'Quan érem bruixes': la bruixa Björk i l’arbre de ginebre dels germans Grimm

Crítica del singular debut de Nietzchka Keene, que arriba a les sales 30 anys després de ser rodat

Direcció: Nietzchka Keene. Guió: Nietzchka Keene. 78 minuts. Islàndia (1990). Amb Björk, Bryndis Petra Bragadóttir i Valdimar Örn Flygenring.

Madrastres infanticides, canibalisme i un arbre de ginebre màgic són els elements principals del conte de fades El ginebre, una de les faules més terribles dels Grimm, que la cineasta Nietzchka Keene va fer seva en la pel·lícula The juniper tree, produïda entre 1986 i 1989, estrenada a Sundance el 1991 i que només ara, més de 30 anys després, arriba a sales comercials en una versió restaurada amb el títol Quan érem bruixes. L’estrena és una fita excepcional perquè la recuperació i circulació del patrimoni fílmic sempre s’ha de celebrar, però també, principalment, perquè el film de Keene és una preciosa rara avis en el panorama fílmic actual.

El film està protagonitzat per una Björk postadolescent i per Bryndis Petra Bragadóttir, que interpreten una parella de bruixes òrfenes que troben refugi en la casa d’un granger vidu i el seu fill, fins que la convivència comença a torçar-se quan les forces sobrenaturals fan acte de presència. Aquest argument mínim no és sinònim, tanmateix, de carència cinematogràfica, perquè Keene utilitza el blanc i negre, les el·lipsis, els fora de camp i els paisatges misteriosos d’Islàndia per donar-li una empremta mística singular que vincula el film amb l’imaginari espiritual i esotèric nòrdic de Bergman, Tarkovski, Dreyer i el film Häxan (1922), de Benjamin Christensen. Una exquisidesa.