L’esforç de construir una identitat en el futbol femení

Girona“Quan era petita mai vaig preguntar-me per què havia de jugar amb nens i no amb nenes. Jo, com qualsevol altre, l’única cosa que volia era jugar. Aquella era la normalitat que existia i l’acceptava. Però que ara hi hagi equips femenins en categories baixes i que les nenes puguin escollir amb qui volen jugar és una victòria. Perquè això significa que n’hi ha moltes que hi juguen. Potser el que feia tirar enrere les nenes és haver de jugar amb nois, perquè no t’hi sents capaç, et fa por o tens vergonya. En canvi, estar envoltada de nenes que volen fer el mateix que tu et fa oblidar els prejudicis, et treu la por, elimina la vergonya. I, a llarg termini, afavoreix el creixement del futbol femení”, diu Paula López (Barcelona, 2000), jugadora del Girona, que aquest curs competeix a la Primera Divisió Nacional, la tercera categoria del futbol estatal, i té consolidada una estructura base que engloba un centenar de noies.

Això, que hauria de ser normal, abans no ho era. “Fa goig veure les possibilitats que tenen ara les petites, perquè els permetrà progressar. Molts cops teníem l’interrogant de, quan arribéssim a una certa edat, pensar on aniríem, si el club on ja érem no ens permetia desenvolupar-nos més. Hi havia un moment en què quedaves tallada i t’havies de buscar la vida, anar a un altre poble i canviar d’equip. Però si un club crea una mateixa estructura, saps que amb treball pots tirar endavant”, opina Neus Juncà (Breda, 2001).

Per a Núria Llop (Benissanet, 1992), competir amb nois forma part d’un procés natural. “No era gens estrany, mai vaig sentir-me discriminada. Al contrari, em sentia una més i hi estava totalment adaptada. De fet, assumia dosis de lideratge. Si fos per a mi, fins a una certa edat donaria llibertat perquè tothom estigués barrejat, si es vol. Si volen que triïn, però que tinguin l’opció de fer-ho. És cert que hi ha diferències en algunes capacitats bàsiques, com la força i la velocitat, però hi ha un moment en què les noies maduren més de pressa”.

Plorant al vestidor amb els nois

Malauradament, no tothom ho ha tingut fàcil. Massa noies s’han sentit humiliades. “Em va influir, perquè hi havia nens a qui no els semblava bé que una nena formés part del seu espai. Recordo aquells primers entrenaments, sí. I vaig decidir deixar-ho”, confessa Juncà, que afegeix: “Érem petits, però arribava a casa plorant. I l’entrenador em va venir un dia a buscar per demanar-me que hi tornés. L’hi agrairé sempre, perquè crec que soc aquí per ell. Sense la seva insistència ho hauria deixat. Potser hauria jugat a bàsquet o a qualsevol altre esport. Però hauria deixat el futbol”. Juncà també entrena un dels equips formatius del Girona.

El dia a dia de les jugadores blanc-i-vermelles no admet relaxar-se. El futbol, encara que ocupi un lloc molt important en el vessant sentimental, es compagina amb la feina o els estudis. “Al principi de la setmana no es nota tant, vas més descansat, tot i que a mesura que passen els dies els esforços ja pesen una mica més. Però el futbol és una passió. Sempre ho he hagut de fer així i no veig el moment de deixar-ho de fer”, valora Llop, graduada en INEFC i que treballa al primer equip del Girona i a l’Escola les Alzines.

Jornades maratonianes

Ja ho diuen, que la il·lusió pot aconseguir-ho tot. “Però quan sona el despertador és dur, eh!”, exclama López entre rialles. “Els dies que ens entrenem arribem tard a casa. Cal comptar que després encara ens hem de dutxar -amb les restriccions tenen prohibit fer-ho a Torres de Palau-, sopar i posar-nos a fer la feina que ens queda i que no hem pogut fer durant el dia, perquè tampoc hem parat. Tranquil·lament, puc posar-me al llit a quarts de dues. I l’endemà, ben d’hora davant l’ordinador o a classe, i a continuar treballant o estudiant, hi hagi exàmens o no n’hi hagi. De feina sempre n’hi ha”, afegeix. Juncà diu: “Quan fas el que t’agrada, els sacrificis compensen. Encara que vagis atabalat perquè veus que no tens temps i no arribes a tot, t’omple i afrontes el que vindrà de manera diferent. Fins i tot diria que et despertes millor. Perquè has fet esport, que és un hàbit saludable, i has compartit temps amb persones que tenen el mateix objectiu. Et sents alliberada”.

L’esport també s’utilitza com a refugi. “M’encanta perquè és una desconnexió que a la vegada t’obliga a estar molt concentrada. És com una bombolla, arribo aquí i deixo enrere tots els problemes, les tasques pendents i el que m’hagi pogut passar. Només em centro en el futbol. I, quan has acabat, et sents satisfeta. Perquè saps que t’ho has passat bé, que n’has gaudit i que ho has donat tot”, explica López, que estudia traducció i interpretació d’anglès i alemany, mentre que Juncà fa biotecnologia.

