Astèrix, Obèlix i Julian Assange

BarcelonaAstèrix i Obèlix tenen un nou aliat en el 36è àlbum dels famosos gals: Julian Assange. El papir del Cèsar (Salvat), que arriba avui a les llibreries de tot el món, s’inspira en els escàndols més actuals per qüestionar la veracitat d’un dels textos històrics més famosos de l’antiguitat: Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies, els set volums de cròniques en què Juli Cèsar va passar revista als seus anys de batalles militars per conquerir els territoris que avui ocupa França. “Juli Cèsar podria haver amplificat alguns esdeveniments per afavorir els seus interessos al Senat romà”, va apuntar fa uns mesos a Le Figaro Albert Uderzo, creador dels personatges juntament amb René Goscinny, mort d’un atac de cor el 1977.

Però més que amplificar esdeveniments, el que fa el Cèsar és dissimular-ne algun que entela la seva imatge de conqueridor. Concretament, un fet que coneixen a la perfecció els lectors d’ Astèrix i que no recullen les seves cròniques: que el general romà no va conquerir tota la Gàl·lia, perquè un poblet del nord habitat per gals indomables va resistir una i altra vegada l’invasor. L’encarregat de fer sortir la veritat a la llum serà Fetspolèmix, activista gal que treballa de corresponsal a Roma, un personatge inspirat en el fundador de Wikileaks, Julian Assange, i que de fet va estar a punt de dir-se Wikilix.

El papir del Cèsar és el segon àlbum de la col·lecció que firmen el guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad, a qui Uderzo va passar el relleu el 2011. “Va ser el Didier qui va voler que el personatge s’assemblés una mica a Assange -afirmava Ferri fa una setmana en la presentació de l’àlbum a París-. Evidentment no és Julian Assange, però sí el mateix tipus de personatge”. Una altra de les noves incorporacions és Menyspreus, un conseller del Cèsar per al qual van inspirar-se en Jacques Seguela, publicista i assessor d’imatge de François Miterrand. “Però no es tractava de fer una caricatura física, sinó de capturar la figura del conseller a l’ombra”, deia el guionista.

Un relleu complicat

En l’anterior àlbum realitzat per Ferri i Conrad, Astèrix i els pictes, els dos autors van treballar sota la supervisió directa d’Uderzo. L’experiència va ser particularment dura per al dibuixant, que es va incorporar al projecte quan l’il·lustrador previst, l’ajudant d’Uderzo, va renunciar a meitat del procés. Conrad va haver de dibuixar l’àlbum contra rellotge i es va aprimar 18 quilos. No era un encàrrec qualsevol, sinó el primer relleu oficial del còmic europeu més popular de la història, amb el permís de Tintín.

Però l’èxit d’ Astèrix i els pictes -més de cinc milions d’exemplars venuts arreu del món- ha donat confiança i marge de llibertat a Ferri i Conrad. A El papir del Cèsar Uderzo assegura haver-se limitat a “servir de brúixola” per als autors i corregir la posició d’algun personatge. “D’ara endavant aquest serà el meu únic paper”, va dir el dibuixant, de 88 anys, que ha donat la seva benedicció als autors i ha confessat sentir-se “impressionat” per la seva feina. “Tenen un talent extraordinari -ha declarat-. Poden arribar molt lluny en el futur”.

En la presentació barcelonina d’ Astèrix i els pictes, el 2013, els dos autors ja van comentar a l’ARA que esperaven amb ganes posar-se a treballar en el següent àlbum. “En el primer es tractava de continuar la tradició de Goscinny i Uderzo sense que ningú ens volgués assassinar, però a partir del segon crec que ja podrem començar a introduir algunes coses nostres”, va comentar aleshores Ferri. I certament, a El papir del Cèsar ja es comencen a intuir dos autors que, sense trair l’estil dels creadors d’Astèrix, apunten idees noves i fins i tot s’atreveixen a aportar alguna variació del cànon. Un exemple és l’última vinyeta del còmic, que en comptes de la clàssica del banquet al poblet gal és un preciós homenatge a Uderzo i Goscinny.

‘Cesargate’

Però el més destacat d’El papir del Cèsar potser és la frescor amb què Ferri recull la tradició satírica de Goscinny i connecta Astèrix amb l’actualitat. “El tema central és el control de la informació i les nocions dramàtiques que hi ha darrere d’aquesta qüestió”, assegurava el guionista, que retrata la connivència entre la premsa romana i el poder -la festa de presentació dels Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies és una orgia- i alhora la persecució de la premsa lliure i independent, representada per Fetspolèmix. El personatge, esclar, tampoc surt indemne de la mirada àcida de Ferri, que capta el seu tremendisme. “Quan els romans sàpiguen que el Cèsar ha mentit, serà un escàndol immens! Tot l’imperi trontollarà!”, exclama el periodista, aquí conegut com a “corredor de noves”. Un Cesargate en tota regla, vaja.

En qualsevol cas, no falten lluites amb els romans, picabaralles entre els habitants del poblet gal, noms enginyosos -el pregoner del poble és un tal Trendintòpix-, persecucions de senglars, aparicions dels soferts pirates, peticions (denegades) de poció màgica a càrrec de l’Obèlix, etcètera. El papir del Cèsar continua amb dignitat una saga que va néixer el 1959 i que ha venut al llarg dels anys 365 milions d’exemplars. Ferri i Conrad ja pensen en el següent volum, que, seguint la tradició, abandonarà la Gàl·lia per viatjar a una altra terra que es rumoreja que podria ser en algun territori d’Hispània. Catalunya, potser?