Andreu Carranza guanya el Josep Pla

La 47a edició del premi és per a ‘El poeta del poble’, sobre la vida tumultuosa de Jacint Verdaguer

Una història d’ascens meteòric, de caiguda i de recuperació fins a convertir-se en una llegenda en vida. Aquest és el recorregut d’ El poeta del poble, novel·la amb què Andreu Carranza s’aproxima a la vida tumultuosa de Jacint Verdaguer, el gran exponent de la Renaixença literària catalana, que li ha permès guanyar la 47a edició del Josep Pla, dotat amb 6.000 euros. L’escriptor, que no publicava novel·la des del 2009 amb Imprenta Babel -que va tenir traducció catalana-, s’ha sentit atret per la figura del Príncep dels Poetes des de fa molts anys: “Quan tenia quatre o cinc anys, la meva àvia Maria, de la Fatarella, em recitava versos de Verdaguer -va recordar ahir-. Els primers que vaig sentir en català en la meva vida”. I va afegir: “Rescata el prestigi de la llengua, busca del fons del poble aquell lèxic i el transforma en llengua literària”. L’autor va agermanar el batec “ascètic” de Verdaguer amb el de Gaudí i Maragall, dos dels grans exponents de la Renaixença. Nascut a Ascó el 1957, Andreu Carranza va debutar amb les narracions de La tinta de la immortalitat (Pòrtic, 1991), i en dues dècades de trajectòria ha publicat novel·les com El desert de l’oblit (El Mèdol, 1993) i Anjub. Confessions d’un bandoler (Edicions 62), amb la qual es va emportar el premi Sant Joan l’any 2000.

El poeta del poble -que serà publicada el mes de febrer a Destino- arrenca amb el primer cim literari de Verdaguer, L’Atlàntida, poema èpic amb què va ser reconegut amb els Jocs Florals l’any 1877, quan el prevere nascut a Folgueroles tenia tot just 32 anys. Llavors Verdaguer vivia al palau dels marquesos de Comillas, a Barcelona, com a capellà de la família. Propietaris de la Companyia Transatlàntica, els Comillas van comptar amb els serveis de Verdaguer durant nou travessies cap a Amèrica -en la línia de Cuba-, i el prevere, que anava donant a conèixer llibres com Idil·lis i cants místics (1878), Llegenda de Montserrat (1880) i Canigó (1886) emprendria també un viatge a Terra Santa, recollit en un dietari que no publicaria fins al 1899, durant el tram final de la seva vida. Des de l’experiència a Terra Santa, Verdaguer es va lliurar a la caritat, a la confessió i a la pràctica d’exorcismes, fet que ni l’Església ni els Comillas van tolerar. “Vull ser esteranyinador per esteranyinar les consciències, un escombriaire per escombrar los cors, un emblanquinador per emblanquinar les ànimes”, escrivia en un dels quaderns de la Casa d’Oració on assistia els posseïts des del 1890. Aïllat a la Gleva (Osona) des de principis del 1893, Verdaguer va passar dos anys de transformació solitària fins que va decidir tornar a Barcelona i revoltar-se contra el poder i l’estament eclesiàstic de l’època en una sèrie d’articles a La Publicidad, aplegats més tard a En defensa pròpia.

El Verdaguer dels últims anys és polèmic i molt fèrtil: passa de l’èpica a la introspecció d’ Al cel i Perles del llibre d’Amic e Amat, tots dos publicats pòstumament. Quan va morir, el maig del 1902, una multitud el va acomiadar al cementiri de Montjuïc: entre ells hi havia Josep Maria de Sagarra, que tot i tenir només 8 anys en conservaria el record i l’explicaria a les Memòries.

Un premi que mai queda desert

El Pla s’acosta al mig segle de vida. La primera edició va recompensar el 1968 un joveníssim Terenci Moix amb Onades sobre una roca deserta. Un any després el guanyava Baltasar Porcel amb Difunts sota els ametllers en flor, una de les seves novel·les més conegudes, i el 1970 era Teresa Pàmies qui se l’emportava amb El testament de Praga. Des de llavors l’han aconseguit, entre d’altres, Jordi Sarsanedas, Carme Riera, Valentí Puig, Eva Piquer i Llucia Ramis. El guardó ha combinat la distinció d’autors de renom amb força descobertes, entre les quals hi ha hagut Empar Moliner, Jordi Llavina i Cristian Segura. L’últim nom que s’ha afegit al palmarès -que en 47 edicions mai no ha quedat desert- ha estat el d’Albert Villaró amb Els ambaixadors.