Alts i baixos emocionals

L’aturada del futbol formatiu, a causa de la pandèmia, està comportant un fort desgast psicològic. “Costa molt perquè al març aviat farà un any que es va acabar tot. Al setembre vam creure que podríem reactivar-nos; vam començar a entrenar-nos però ens van tornar a tancar. És un ara sí, ara no. I quan s’han pogut entrenar, ho han fet sabent que no hi hauria partit el cap de setmana. Això les desmotiva”, recalca Juncà, que amb el confinament municipal i la suspensió dels entrenaments s’ha vist forçada a activar noves fórmules de distracció. “Fem videotrucades, però no és el mateix. Estan cansades de fer els exercicis a casa. Estan cansades de sortir amb bicicleta o a córrer, elles el que volen és venir aquí, al camp. Intentem que no se’n desenganxin, però no és senzill”.

López confirma el relat: “És essencial que puguin practicar esport, emocionalment és dur haver-se de passar tota la tarda tancat a casa. No es pot estar tant de temps sense fer res. I s’ha demostrat que és segur, a més de ser una vàlvula d’escapament”. Les petites pateixen, malgrat que els adults tampoc queden indiferents. “És complicat a qualsevol edat, passar pel que estem passant. Perquè hem entrat en una rutina: de treballar a casa i del supermercat a casa. A la gent se li ha prohibit desconnectar. I prohibir l’esport és una mesura bastant dràstica, perquè si a això hi afegeixes que ara la gent no es pot socialitzar et situes en un bucle sense sortida”, admet Llop.

Per poder competir i tenir cura de l’estat de salut de les jugadores del primer equip, totes se sotmeten a un test PCR cada quinze dies. Tal com marca el protocol de competició, si algun test surt positiu s’aïlla la jugadora, la resta de l’equip passa noves proves i se n’informa els estaments corresponents. No es deixa res a la improvisació.

Lluitant per la permanència

Molts cops oblidada, la presència del Girona femení és un dels aspectes més positius dels últims anys de l’entitat. De mica en mica, i amb molt d’esforç, l’equip ha anat ascendint categories fins a situar-se a la Primera Divisió Nacional. Un reconeixement a la feina ben feta del conjunt entrenat per Eduard Sanmartín i Marc Quer. “La nostra filosofia implica sortir amb la pilota des del darrere, que hi participin totes les línies. Posem en pràctica un sistema de joc ofensiu, però necessitem rendiment. Estem en un període en què intentem potenciar més les nostres virtuts i a la vegada contrarestar els rivals”, analitza Llop, un fitxatge de renom que es va iniciar en el futbol sala amb quatre anys. També ha vestit els colors del Salou, el Tortosa, el Nàstic -a la Superlliga, la Primera Divisió-, el Valls, el Lleida Esportiu, l’AEM Lleida, el Seagull i l’Oviedo, a Reto Iberdrola.

Un mal començament

Un mal començament va condemnar les gironines a la zona de descens ben aviat. Qualsevol altre equip hauria tingut dubtes. No aquest Girona, que ha reaccionat mantenint-se fidel al model. “El que hem fet és resistir les derrotes de la millor manera possible perquè no ens facin tant de mal. La majoria de partits els hem competit bé, contra equips de la part alta que no ens han passat pel damunt. No podem perdre l’essència i hi hem de posar la nostra millor cara. No negaré que, quan perdem, plorem i ens desfoguem. Però quan arriba una altra setmana, és una nova oportunitat. I les ganes no poden marxar, l’actitud no pot desaparèixer. Si transmetem això, serem més a prop d’aconseguir el que volem”, raona López, que el curs passat jugava al Bochum alemany. Abans havia jugat amb el Premià de Dalt i el Sant Gabriel. Per la seva banda, Juncà ha passat pel Breda, el Palautordera i la Roca, i aquesta és la seva tercera temporada a Torres de Palau.

Una evolució en majúscules

El Girona femení està construint una identitat pròpia. “A escala col·lectiva ho estem aconseguint. Som un grup, som una pinya. Sabem cap a on hem d’anar, costi més o costi menys. Totes nosaltres ho tenim gravat al cap. En som conscients i estic totalment convençuda que ens salvarem”, afirma López, després que el vestidor s’hagi animat gràcies als últims resultats i lluiti de ple per la permanència.

“És un pilar que al vestidor hi hagi tanta sintonia. Pràcticament, l’equip és nou respecte al de la temporada passada. Poques futbolistes havíem jugat juntes, abans. I estem vivint una evolució en majúscules. Tot passa per la dedicació, per entrenar-nos més i més. Sobretot, quan les coses no surten. Aquí és on més hem d’insistir. Sempre dic que hi ha un treball amagat, perquè només el sabem les jugadores i el cos tècnic, les persones que piquem pedra a cada entrenament”, exposa Juncà, que conclou: “¿Si és frustrant veure com treballem bé entre setmana però la pilota es nega a entrar durant els partits? Evidentment que fot. Perquè no ho entens. Però si alguna cosa tenim, és que no ens rendim i confiem en nosaltres mateixes”. N’hi ha per sentir-se’n orgullosos.