Crònica

Elvis Costello repassa tota la seva trajectòria als Jardins de Pedralbes

El londinenc va actuar a Barcelona després de cinc anys sense visitar la ciutat

Considerat un dels grans músics pop de tots els temps i un heroi de la 'new wave', Elvis Costello no ha tingut un idil·li especialment reeixit ni amb les llistes d'èxit –mai ha obtingut un senzill al número 1– ni amb el públic català en particular. Cinc anys després del seu últim concert a Barcelona, ahir tampoc es van omplir els Jardins de Pedralbes, tot i l'anunciada mirada als seus quaranta anys de trajectòria, una carrera marcada pels tombs estilístics i una ànima marcadament negra on pot cabre quasi tot.

Amb un so que va anar guanyant en 'groove' (l'inici va ser extremadament fluix), el londinenc va llançar un degoteig de peces icòniques des del primer acord de la musculosa 'Wonder woman', rock & roll canònic extret del disc conjunt de Costello amb el desaparegut Allen Toussaint, l'any 2006. Era el començament d'un concert en què el músic s'abraçaria al seu passat més reconeixible de cançons que traslladaven als seus pics de popularitat i rebel·lia, aconseguits entre finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. De 'King horse' a l'aroma 2Tone de 'Watching the detectives', del seu disc de debut, l'històric 'My aim is true'.

D'aquella època hi havia a l'escenari de Pedralbes un parell dels músics –Steve Nieve i Pete Thomas– del seu grup clàssic, els Attractions, ara batejats com a The Imposters i acompanyats de dues brillants i imponents coristes. Majestuositat pop, aproximacions a l'ska 'revival' i abraçades amoroses al 'northern soul' en una primera part en què la veu de Costello no va ser l'òptima, però que va obsequiar amb el seu repertori més seminal. Per si algú necessitava graus de nostàlgia, el de Londres va acabar la primera hora de concert tocant la immortal 'Pump it up'.

Ja als bisos, pràcticament tan llargs com el mateix concert, Elvis Costello va encarar una segona part més intima, posant-se el vestit de 'crooner' i reduint revolucions, i músics, a l'escenari. "Hi ha molta gent que em coneix com el tipus que canta 'She'", va repetir més d'una ocasió el britànic. I aquesta versió de Charles Aznavour, popular a escala planetària per ser inclosa a la comèdia romàntica 'Notting Hill', va coincidir amb la millor actuació vocal de Costello. Mentre el públic anava desfilant a poc a poc del recinte, coincidint amb el tancament del transport públic, el londinenc va tancar el bloc més nu amb 'Adieu Paris', dedicada a Johnny Hallyday.

Era el preludi del final, culminat amb 'I want you' i '(What's so funny 'bout) Peace, Love and Understanding', que va provocar que la gent s'aixequés de la cadira per fer un últim ball abans de marxar esquivant paradetes dels múltiples patrocinadors del festival.

Més continguts de