LITERATURA

Jacint Verdaguer, cobejat i manipulat Pel franquisme

Una exposició explica les grans operacions de la dictadura per convertir el poeta en geni espanyol

Jacint Verdaguer, ¿un geni de la nació espanyola? Franco així ho va voler. El poeta que es va revoltar contra els sectors benestants, el rebel solidari i tenaç, el primer poeta català modern, va ser segrestat pel franquisme. Les conseqüències van ser força dramàtiques perquè, més de 40 anys després de la mort del dictador, Verdaguer encara arrossega l’estigma de poeta reaccionari. Almenys aquesta és la tesi que defensa Verdaguer segrestat. L’apropiació del mite durant el franquisme, que es pot veure fins al 20 de maig al Museu d’Història de Catalunya a Barcelona. L’exposició, comissariada per la directora de la Fundació Jacint Verdaguer, Carme Torrents, i Carles Puigferrat, és el resultat d’un any i mig de recerca.

A través d’articles, imatges, enregistraments i correspondència, la mostra documenta com van convertir l’autor de L’Atlàntida en un símbol de l’espanyolisme més ranci. La polèmica sobre l’espanyolitat del poeta, però, no es va acabar el 1975. “ La conmemoración centenaria del nacimiento de Jacinto Verdaguer no tendría significación alguna si no fuera para demostrar que en la lengua de Cataluña se puede dar mucha gloria a España y que en catalán se puede predicar un recio y generoso españolismo ”, escrivia Llorenç Riber, acadèmic de la Real Academia Española, el 1945. El 2002, més de 50 anys després, Gonzalo Anes, aleshores director de la Real Academia de la Historia, escrivia un article a l’ Abc titulat El españolismo de Verdaguer : “ La catalanidad de Verdaguer - como la de Joan Maragall - era compatible con su españolidad a toda prueba ”. I criticava que des de Catalunya “ la obra de Verdaguer no se valora hoy con la independencia de juicio deseable ”.

Verdaguer mai va escriure en castellà i va ser un dels intel·lectuals que el 1885 va anar a veure Alfons XII per fer-li entrega del Memorial de Greuges en què, entre altres coses, els firmants lamentaven les “desgràcies que sobre el nostre país ve acumulant la política centralista i unificadora dels partits polítics d’Espanya”. Ningú dubta de la importància de Verdaguer per la literatura catalana. Josep Pla li donava fins i tot una pàtina mística: “Fou una aparició per a tothom: per als savis i per a la massa. En la literatura, fou importantíssim”. Torrents defensa que Verdaguer va ser tergiversat pel franquisme: “Va militar a favor del català no per un tema polític sinó cultural. Estimava la seva llengua i la seva terra. Quan amb 20 anys es va presentar vestit de pagès als Jocs Florals, ho va fer per demostrar on és la llengua primigènia”, afegeix. Però Franco se’l va fer seu i fins i tot el va convertir en el profeta de les seves “gestes”. El 1952, en un acte d’adhesió al dictador al Círculo Catalán de Madrid, el conferenciant Agustí Palau va comparar el moment de Canigó en què la creu foragita les fades del cim amb la monumental creu que s’estava construint al Valle de los Caídos.

Les operacions de propaganda

L’exposició, que comença amb la Segona República el 1931 i acaba amb la Transició, recull diferents moments del segrest del poeta que contrasten amb les reivindicacions de la seva figura des de l’exili i la clandestinitat. Entre les grans operacions de propaganda de la dictadura destaquen la celebració del centenari del naixement del poeta el 1945, que va començar el 23 d’abril a la Universitat de Barcelona i va acabar el 3 de juny al seu poble natal, Folgueroles, amb una gran festa en què va assistir el governador civil i cap del Movimiento a Barcelona, Antonio F. de Correa. La celebració va incloure reportatges del No-Do. “El 1945 també es van publicar les Obres completes de Verdaguer però amb una ortografia anterior a Fabra, per donar una imatge antiga del català, com si fos una cosa anacrònica”, diu Puigferrat. El 1952 es va voler tornar a fer una gran commemoració. La dictadura no volia que res s’escapés del seu control, però es va organitzar una ofrena floral clandestina al monument que va ser durament castigada. “Josep Vallespí va ser detingut i torturat i fins i tot es va haver d’exiliar”, diu Puigferrat. El 1961 s’estrenava L’Atlàntida, que el règim considerava una exaltació d’una de les grans gestes d’Espanya, la conquesta d’Amèrica, al Gran Teatre del Liceu.

Tot plegat ha damnificat la memòria del poeta, segons explica la mostra, que serà itinerant i ha estat coproduïda per la Fundació Verdaguer i la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya amb motiu dels 50 anys de l’obertura de la Casa-Museu Verdaguer. “La primera tesi doctoral sobre Verdaguer no es va fer fins al 1996, la Transició no en va voler saber res”, lamenta Torrents. “Hi ha estereotips que no hem pogut vèncer i n’és una mostra el pròleg del llibre de Roger Mas El dolor de la bellesa, en què Sisa diu que no entén que el músic recuperi un «reaccionari» com Verdaguer -diu Torrents-. Si s’haguessin fet més estudis, coneixeríem més a fons el poeta. S’hi han atrevit més músics com Mas i Obeses, i artistes com Perejaume, que no pas investigadors”, afirma. I conclou: “Li hauríem de treure la sotana perquè l’ha empetitit”.

Més continguts de