Aniversari i retorn a l’essència ‘trekkie’
‘Star Trek: Más allá’ celebra els 50 anys de la franquícia tot recuperant l’esperit explorador i aventurer de la sèrie de televisió original
BarcelonaEl 2013 el fitxatge de J.J. Abrams per dirigir la resurrecció de Star Wars va posar en una situació delicada l’altra franquícia veterana de la ciència-ficció. Després de dirigir dues pel·lícules notables ( Star Trek i Star Trek: En la foscor) que reiniciaven la saga sense trair el seu important llegat, Abrams abandonava la nau Enterprise poc abans d’embarcar-se en un dels seus viatges més importants: la celebració del seu 50è aniversari. Amb el temps en contra, l’estudi va començar a buscar un nou capità per a la nau a la deriva i, en comptes de l’opció natural de Roberto Orci, guionista i productor de les dues primeres entregues, la batuta va anar a parar a les mans de Justin Lin, director de quatre entregues de Fast & furious. Quan poc després Orci va abandonar el projecte, van saltar les alarmes entre els fans. A sis mesos del començament del rodatge, la pel·lícula que havia de commemorar l’aniversari de la saga no tenia guió i, cosa que és encara pitjor, tampoc guionista.
Que Star Trek: Más allá arribi avui als cinemes és, en part, culpa de Simon Pegg. Animat pel productor de la franquícia i pel mateix J.J. Abrams, l’actor que interpreta l’enginyer en cap de l’Enterprise va fer un pas endavant i va assumir el repte d’escriure un guió en sis mesos. No és la primera vegada en la història de Star Trek que un actor agafa més responsabilitats: Leonard Nimoy va dirigir la tercera i quarta entregues de la saga, William Shatner la cinquena -potser el pitjor film de la sèrie- i a mitjans dels 90 Jonathan Frakes, que interpretava el comandant Riker de La nova generació, es va posar al capdavant -amb excel·lents resultats- de Star Trek: Primer contacte i Star Trek: Insurrecció. L’elecció de Pegg tenia tot el sentit, ja que és un fanàtic de la ciència-ficció, a la qual va retre homenatge a Spaced, la sitcom anglesa que va escriure i protagonitzar amb direcció d’Edgar Wright. Més endavant firmaria amb Wright els guions de Zombies party, Arma fatal i Benvinguts a la fi del món, mostrant sempre un coneixement profund del cinema de gènere i una gran habilitat per jugar amb les seves claus.
En el nou Star Trek, Pegg controla la seva vena paròdica i opta pel retorn a l’esperit aventurer de la sèrie original, explorar els confins de l’espai estel·lar a la recerca de civilitzacions desconegudes. Star Trek: Más allá arrenca amb una nota de veu del quadern de bitàcola de l’Enterprise en què Kirk fa un balanç dels últims anys de missió per l’espai profund i conclou que “tot s’acaba tornant una mica episòdic”. Irònicament, l’objectiu de Pegg i el seu coguionista, Doug Jung, és precisament fugir de la intensitat dels films d’Abrams i atorgar el protagonisme a les relacions entre els personatges, explotant el caràcter coral i l’humanisme que hi havia en l’essència de la sèrie de televisió creada per Gene Roddenberry, en què els efectes i l’acció no eren (per força, no hi havia pressupost) el més important. De fet, Pegg va criticar el primer tràiler que va fer l’estudi perquè trobava a faltar “més personatges i història”. L’actor i guionista estava desitjant menjar-se una frase que pronunciava el seu personatge a Spaced i que el persegueix des que va acceptar dirigir la tercera entrega: “Totes les pel·lícules senars de Star Trek són una merda”. I aquesta, esclar, és la tercera de la nova etapa.
L’adéu a Nimoy i Yelchin
La lluminositat que Lin i Pegg han volgut imprimir al nou Star Trek s’ha vist compromesa per dues tragèdies relacionades amb l’univers trekkie. La primera, la mort de Leonard Nimoy durant el rodatge; tot i que no estava previst que Spock aparegués al film -sí, en canvi, en el projecte que preparava Roberto Orci, que el volia reunir amb William Shatner- Star Trek: Más allá ret a Nimoy un bonic homenatge més que justificat. L’altre succés tràgic és la mort uns mesos abans de l’estrena d’un dels actors de la pel·lícula, Anton Yelchin, que va patir un accident a casa seva i va ser atropellat pel seu propi cotxe. L’únic ressò en pantalla d’aquest terrible episodi, tanmateix, és la dedicatòria a l’actor que tanca la pel·lícula.
Una altra curiositat menys morbosa és la continuïtat que marca Star Trek: Más allá amb les dues entregues prèvies d’Abrams a través del recurs d’incloure en algun moment la música dels Beastie Boys, que sonava a Star Trek en la presentació del personatge de Kirk, en un moment fugaç de Star Trek: En la foscor i ara en tota la seva esplendor en el clímax d’una gran batalla entre naus estel·lars, amb el mèrit afegit de justificar narrativament l’ús de la cançó, “música clàssica” per a la tripulació de l’Enterprise.
En el capítol d’altes i baixes, cal destacar l’absència de la doctora Carol Marcus que interpretava Alice Eve a Star Trek: En la foscor i dues noves incorporacions: l’atlètica Jaylah de Sofia Boutella, una alienígena que col·labora amb Kirk i companyia, i el malvat de la funció, Krall, en què, sota capes i capes de maquillatge i pròtesis, s’amaga l’actor Idris Elba. I tot i que no és estrictament una novetat, cal destacar el protagonisme que finalment pren la relació entre Spock i el doctor Bones: el contrast entre el científic dominat per la lògica i el metge suspicaç ha sigut sempre un dels al·licients de la saga i Star Trek: Más allá s’esforça per recuperar la seva entranyable rivalitat.
