El passat vínicola del Port de la Selva ressorgeix d’entre les cendres

El foc del cap de Creus va deixar al descobert les feixes de pedra seca on durant segles es van plantar vinyes i oliveres

Port de la SelvaEl foc al cap de Creus del cap de setmana passat va fer ressorgir un passat no tan llunyà que abans omplia totes les muntanyes que envolten el Port de la Selva i la Selva de Mar: les feixes de pedra seca que s’enfilaven muntanya amunt i que servien per plantar vinyes i oliveres. A les parts on toca la tramuntana s’hi plantaven els ceps; i on no hi tocava les oliveres. Un paisatge singular que va inspirar Josep Maria de Sagarra a escriure el seu conegut poema Vinyes verdes vora el mar i del qual només queden les restes que estaven amagades sota matolls i brolla, i que ara han reaparegut tenyides de negre cendrós.

“Tot eren vinyes i oliveres, tot! En aquesta pineda jo havia collit raïm quan era petit, i aquí, i aquí”; recorda assenyalant diferents carenes l’exalcalde del Port de la Selva Genís Pinart, també propietari del celler Vins del Port. Quan va ser l'alcalde del municipi, entre el 1995 i el 2011, va intentar impulsar la primera vinya municipal de Catalunya comprant uns terrenys amb ceps que els seus propietaris havien deixat de treballar feia temps. “La majoria de vinyes han desaparegut i sentia que se n’anava el meu món de quan era petit. Hi havia de fer alguna cosa”. I, durant quinze anys, les antigues vinyes que els avantpassats selvatans havien cultivat durant segles van tornar a rebrotar.

Cargando
No hay anuncios

L'origen de Sant Pere de Rodes

Els grecs i els romans van portar el vi al Port de la Selva, després de fundar Empúries. Era un espai idoni per cultivar vinya i per després comercialitzar el vi transportant-lo amb àmfores per tota la Mediterrània. Però no va ser fins al 902 que es troba la primera referència escrita que prova que s'hi cultivava vi i que hi havia cel·la monàstica, que anys més tard es convertiria en el monestir de Sant Pere de Rodes. “És un document on explica que un particular ha fet una donació als monjos que hi vivien, que llavors eren pocs, n'hi devien haver quatre o cinc”, comenta la responsable del conjunt monumental de Sant Pere de Rodes, Sònia Masmartí. Els eclesiàstics reben altres donacions, però la més important és la del comte Gausfred d’Empúries que, el 974, va donar moltes terres del nord del cap de Creus, que abastaven els actuals pobles del Port de la Selva, la Selva de Mar i una part de Vilajuïga. Els monjos llavors van fer un pacte amb els pagesos de la zona: els donaven les terres i els masos a canvi de pagaments i rendes “a perpetuïtat”, tal com consta als arxius. I, amb aquesta fórmula, a partir del segle XI s’instaura el sistema feudal que romandrà durant tot l’Edat Mitjana. 

Cargando
No hay anuncios

En aquella època, cada trenta o quaranta anys, elaboraven els capbreus, que eren “com una declaració de renda medieval” –tradueix en termes actuals Masmartí–. “Tots els pagesos havien de declarar tot el que tenien: les terres, cases i propietats, i què pagaven per cada concepte”. Un dels que més ha estudiat la responsable del conjunt monumental és el que va del 1420 al 1429 i que mostra que aquestes terres eren plenes de camps i cultius. “Hi vivia molta gent i tota la muntanya estava molt treballada amb tota mena de cultius com l’ordi, la civada i la vinya. Hi havia camins, molins d’aigua i de vent, ramats i arbres fruiters. Era un mosaic molt diversificat”.

Cargando
No hay anuncios

Els últims anys s’ha estès la llegenda que hi havia un cellerer al monestir que “excel·lia” a l’hora de fer vi i que en va fer un tractat. Però la responsable de Sant Pere de Rodes avisa que no és veritat. “Sí que, el 1150, va haver-hi un monjo cellerer, Pere de Noves –i no Ramon Pere de Noves, com se’l sol anomenar–, però no va fer cap tractat de vi. Això ve d’un article que va sortir els anys 60 a la premsa comarcal i on el periodista no va ser rigorós, perquè la documentació trobada no ho diu enlloc”, assenyala mostrant els escrits.

