Impromptus sobre el procés català

BarcelonaLa literatura i el teatre volen cocció lenta. Volen temps, però els onze dramaturgs i dramaturgues a qui el Teatre Lliure va encarregar una peça de deu minuts sobre el procés de Catalunya no en van tenir gaire per construir les seves ficcions sobre una realitat tan immediata i controvertida, i en la qual a més estan implicats, vulguin o no.

Aquesta atrevida proposta ha vist la llum en quatre sessions en dos dilluns consecutius del mes de febrer farcides de reflexions més o menys profundes que han caminat entre l’humor de la ironia, el terror dels agredits l'1 d'octubre, el drama de les famílies del empresonats, l’absurd de la confrontació, el joc de miralls de les gran paraules, la crítica del poder marianista i fins i tot una peça que ha defugit la proposta preferint parlar del problema de l'habitatge.

A la primera sessió, Esteve Soler (autor de 'Contra el progrés', 'Contra l’amor', 'Contra la democràcia') va fer una simpàtica crítica a la exageració identitària a 'Contra la pàtria; una mena d’acuit escènic sense transcendència. Victòria Szpunberg ('L’ontzena plaga') va documentar les visites de la dona de Jordi Cuixart a la presó de Soto del Real amb la participació de Txell Bonet a 'Vis a Vis'; lògicament, va commocionar. Marta Galán ('El conillet del tambor de Duracell') va ampliar l’objectiu intentant relligar els fets d’ara amb el feminisme i amb les aspiracions revolucionàries de la Revolució d’Octubre, però a Rússia, a 'Traïció'; segurament, una mirada ambiciosa des del punt de la reflexió, però també imprecisa. Guillem Clua ('Smiley') es va embolicar una mica en una mena de lectura comparada de la Constitució espanyola i la de la República Catalana sense gaire teatralitat. A 'La peixera', Marc Artigau ('Caïm i Abel') va compondre una divertida farsa que implicava fins i tot el públic simulant una reunió de pares i mares d’una escola on el nens s’han revoltat i animada per un magnífic Jordi Rico.

La segona sessió va començar amb un obra de Lali Álvarez ('Ragazzo') ben conduïda per Imma Colomer i que va funcionar a manera de pròleg, ja que el tema no era el Procés sinó el drama dels desnonaments. Cristina Clemente ('La nostra champions particular') ha mirat a l’interior d’una mestra preocupada pels processos interns que l'han radicalitzat fins al paroxisme. Molt ben llegida per Laura Conejero (quin gust de sentir-la!) i Júlia Barceló, 'Supremacistes' va ser un dels bombons del projecte. En canvi, Llàtzer Garcia ('Sota la ciutat'), mirant també els dubtes que el tema planteja a les persones, no va saber reflectir-ho a 'Només una veu' malgrat l’esforç d’Ivan Benet. Punyent va ser el conte habitat per personatges de còmic de Clàudia Cedó ('Tortugues, la desacceleració de les partícules') a 'El capità Mandrake', coescrit amb dos discapacitats mentals amb qui treballa.

La immigració i, en concret, la guerra de Síria van treure el cap a 'You say you want a revolution', d'Helena Tornero ('No hables con extraños'): un joc sobre la revolució a recer de la cançó de John Lennon. El pinyol de la nit el va posar Sergi Belbel amb 'La solitud de l’u'. Un policia aixeca la porra per esbatussar una dona gran a la porta d’una escola. Què passa en aquest segon? Belbel dona veu a un i a l'altra per mostrar allò que els uneix i allò que el separa com a persones. Altre cop brillant Laura Conejero amb el suport d’un Alejandro Bordanove que promet.

La saludable incitativa hauria sigut més completa de comptar amb algun dramaturg o dramaturga unionista o si més no d’algun autor o autora de la resta d’Espanya. Però el cert és que el silenci sobre el tema de la intel·ligència i els col·legues de més enllà de l’Ebre ha estat i és ensordidor.