'Ray & Liz': una patètica i colpidora vinyeta d’una infància disfuncional a l’Anglaterra de Thatcher

Crítica del debut com a director del fotògraf britànic Richard Billingham

Direcció: Richard Billingham. Guió: Richard Billingham. Regne Unit, 2018. 107 min. Amb Ella Smith, Justin Salinger, Patrick Romer i Deirdre Kelly.

El fotògraf Richard Billingham sempre ha tingut clar on es trobaven els traumes de la seva infantesa, i no s’ha permès el luxe d’oblidar-los. Als inicis de la seva trajectòria va enfocar i captar el rostre desencaixat i inflat per l’alcohol dels seus progenitors, exposat en sèries d’instantànies com 'Ray’s a laugh' i peces de vídeo en forma d’abismals documents domèstics com 'Fishtank'. A 'Ray & Liz', el seu debut en la ficció cinematogràfica, Billingham no s’aparta d’aquesta línia rectora, relatant un parell d’accidents patètics que són la posada en escena d’un record amb olor d’humitat rància. En certa manera, la pel·lícula funciona com un revelatge de la memòria, que es desplaça a la dècada dels vuitanta –quan el director era massa petit per agafar la càmera– per trobar la mirada del seu jo pretèrit i la del seu germà, tots dos prematurament conscients d’estar lligats a la llosa d’una família incapacitada per a la vida. L’absència de ressentiment amb què Billingham retrata la negligència dels seus pares dona a 'Ray & Liz' una humanitat devastadora, gairebé com si ens trobéssim davant l’hereva postpunk de 'Veus distants', canviant el Liverpool de postguerra que va viure Terence Davies per l’Anglaterra thatcherista, i les cançons cantades a la parròquia pels discos de Siouxsie & The Banshees i Fine Young Cannibals.

Més continguts de