La fil·loxera i el turisme esborren el rastre de les vinyes

Cargando
No hay anuncios

A partir del segle XVII creixen molt les extensions de vinya: els neerlandesos es van inventar la destil·lació del vi per convertir-lo en aiguardent, cosa que va permetre que el vi arribés fins a les Amèriques sense fer-se malbé. “I puja moltíssim el preu del vi”, afegeix Masmartí. Però no és fins al 1860 que les feixes de vinyes arriben fins al cim de les muntanyes i que s'aprofita fins al racó més remot per plantar-hi ceps. Aquell any va arribar la fil·loxera a França i va matar tots els seus camps. “Tothom es va fer d’or, el vi anava caríssim”. No obstant això, l’alegria va durar poc. El 1879 va arribar aquest insecte a l’Empordà i, en dos o tres anys, es va carregar tots els ceps que hi havia. Malgrat el cop tan dur, els pagesos de l’època van replantar algunes vinyes, empeltades sobre peus americans, que eren resistents a la fil·loxera; però només als terrenys de més fàcil accés.

La segona gran estocada –i gairebé la definitiva– va arribar a mitjans del segle XX. El 1956, que es coneix com “l’any de la fred”, va matar totes les oliveres que hi havia al Port de la Selva; i a partir dels anys 60, amb l’arribada del turisme, s’abandonen la majoria de vinyes: la gent va veure que feia més diners treballant sis mesos l’any i sense trencar-s'hi l’esquena. 

Cargando
No hay anuncios

“És molt dur treballar la vinya: sempre patint per si plou massa o massa poc, per si arriba una pedregada que fa malbé una collita, per si el vent trenca els brots. És una feina que no sempre és rendible ni ben recompensada”, admet la propietària del celler Mas Estela de la Selva de Mar, Núria Dalmau. El 1989 va comprar l’antiga masia i va recuperar les vinyes centenàries d’aquest mas. I recorda que la majoria de pares i avis recomanaven als descendents dedicar-se a una altra feina: “Suposa molt de treball, molt de patiment i mai saps si podràs vendre el vi ni a quin preu. I pot ser que tota la producció d’un any se’n vagi en orris d’un dia per l’altre”.

L’art de construir feixes

Cargando
No hay anuncios

“Els anys 60 hi havia entre 600 i 700 hectàrees de vinyes al Port de la Selva i la Selva de Mar. Ara només en queden una seixantena”, calcula Pinart. Als seus terrenys, l’exalcalde encara conserva uns ceps que ell anomena juràssics: “Tenen més de cent anys, es van plantar just després de la fil·loxera”. I tots estan situats en lleixes construïdes amb les feixes de pedra seca que, al Port de la Selva, anomenen travesseres

“Agafaven les pedres, la pissarra típica de l'Empordà, i les col·locaven l'una sobre l’altra, una mica inclinades. Aquesta tècnica els permetia cultivar a les muntanyes, sense que el terra erosionés”, indica el propietari de Vins del Port. A més, aprofitant la forma natural de les muntanyes, es construïen les agulles, que són canalitzacions fetes amb pedra seca que recollien l’aigua i evitaven que, en cas d’un temporal, s’ho endugués tot. I, quan hi havia alguna esllavissada a les feixes –o travesseres– es deia que s’havia fet un pollí. “Era el sistema de vida d’un territori, que mostra com utilitzaven la intel·ligència per plantar cada cosa al seu lloc, de la millor manera”, afegeix Pinart. 

Cargando
No hay anuncios

Ara bé, aquest sistema de cultiu també té desavantatges: no permet treballar la terra ni amb maquinària ni amb animals. “Nosaltres hem aconseguit adequar-les per poder-hi passar una eruga. Si ho vols fer amb tractor, al primer revolt te’n vas avall!”, fa broma Dalmau que, als seus terrenys, la vinya també està construïda amb feixes de pedra seca. De fet, l’enginyer agrònom Narcís Vilà va fer un estudi i va comptabilitzar 33.000 km de parets de pedra seca al cap de Creus, que gairebé podrien fer la volta al món (la Terra fa 36.000 km de perímetre). 

Cargando
No hay anuncios

Un sistema de vida que forma part del passat i que durant segles va evitar que hi hagués grans incendis com els que s’han viscut des de mitjans del segle passat i que fa una setmana van tornar a posar l’ai al cor dels selvatans. “Abans tot era ple de vinyes i oliveres i, si hi havia algun incendi, actuaven de tallafocs. Per això antigament no hi havia focs tan grans com ara”, assegura Pinart. I Masmartí ho corrobora amb la documentació trobada al Monestir. “A l’arxiu no hi ha cap referència de grans incendis, només es parla d’incendis dins el monestir o a les cases, però no als boscos ni als camps”.