ARTS ESCÈNIQUES

Sort en tenim d’en Falstaff

Francesc Orella brilla en un ‘remix’ shakespearià inspirat en Orson Welles

Falstaff era per a Orson Welles la millor creació de Shakespeare. Una opinió que es va concretar amb un dels seus projectes teatrals més ambiciosos i alhora menys reeixits que, finalment, donaria a llum el cèlebre film Campanades a mitjanit. L’obra teatral es va estrenar primer als Estats Units i després a Dublín amb Welles com a Falstaff i en una producció que, malgrat la bona crítica, va passar sense pena ni glòria (només se’n van fer cinc funcions).

La gran virtut del vividor Falstaff és assumir i exhibir de forma desinhibida les contradiccions de l’ésser humà que vol viure alegrement i defensar el seu estil de vida amb un talent murri que evoca una filosofia vital tan atractiva com egoista. Un personatge certament gran -no només pel volum del seu abdomen-, divertit i que diverteix i que, lògicament, ha interessat a un gran actor com Francesc Orella, que encapçala la producció estrenada al teatre Akadèmia sota la direcció de Konrad Zschiedrich.

Campanades a mitjanit ha sigut sens dubte la brúixola, si més no, de la proposta de Zschiedrich que, com l’original, reuneix i entrelliga fragments de Ricard II, Enric IV (primera i segona part) i Enric V,i conserva, fins i tot, una sorprenent i eixelebrada aportació de la producció de Rafel Oliver a Palma del 2006. Tenir un Falstaff com Déu mana és, com passa amb Hamlet o Ricard III, una exigència imprescindible per a una aventura com aquesta. Però no és l’única. Cal un repartiment que posi en valor uns coprotagonistes i secundaris que en el teatre de Shakespeare tenen personalitat pròpia i no tan sols arquetípica. La qualitat de Francesc Orella es fa evident en totes i cadascuna de les escenes on és present, tot i que aquesta no és una obra de grans monòlegs sinó de diàlegs. Amb ell podem viatjar per la música del text i aplaudir l’enginy del joc de la paraula. Però la distància entre ell i la resta de l’entregada companyia és considerable. La funció és, doncs, irregular en tots els sentits, amb una direcció que resol amb fortuna bona part de les escenes, però no un conjunt que es mostra atropellat, sobretot en el primer acte, i desgavellat i sense la intensitat requerida en el segon.

Més continguts de