Els Gaudí s’acosten a la paritat: miratge o canvi real?

BarcelonaFa un parell d’anys, durant la tradicional foto de família dels Gaudí, l’alcaldessa Ada Colau va aprofitar el seu primer contacte amb el sector del cinema per posar el focus sobre el tema de la igualtat: “Veig moltes dones a les categories de maquillatge i vestuari, però no en les de direcció, producció i guió”. L’any següent, la presència de dones als premis no va millorar espectacularment, però en la categoria de millor pel·lícula es va produir un fet inèdit: hi havia més films dirigits per dones que per homes. Enguany no es tracta d’una categoria ni de dues: la presència de les dones, sobretot de les directores, ha fet un salt endavant. Hi ha paritat de gènere en els films nominats a millor pel·lícula, pel·lícula en llengua no catalana, telefilm i direcció, però, a més, les dones són majoria en les categories de guió i curtmetratge. Segons CIMA, l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, els Gaudí que se celebren aquest vespre a l’Auditori del Fòrum tenen un 40,47% de dones nominades -excloent les categories interpretatives-, un percentatge superior al 29,87% de presència femenina en les candidatures dels premis. ¿S’ha posat les piles el cinema català? Quina és la situació real de les dones en el sector? Responen les directores amb pel·lícula nominada d’aquesta edició.

La desigualtat persisteix

Creix la presència de les dones però queda molta feina per fer

“És cert que a Catalunya hi ha moltes dones fent cinema, però la igualtat encara queda molt lluny”, afirma Clara Simón, la directora d’ Estiu 1993. Isabel Coixet, nominada per La llibreria, hi està d’acord: “Hi ha molts projectes de dones amb punts de vista molt bonics i ben construïts que circulen per les productores, però que això s’acabi reflectint en la indústria ja és una altra cosa”. Coixet és membre de CIMA i presidenta de l’EWA, la xarxa europea de dones de l’audiovisual: “Hem fet molta feina per veure quina és la situació real de la dona en el món del cinema a Europa i puc dir que a Catalunya encara anem per darrere de França i els països nòrdics, però davant d’Itàlia i dels països de l’Est”.

La desigualtat encara és més flagrant si es comparen les xifres de la indústria amb les de les escoles de cinema, on les dones són majoria. Belén Funes, nominada pel curt La inútil, defensa les escoles com a agents de canvi determinants. “A l’escola no et valoren com a home o dona, sinó com a alumne -diu-. Això està fent que, en lloc de vestuari i maquillatge, les dones també vulguin fer fotografia, muntatge, guió...” La categoria de direcció, tanmateix, encara es resisteix, segons apunta Laura Ferrés, directora del curt Los desheredados. “Quan jo estudiava a l’Escac, a la meva promoció només vam entrar dues noies en l’especialitat de direcció i en canvi a muntatge, guió, producció i art n’hi havia moltes. Però ara hi ha més noies que aposten directament per la direcció i es nota en les pel·lícules que surten, que tenen un aire més fresc”, diu Ferrés.

Més que un canvi real i profund, Roser Aguilar, nominada per Brava, prefereix parlar de “situacions anòmales favorables a les dones” que es produeixen especialment a Catalunya. “La feina de les escoles és important, però també referents com el d’Isabel Coixet, que per a mi va ser molt important -diu Aguilar-. Veiem que és possible i ens comencem a empoderar. Ser directora ja és prou difícil, així que sempre que podem ens donem un cop de mà. Jo, per exemple, aniré als Gaudí amb la Carla Subirana i no som parella ni res, és per militància. La pinya que està sorgint és molt positiva”. En aquest sentit, Aguilar està “molt orgullosa” de la foto que il·lustra aquest article. “Hi surt gent que admiro, amigues, exalumnes...”, diu. Una de les alumnes és Clara Roquet, nominada pel curt Les bones nenes. “Ha sorgit una consciència de col·lectiu molt important -diu-. Moltes de les que sortim a la foto ens hem fet costat. Isabel Coixet, per exemple, m’ha ajudat moltíssim. Sempre ajuda les altres directores i sense fer escarafalls”.

