JOAQUIM TREMOLEDA: “Llavanera ho va deixar tot per la passió per l’art, i quan va arribar a dalt, va morir”

Marian Llavanera (Lladó, 1890-1927) va ser un pintor que va destacar especialment en els paisatges del seu poble natal, a la frontera entre la Garrotxa i l’Empordà. La seva mort prematura, als 37 anys a causa d’una malaltia, va estroncar una carrera que havia començat quinze anys abans. Amb tot, va exposar sovint a Barcelona, va rebre elogis de crítics i escriptors, i és considerat un dels iniciadors de l’escola empordanesa de pintura. Josep Pla li va dedicar un dels seus Homenots i Carles Fages de Climent va dir que havia sintetitzat les virtuts de l’estil olotí i de l’empordanès. Joaquim Tremoleda (Lladó, 1962), arqueòleg i alcalde de Lladó, acaba de publicar la novel·la La passió necessària. El pintor Marian Llavanera (Úrsula Llibres, 2018) per rescatar la figura d’aquest home de vida intensa. La donació per part dels descendents de la família Llavanera de la seva obra més important, Les noces de Canà (1925-1927), al poble de Lladó fa tretze anys, n’ha estat el desencadenant.

¿La recuperació de Les noces de Canà el va animar a escriure’n la novel·la?

Efectivament. És l’última obra, inacabada, de Llavanera i es va exposar mesos abans que morís. Era un assidu de les Galeries Laietanes de Barcelona, va exposar a l’abril i al novembre va morir. Ja estava malalt i no el va poder acabar. En el catàleg va dir que, tot i que no estava acabat, li feia il·lusió exposar-lo. Del quadre se’n va perdre el rastre i sempre més se’l va considerar perdut. Al cap de molts anys es va saber que el van tenir la seva germana i els seus descendents a casa seva. La dona volia que tornés al poble i els seus nebots i nets el van lliurar a l’Ajuntament. En aquell moment estava en mal estat i estripat, i va quedar a l’Ajuntament. Fins que fa pocs anys, fent endreça, va aparèixer. Casualitats de la vida, Alícia Viñas, professora d’art que havia estat directora del Museu de l’Empordà, fa un llibre de pintura empordanesa i li dic que a Lladó hi ha quatre o cinc pintors, molta obra en mans de familiars i que seria interessant que vingués. Entrem a l’Ajuntament i veiem una tela desplegada a terra. De seguida reconeixem que és l’obra desapareguda de Llavanera.

Devia ser tota una sorpresa.

Sí. Com que conec la cap de restauració de teles de gran format del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, li dic que hauria de venir a Lladó, que tenim una peça que li pot interessar. Vam tenir la sort que no tenia malmeses parts essencials. Li vaig dir que la restaurés i ja l’hi pagaríem. En la restauració hi van participar la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Figueres. El 2014, el Museu de l’Empordà de Figueres va fer una exposició retrospectiva amb aquest quadre com a obra principal, entre moltes altres. Hi va estar un any i des d’aleshores està exposat a la sala més noble de l’Ajuntament de Lladó, en un espai que sembla fet a mida. Finalment, és on havia de ser, a casa seva.

Qui va ser Marian Llavanera?

Va ser el net i l’hereu d’un hisendat que va venir a Lladó, Joaquim Llavanera, que de jove havia estat desheretat per la seva família perquè es va casar, per amor, amb una pubilla de Lladó. Anteriorment, Joaquim havia desheretat el pare de Marian perquè era una mica tarambana i un mà foradada, i va fer hereu el net. La novel·la comença amb el disgust de l’avi quan el net li diu que vol ser pintor, i l’avi s’enfila per les parets. Això va passar el 1912.

Són fets reals?

Sí, però la conversa que obre la novel·la me la imagino. L’avi esperava que el net fos un hereu que fes créixer la propietat i, en comptes de fer això, resulta que es va dedicar a pintar. La novel·la té un fons molt real però, esclar, he hagut de recrear situacions que no són contrastades però sí molt possibles.

Va sobresortir, com a pintor?

Es va formar a Figueres i a l’Escola d’Olot. Els Llavanera estaven emparentats amb la branca empordanesa dels Vayreda. Va fer una sèrie de coneixences que li van donar una certa rellevància. Participava en les tertúlies d’intel·lectuals i polítics de Figueres, amb els germans Bonaterra, Josep Pla, Josep Puig Pujades i d’altres, en l’efervescent Figueres republicana. Va fer molt bona relació amb Pla perquè a aquest li agradava molt la seva espontaneïtat, el trobava molt autèntic. Estava a la cresta de l’onada, exposava cada mig any a les sales d’exposicions importants de Barcelona. En aquell moment va tenir un cert èxit, però va ser un home que no va tenir mai diners perquè, primer, vivia la vida, i segon, no es va dedicar mai a gestionar les seves propietats, sinó que les va deixar en mans d’altres. Ho va deixar tot per la passió per l’art, i quan va arribar a dalt de tot, es va morir.

En tot va ser un home apassionat?

Llavanera va ser un home de tot o res. A tot s’hi abocava amb aquesta passió necessària per a la pintura, com el va qualificar Pla, però que en realitat era la mateixa passió per tot a la seva vida, en qüestions d’amors, esports i aficions. Abans de la pintura es va dedicar a moltes coses, sempre apassionadament. La gent el tenia per una mica eixelebrat. Per exemple, abans d’aficionar-se a l’art, li agradaven la boxa sense guants i el ciclisme. Es diu que va anar de Lladó a Valladolid, ciutat on es van conèixer els seus pares, en una bicicleta de pinyó fix. Quan es ficava en alguna cosa hi anava a fons.

Aquesta actitud vital apassionada devia cridar l’atenció en un poble com Lladó.

És cert. En aquell moment va provocar una història relativament escandalosa al poble, que incomodava sobretot la seva classe social. Com que va ser un home tan llançat, va tenir diversos desenganys amorosos i no va trobar una parella estable. I, entre això i la necessitat de buscar una model per als seus quadres, va llogar unes germanes d’Espinavessa perquè li fessin de models. Se les va ficar a casa i van acabar sent amants, amb la gran, i es diu que també amb la petita. Per arreglar-ho, es va casar amb la gran, Maria Guillaumes, quan estava a les portes de la mort. Ho va fer forçat, va ser un casament per conveniència. Un final molt dramàtic.