Perdre la vida cobrint els estralls de la pandèmia del covid

Un llibre solidari amb els fotògrafs morts en països on tenien més llibertat però també més risc

Centenars de periodistes i reporters han mort arreu del món cobrint la pandèmia del coronavirus, sobretot a l’Amèrica Llatina. El Perú encapçalava a finals d’agost la xifra de professionals morts amb 82, per davant de l’Equador (40) i Mèxic (13), i des d’aleshores ha seguit havent-hi un degoteig de morts. Per recordar-los a tots els que han mort arreu del món per ajudar els seus familiars que es troben en risc d'exclusió social, l’editorial Blume i els reporters Gervasio Sánchez i Ricard Garcia Vilanova impulsen amb una campanya de mecenatge un llibre solidari, titulat Pandemia. Miradas de una tragedia.  La campanya va arrencar el dia 21 de setembre i estarà activa fins al 21 de desembre. L’edició i la producció del llibre es finançarà amb la venda d’exemplars. Un exemplar costa 36 euros, i divendres havien recaptat gairebé 7.000 euros.

El covid també s’ha emportat desenes de professionals de la informació a l’Àsia, on el reporter del  National Geographic Joshua Irwandi va retratar a Indonèsia un cadàver embolicat amb plàstic, una imatge que va aixecar polseguera i que va fer la volta al món. I com es pot veure al portal Poynter.org, que està confeccionant una llista de reporters i periodistes morts, el covid s’ha acarnissat a l’Índia. El projecte de Pandemia. Miradas de una tragedia va sorgir quan Gervasio Sánchez i Ricard García Vilanova van començar a parlar de les dificultats que ells, i altres reporters en altres zones d’Espanya, estaven tenint per accedir “en els llocs clau i més sensibles on s’ha produït la pandèmia, que són les residències, els hospitals i els tanatoris”, diu Gervasio Sánchez, que va publicar els seus reportatges a El Heraldo de Aragón. “Ens vam adonar que ens estan dificultant la nostra feina fins a la censura –explica Sánchez–. I mentre parlem de tot això arriba un moment que ens plantegem la necessitat de fer un llibre on recollim la feina de diferents fotògrafs. Després ens vam assabentar que la pandèmia està matant fotògrafs a l’Amèrica Llatina i l’Àsia. Sorprenentment estan treballant amb molta més llibertat que nosaltres, però també sense les mínimes garanties, sense cap mena d’equip de protecció”.

La llista de 24 fotògrafs que apareixen al llibre està dividida paritàriament entre l’Amèrica Llatina i Espanya i entre homes i dones, entre els quals hi ha Rodrigo Abd i Anita Pouchard Serra (Argentina), Darcy Padilla (Estats Units), Fabiola Ferrero i Óscar B. Castillo (Veneçuela), Guillermo Arias (Mèxic), Felipe Dana (Brasil), i Sandra Balsells, Cristina García Rodero, Diego Ibarra Sánchez, Andoni Lubaki i Isabel Muñoz (Espanya). En la selecció han sigut prioritàries la diversitat geogràfica i temàtica i sobretot l’enfocament de les fotografies. “Buscàvem treballs amb una mirada personal. No només hi ha reportatges, sinó que també hi ha treballs amb una visió més d’autor”, diu Ricard Garcia Vilanova, que va treballar per a France Press, Associated Press, la BBC i altres mitjans. Precisament va llançar fa pocs dies a la web de l’ARA un interactiu sobre la seva mirada de la pandèmia titulat Ricard Garcia Vilanova: una mirada tràgica des de la pandèmia.

El punt de vista més insòlit és potser el d'Andoni Lubaki, que va retratar gent passejant animals exòtics pel carrer, mentre que Guillermo Arias va documentar com el covid va servir per frenar els migrants a la frontera entre els Estats Units i Mèxic. Les fotografies de Felipe Dana estan marcades pel clima negacionista del covid del president brasiler, Jair Bolsonaro: va documentar com el virus va causar el triple de morts del que és habitual a la capital de l'Amazònia, Manaos. Entre els altres fotògrafs espanyols, Juan Manuel Castro Prieto va documentar un Madrid buit i gris, i Sandra Balsells com la pandèmia va agreujar els efectes de problemes endèmics del Raval com ara la precarietat i la gentrificació.

“No sé si parlaria de censura, però al començament de la pandèmia sí que va haver-hi un tancament mediàtic sobretot als hospitals i les residències –afirma Garcia Vilanova–. El que no té sentit és que, havent-hi 50.000 morts, només se n’hagi vist un i sí que s’hagin vist fotografies dels aplaudiments i de celebració. Aquesta és la incoherència, des del meu punt de vista. No pot ser que no tinguem aquestes imatges per a la memòria històrica. Aquesta informació ha d’existir, és la nostra feina”.

Gervasio Sánchez: "Per a mi és important anar als llocs on hi ha les persones més febles"

Les traves polítiques

Les condicions de treball dels reporters que cobreixen la pandèmia no ha millorat des del març. “Són tot prohibicions, prohibicions i prohibicions. Hi ha un tema important que cal tenir en compte: és evident que és un problema del govern central, però els autonòmics han actual igual, tant és si és el PP a Madrid, el PSOE a l’Aragó, el que queda de Convergència i Unió a Catalunya i el PNB al País Basc. Ha sigut generalitzat”, denuncia Sánchez. També subratlla que entre totes les imatges amb les quals han treballat per fer el llibre només hi ha una imatge amb un cadàver descobert i que en cap cas els treballs d’aquests reporters són “gratuïtament sofrents”. “Això trenca, parlant clar, amb tota aquesta aquesta porqueria declarativa per part d’algunes autoritats que ens han impedit treballar per salvaguardar la dignitat de les víctimes”, subratlla Sánchez.

Amb prou feines s’han vist imatges de malalts i víctimes mortals de covid des del mes de març, mentre que sí que se’n van poder veure d’infectats durant en els anys més durs de la pandèmia del VIH, en tragèdies com l’oli de la colza a Espanya i en guerres i drames humanitaris arreu del món. Per a Sánchez, haurien servit per “sensibilitzar” la població sobre el coronavirus i les víctimes, i creu que aquesta opacitat mediàtica es deu a raons polítiques. “Els polítics, independentment de la seva ideologia i del lloc, han intentat maquillar el desastre organitzatiu i sanitari que s’ha produït. Ha sigut l’única manera de maquillar les dades de morts, de ferits, de desastres als hospitals, les protestes dels sanitaris i l’abandonament dels infectats. Ha sigut absolutament un escàndol el que ha passat als enterrament i als tanatoris”.

“Impedint que es veiés la duresa de la pandèmia durant l’estat d’alarma s’ha aconseguit que una part important de la població no s’hagi pres seriosament l’impacte d’aquest virus”, explica. Per a Garcia Vilanova hi ha hagut una “infantilització” de la població.