Senyores que tenen somnis eròtics amb José Montilla

Fa cinc anys, en plena campanya electoral, vaig presenciar com centenars de dones es clavaven cops de colze per petonejar Artur Mas, aleshores candidat a president de la Generalitat. "Deixeu-me'n un trosset", recordo que cridaven. A la Festa de la Rosa descobreixo una altra mena de senyores: les que matarien per menjar-se a petons José Montilla. Poca broma: aconsegueixen que l'expresident somrigui i que fins i tot sembli sociable.

Pineda de Gavà. Quan hi arribo, sona Raffaella Carrà: " Para hacer bien el amor hay que venir al sur ". Poc després, l'escenari acull flamenc i sevillanes. Al cap d'una estona també hi actuarà un esbart dansaire.

Si algú no ha entès la descripció de la Jenifer feta per Jordi Pujol, aquí en corre més d'una. I mares de Jenifers, sobretot. "L'altre dia una amiga em preguntava on són les xonis ", em diu una col·lega periodista que se sol moure entre glamur. Sota els pins, a tocar de Castefa, potser costaria més trobar Montserrats.

L'olor de barbacoa impregna l'ambient i el meu vestit, però abans d'endrapar toca escoltar els polítics. Entren al recinte envoltats d'una comitiva d'admiradors embogits que disparen fotos a tort i a dret. La tecnologia digital ha fet molt mal: ningú no es pren ni la molèstia d'enfocar. "He tallat el cap a la Chacón!", exclama una veu femenina. Ai.

L'hora dels discursos. "A Catalunya som set milions i mig de persones que viuen i treballen", fa Montilla. "Treballaven!", salta una dona darrere meu. "Aquestes eleccions les guanyarem", afirma amb falsa convicció l'expresident. "Siguem realistes: les tenim perdudes!", el corregeix la mateixa dona. Montilla es refereix a l'estil "prepotent, arrogant i perdonavides del govern de Convergència". Un senyor amb bigoti li regala un quart adjectiu: "Chuloputas" . Això s'embala.

Carme Chacón diu que l'única diferència entre PP i CiU és la llengua. En canvi, ella no distingeix entre català i castellà: passa de l'un a l'altre al més pur estil Albert Rivera. Un bilingüisme d'aparador que elogiarà Alfredo Pérez Rubalcaba: "La Carme és més perfecta que el Pepe: ell canvia del català al castellà al final de la frase, ella canvia d'idioma en una mateixa frase". El concepte de perfecció és molt relatiu.

Acaba Rubalcaba i comença el diluvi. El dinar passat per aigua té un no sé què de metàfora.