Cultura 08/10/2015

Claudio Tolcachir: l’argentí que ha deixat de parlar

L.s.
2 min
Dinamoés una rulot on viuen tres dones que es comuniquen només amb el gest.

BarcelonaClaudio Tolcachir és un dels noms de la dramatúrgia argentina que van entrar al país rere l’estela del pare Daniel Veronese i es va guanyar un lloc propi al panorama català, a més del dret a tornar sempre que tingui nova estrena. Fins i tot la seva companyia, Timbre 4, exerceix d’amfitriona del festival Temporada Alta a Buenos Aires. Qui hagi seguit la seva trajectòria i vist espectacles com La omisión de la familia Coleman, El viento en un violín o Emilia -retrats de famílies disfuncionals al límit de l’atac de nervis- se sorprendrà de la premissa amb què Tolcachir va encarar el nou espectacle: fer una obra que no tingui text. “És difícil per a un autor confiar només en el cos, les accions, la poesia”, reconeix, assumint com a veritat el tòpic de verborreics que acompanya els argentins. Però li agraden els reptes: “Pel lloc que ocupa Timbre 4 -afegeix-, et compromet al risc, fa que t’hi hagis de jugar alguna cosa quan et poses a treballar”. Aquí comparteix autoria i direcció amb dos col·laboradors, Lautaro Perotti i Melisa Hermida.

Dinamo és un espectacle que aborda de nou la comunicació, la solitud i la reivindicació de la singularitat, temes recurrents en el seu teatre, però ho fa a través de tres dones que viuen en una caravana i que la major part del temps no s’adonen que estan juntes. “Són tres soledats paral·leles. Estan a prop però no poden utilitzar-se”, diu l’autor, que ha viatjat a Catalunya per a l’estrena al festival Temporada Alta de l’espectacle, divendres i dissabte, després de passar per Milà i Avinyó. “El públic és com algú que espia el veí i ha de completar la informació que veu, imaginar com viuen i com són”, explica Tolcachir. Després d’un any de creació col·lectiva van acabar trobant els tres personatges: una extenista que torna a la competició als 50 anys, una roquera rebel que busca incessantment la intensitat i una immigrant d’un país inventat que viu amagada a la casa, una rulot que té un significat pràctic, metafòric i poètic. “És commovedor veure que es poden comunicar sense parlar-se. Però no hi ha un final feliç. Simplement, és gent diferent que accepta que existeixen els altres i poden acompanyar-se”, diu Tolcachir.

stats