògens capaços de provocar des d’afeccions poc importants, com el refredat comú, fins a malalties greus que posen en risc la vida, com la covid-19 o la MERS. Els anys d’investigació bàsica prèvia, en centres com el català Centre de Recerca en Sanitat Animal de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA-CReSA), havien permès saber quina era la proteïna crucial que calia fer servir en una vacuna.

A això s’hi afegia que la tecnologia de l’ARN missatger estava madura, que és la que va propiciar que els profilàctics basats en aquesta tecnologia i que oferien una protecció altíssima, del 94%, enfront de la malaltia greu comencessin a administrar-se a la població el desembre del 2020.

Durant més d’una dècada, la bioquímica hongaresa Katalin Karikó i l’immunòleg nord-americà Drew Weissman, reconeguts el 2023 amb el premi Nobel de medicina, havien treballat per desenvolupar un ARN missatger –una petita molècula que s’encarrega que la informació que hi ha a l’ADN es tradueixi en proteïnes que fan les funcions necessàries de les cèl·lules– que encapsulaven a dins d’una nanopartícula feta de lípids que els permetia portar la càrrega fins a les cèl·lules de manera més eficient.

Aquesta tecnologia va permetre desenvolupar les vacunes de Pfizer/BioNTech, d’origen europeu, i la de Moderna, desenvolupada als EUA. Fins a aquell moment, valora Julià Blanco, al capdavant del grup de virologia i immunologia cel·lular d’IrsiCaixa i que liderava el projecte de recerca d’una vacuna contra el SARS-CoV-2, no havia acabat de fer-se un lloc a la clínica perquè resultaven més cares. “Amb la covid es van donar les condicions perfectes: es necessitava una vacuna molt ràpida de produir i les d’ARNm permeten fer-ho a gran escala, a més de ser molt eficaces”, apunta aquest immunòleg.

No obstant això, aquests fàrmacs preventius presentaven un inconvenient important i és que calia conservar-les a -80 °C, fet que va dificultar-ne la distribució. “Necessitaven estar ultracongelades, cosa que feia molt complicat poder-les fer arribar a països emergents”, destaca Blanco, que recorda com els congeladors del banc de la sang de l’Hospital Germans Trias i Pujol, a Badalona, on està ubicat IrsiCaixa, estaven plens de dosis de vacunes. “La logística que va muntar des de zero i molt ràpidament el departament de Salut per poder fer arribar les vacunes a l’últim racó de Catalunya va ser impecable”, reconeix.

També ombres

Tot i que a l’inici de la vacunació els resultats de les vacunes d’ARNm van ser “excessivament bons”, perquè protegien no tan sols contra la malaltia greu sinó també contra la infecció, cosa que "ens va fer somiar que havíem aconseguit la vacuna perfecta", mesos després es va veure que la protecció que oferien, com passa amb la majoria d’aquests fàrmacs, baixava, motiu pel qual calia anar aplicant dosis de reforç.

A més de les d’ARNm també se’n van desenvolupar d’altres com la d’AstraZeneca, Janssen, Sanofi o la catalana Hipra, encara que, tot i que totes protegeixen de la malaltia greu, cap arribava a l’eficàcia de les d’ARNm.

Així mateix, les vacunes, tot i ser un triomf de la ciència i la salut pública, i com passa amb tots els fàrmacs, també s’ha vist que provoquen efectes secundaris, poc freqüents però alguns greus i també a llarg termini, com ara fatiga, boira mental, acúfens i sensació de mareig. És el que es coneix com a síndrome postvacunació, sobre la qual en l’actualitat s'han posat diversos estudis en marxa. També s’han identificat alteracions en el cicle menstrual de les dones.

Cap a la medicina personalitzada

La pandèmia va revolucionar la investigació en vacunes i va accelerar la inversió en diferents tecnologies i mecanismes d’acció que també van obrir el pas a teràpies en altres malalties. Per exemple, les vacunes d’ARNm ja s’utilitzaven en càncer, però l’impuls propiciat en recerca per la covid ha permès poder-les fer servir més de pressa en càncer. “Ofereixen molta flexibilitat per poder adaptar-se a cada persona”, considera Blanco, que explica que “es posen neoantígens, que són les proteïnes mutades de les cèl·lules tumorals que són diana per al sistema immunitari”. Així, un cop identificada la mutació, “permeten generar molt ràpidament una vacuna d’ARNm personalitzada”, afegeix.

També s’estan utilitzant en altres infeccions, com ara en el VIH o el Zika, en malalties autoimmunitàries i fins i tot en alteracions genètiques.