Receptes de normalitat

Quotes de paritat i fugir de la concepció masculina del cinema

El cercle virtuós de les escoles de cinema es trenca quan arriba l’hora d’incorporar-se al món del cinema. “El problema més greu és que moltes de les directores que surten de l’escola després no poden dirigir. Aquí és on hem d’atacar, però potser trigarem generacions a resoldre-ho”, assenyala Roquet, que elogia els programes d’ajuda al desenvolupament de projectes de directores de CIMA. “Una part del problema és la nostra pròpia autocensura -afegeix Aguilar-. Moltes hem sentit pànic a l’hora de posar-nos al capdavant d’un equip, de ser la màxima autoritat. És una forma de censura subtil, però poderosa”.

Elena Martín, directora de Julia Ist, reclama partir de la base que les dones tenen tant dret com els homes a dirigir. “Per a mi la lluita és potenciar altres formes de lideratge -diu-. No només són sempre els homes els que dirigeixen, sinó que hi ha una concepció molt masculina de la direcció. A la universitat només sentia parlar de directors homes i sempre eren creadors megalòmans, aquesta figura masculina que tot ho sap i tot ho controla. A mi això em queda lluny. Jo no sé si dirigir ha d’implicar dominar el món. A més, el cinema és una feina d’equip”.

Però un punt en què totes les directores consultades per l’ARA estan d’acord és el de les accions que cal aplicar. “Les quotes que es proposen des de CIMA em semblen perfectes -opina Simón-. A més, no són les típiques quotes: és un sistema progressiu que fa créixer un 5% cada any la quota femenina i no van en detriment de la qualitat, perquè funcionen per nota”. Sílvia Quer, nominada pel telefilm La llum d’Elna, creu que l’administració hauria de prendre exemple de Suècia: “Quotes de paritat del 50% fins que la situació es normalitzi -diu-. Primer de tot hem de posicionar les directores en el mateix lloc que els homes”. Coixet és conscient de l’estigma de “discriminació positiva” que arrosseguen les quotes, però per a ella són “reparacions històriques”, ja que “són mesures per afavorir una sèrie de persones, les dones, que no han pogut accedir al cinema per una via industrial directa”.

Cinema català i #MeToo

Les denúncies no arriben per por a les conseqüències. Cal fer pinya

¿I com reacciona el cinema català al fenomen del #MeToo? Quan el moviment va esclatar, les xarxes socials es van omplir de hashtags i moltes directores i actrius van afegir-s’hi. Ara bé, fins ara no s’ha produït cap denúncia ni s’ha assenyalat cap agressió amb noms i cognoms. ¿És perquè aquí no n’hi ha, d’assetjament? “Jo em pregunto el mateix -diu Simón-. Jo, personalment, no n’he viscut i per això no he dit res. Però no crec que siguem l’excepció. A més, el món del cinema és molt masculí”. Coixet és contundent: “Aquí hi ha el mateix nivell d’assetjament que als Estats Units. Jo he vist de tot, sobretot quan era l’única noia en un equip de deu creatius d’una agència de publicitat. Les directores de la meva generació gairebé hi comptàvem, amb l’assetjament. Però jo volia ser acceptada al club de nois, així que reia bromes de mal gust i feia veure que no veia certes coses. Serrava les dents i seguia endavant, perquè si hi pensava gaire, m’enfonsava”.

La raó més esgrimida per explicar el silenci davant les agressions és la por a les conseqüències. “¿Qui té el valor d’assenyalar algú amb nom i cognoms sense que això li destrossi la carrera? -es pregunta Aguilar-. Totes passem per situacions que no estan bé i que serien denunciables, però no és tan fàcil fer-ho”. Lucija Stojevic, directora del documental La Chana, apunta que “potser no hi ha denúncies perquè és una indústria molt petita, però tard o d’hora sortiran”. “Com més petita és la indústria, més difícil és denunciar -coincideix Roquet-. Si hi ha menys gent amb qui pots treballar, potser no t’atreveixes a denunciar. A més, nosaltres no tenim un altaveu tan gran com Hollywood ni tant de pes en els mitjans”. Ferrés també opina: “A Hollywood s’han unit. Sense aquesta comunitat no és gens fàcil denunciar, sobretot després del trauma d’un assetjament”.