CINEMA

Asghar Farhadi obre Canes amb una tragèdia tensa i humanista

El director iranià dirigeix Javier Bardem i Penélope Cruz a l’intens melodrama ‘Todos lo saben’

Fa quinze anys, el cineasta iranià Asghar Farhadi va anar de vacances al sud d’Espanya amb la seva família i es va fixar en la fotografia d’un nen que empaperava les parets d’un poble. “Em van dir que estava desaparegut i que segurament l’havien segrestat -explica Farhadi a l’ARA-. A la meva filla, que era molt petita, va impactar-la molt. I es va passar la resta del viatge amb por que també la segrestessin”. L’anècdota va sembrar en el director la llavor d’una història que aquest dimarts va inaugurar la 71a edició del Festival de Canes, Todos lo saben, un melodrama poderós amb regust de tragèdia moderna que Farhadi ha rodat a Espanya amb un all stars del cinema espanyol -i un infiltrat argentí- que inclou les seves dues estrelles internacionals (Javier Bardem i Penélope Cruz) i intèrprets consagrats com Eduard Fernández, Ricardo Darín, Elvira Mínguez i Bárbara Lennie. “Al meu cap sempre va ser una pel·lícula espanyola”, afirma el director.

La història arrenca amb el retorn de Laura (Cruz) al seu poble natal per assistir al casament de la seva germana (Inma Cuesta). Arriba amb els seus dos fills, un nen i una adolescent, que han crescut a l’Argentina, on s’ha quedat el pare (Darín). Al poble la Laura es retroba amb la família, els amics i el Paco (Bardem), el seu amor de joventut, que és gairebé un més de la família. Tot són somriures, bromes i balls fins que la tragèdia irromp de la forma més inesperada durant la celebració del casament. Aquí és on Farhadi comença a jugar amb les peces que ha anat posant sobre el taulell, fent que la desconfiança i la tensió obrin conflictes entre germans i parelles. També és el moment en què l’iranià canvia de marxa i converteix la pel·lícula en un tens thriller rural, treu a la llum comptes pendents i vells retrets per conflictes de terres i fa que la intriga comparteixi protagonisme amb el drama. En l’últim tram Farhadi afegeixi al caldo de sospita, paranoia i suspens un toc fulletonesc que embolica massa la trama i estira la duració més enllà del necessari, però tot i així la pel·lícula dibuixa un retrat prou tèrbol i complex de les emocions humanes.

Costumisme

El més curiós de Todos lo saben és com Farhadi retrata la realitat espanyola amb una naturalitat que no deixa entreveure que el director és iranià i captura amb sorprenent precisió la idiosincràsia d’un poble castellà, des de l’eufòria alcohòlica del casament a la distància sorneguera amb què s’escolta el sermó del mossèn. La cura de Farhadi pel realisme del retrat es manifesta en detalls com que a la família del nòvio, que és català, parlin en català entre ells. “Jo sabia que el gran perill a què m’enfrontava era que el públic pensés que era la pel·lícula d’un estranger -explica Farhadi-. Per a mi era molt important fugir dels clixés: no volia fer-hi sortir ni flamenc ni toros. Volia fer una pel·lícula de l’Espanya real, no una postal turística. I alhora trobar l’equilibri perquè no sigui un retrat localista, sinó universal”. Farhadi no concreta si ha tingut assessors, però insisteix que “tot l’equip estava en alerta” per evitar caure en els estereotips.

En el fons, tot i el canvi d’escenari, Todos lo saben no s’allunya gaire de les constants del cinema de Farhadi. L’iranià construeix el melodrama amb elements de thriller com ja feia a Nader i Simin: una separació (2011) i aboca els personatges a complicades decisions morals, però sense jutjar-los ni empènyer-los en un sentit o l’altre. La història de Todos lo saben fins i tot recorda la d’un dels millors films del director, A propòsit d’Elly (2009), on la reunió d’una colla d’amics esclatava quan la parella d’un d’ells desapareixia sense deixar rastre. Potser el que diferencia el nou film dels anteriors és que en lloc de fer apunts sobre la complexitat de la societat iraniana i les diferències de classe i religiositat, a Todos lo saben evita intel·ligentment entrar en consideracions sociològiques i explica una història més universal i exportable a qualsevol realitat.

El cinema de Farhadi tendeix a fer sortir el pitjor de les persones i a deixar l’espectador aclaparat. El final de Todos lo saben és tèrbol i desesperançat, però en la pel·lícula també hi batega l’humanisme habitual del director. “Sempre intento que el meu cinema no sigui maniqueu -explica-. Per a mi, totes les persones tenen les seves raons, no hi ha ningú dolent, sento empatia per tothom. La tragèdia clàssica plantejava el conflicte entre el bé i el mal, però per a mi la tragèdia moderna és la que enfronta el bé amb el bé”. En aquest sentit, potser el personatge més poderós del film, el que carrega amb més pes emocional, és el que construeix un Bardem monumental -i probable candidat a premi-, empès a prendre una decisió molt dura que determina el futur de moltes persones.

Buscant una “obra mestra atemporal”

L’any del #MeToo, el Festival de Canes s’ha curat en salut i ha dissenyat un jurat amb majoria femenina i presidit per l’actriu Cate Blanchett, una de les veus més destacades en la lluita contra de la bretxa salarial a Hollywood i l’assetjament sexual. En la competició oficial, tanmateix, les pel·lícules dirigides per dones són minoria i només n’hi ha tres. “M’encantaria veure en el futur més directores en la competició -admet Blanchett-. Les coses van per bon camí, però no canvien de la nit al dia”. L’objectiu del jurat serà, segons Blanchett, “premiar una obra mestra atemporal que perduri més enllà del festival”. L’actriu Kristen Stewart, la més jove del jurat, defensa que hi ha “films imperfectes que són genials” i que volen que el guanyador sigui un film “que segueixi commovent d’aquí deu anys”. Robert Guediguian, per la seva banda, cita Mao Zedong: “L’art ha d’anar un pas al davant del públic, però només un”. ¿És un missatge velat per a Godard, que va experimentar una important fase maoista?

Etiquetes

Més continguts de