PENSAMENT

Lucía Lijtmaer: “No és casual que ‘feminazi’ hagi calat com a insult i és terrorífic”

La periodista ha publicat ‘Yo también soy una chica lista’, un assaig en defensa del feminisme

LAURA SERRA
LAURA SERRA

“Jo no volia escriure sobre això. Creu-me, tenia coses millors a fer que ser odiada”, comença dient Lucía Lijtmaer al pròleg del seu últim llibre. Però no només ha escrit sobre “la cosa”, sinó que ho ha fet en primera persona: Yo también soy una chica lista (Destino) és un assaig divertit, directe i amè en defensa del feminisme en què revela els mecanismes masclistes invisibles de la cultura pop. Lijtmaer (Buenos Aires, 1977) és periodista, col·labora a El País i El Diario, i és especialista en “coses de noies”, diu amb ironia. És a dir, la cultura pop des de la perspectiva de gènere.

La setmana passada l’actriu Paula Echevarría afirmava: “No soc masclista ni feminista, per davant de tot som persones”. La frase et va perfecta per a la promoció del llibre!

El pròleg sembla premonitori. Hi ha un prototip de noia moderna, guapa i popular que no es vol sentir associada al feminisme perquè li sembla radical. Quan sí, és radical en la defensa dels drets humans.

Encara fa por dir que ets feminista?

L’onada feminista dels anys 70 va tenir una resposta des de l’opinió pública cap a l’estereotip: una feminista era una senyora soltera, amargada, que estava en contra de la llibertat sexual i el plaer, i qualsevol persona liberal i moderna no s’hi volia associar. Ni tan sols Madonna! Aquests discursos socials els acabem interioritzant i jo volia posar-nos un mirall, i riure i ridiculitzar aquest discursos, no les dones.

Al llibre hi ha més humor i experiències pròpies que teories.

El discurs acadèmic és necessari perquè és l’avantguarda, però no hem de deixar de banda la cultura popular i el mainstream. És necessari parlar amb termes accessibles: tothom veu sèries, pel·lícules d’acció, revistes femenines... i són aquests artefactes els que hem de veure com ens interpel·len.

Quins mecanismes tenen aquests mitjans per pervertir el nostre imaginari sense que ho notem?

Els discursos es construeixen des de la infantesa perquè el que més impressiona és que no els notem, no semblen actius ni perjudicials. Avui a l’AVE viatjava amb unes nenes futbolistes de l’infantil del Rayo Vallecano i pensava: encara no saben que en algun moment algú les ridiculitzarà per fer esport, per no ser prou bones, no ser prou noies, o no cobraran igual que els futbolistes nois. I ho veuran normal.

¿Podem arribar a fer el sil·logisme que la cultura pop és nociva?

La cultura no. Ho són els discursos i com s’assumeixen com a naturals i no qüestionables.

Si funciona aquesta imposició mediàtica, com sé jo que faig el que realment vull fer?

Crec que és una qüestió de construcció personal i de demanda de visibilitzar més opcions per saber quina és la que més t’agrada. Si l’única opció és boda i bebè, no hi ha tria. Si no hi ha més opcions sexuals reflectides al mainstream, si hi ha dones solteres, cossos diferents...

Com va ser el que anomenes amb humor “el Dia del Cop al Cap”?

Sempre arriba el dia que t’adones que vius en un món desigual. En el meu cas era en una reunió de feina amb col·legues: un em va fer callar. Em vaig adonar que la meva opinió era menys important que la de la resta, que eren homes. Primer vaig pensar que era culpa meva. Després em vaig adonar que és que representava que ell tenia més autoritat que jo, quan no era així.

Pobles el llibre d’anècdotes personals. Tens pudor però ho fas perquè són històries compartides, dius.

Això és un aprenentatge. No tinc cap intenció d’exposar-me, jo em dedico al periodisme. Però trobo que el feminisme és en primera persona. Podem teoritzar però sempre parteix de l’experiència pròpia, és testimonial. Les teories es basen en qüestions concretes, que són personals però també col·lectives.

Alhora expliques que hi ha molta competició i odi entre dones.

Els discursos estan construïts perquè no ens n’adonem i pensem que són lluites individuals i que no ens interpel·len. M’interessa el mite de la dona que t’ho robarà tot, que és el mite de Jennifer Aniston i Angelina Jolie.

Parles també de les Yummy Mummy, dones que encarnes en el diable: Gwyneth Paltrow.

Ella va ser el primer exemple d’actriu que decideix ser celebrity i convertir-se en un personatge amb una vida exemplar que dona consell sobre com cuinar, com tenir el cul perfecte... I la felicitat sempre passa per una cosa que et pots comprar. El model aspiracional de dona rica em sembla terrorífic i retrofeminista.

Contradius l’obligació de caure en el pack nòvio-casament-fills. ¿No es pot ser feminista i voler això?

N’hi ha que creuen que no. Jo crec que hem d’ampliar la idea sobre què és el feminisme. I una cosa és posar en qüestió el discurs de l’amor romàntic i una altra cosa és buscar la felicitat. Jo no em casaria perquè està relacionat amb el capitalisme, prové d’unes tradicions que no m’agraden i crec que simbolitza coses amb les quals el feminisme no combrega, però no és problemàtic en si mateix. Igual que el fet que et posis uns talons no és un problema, ara bé, si et fan mal... per què t’agraden? Es tracta de desconstruir això.

¿La societat s’està tornant més conservadora?

És pendular. Per a mi, que una persona com Ylenia es declari feminista és molt important. Però quan sorgeixen moviments forts de defensa de drets humans, sempre hi ha una força contrària molt forta. El masclisme que veiem a les xarxes és una reacció al feminisme. No és casual que feminazi hagi calat com a insult. I és terrorífic perquè s’està naturalitzant un discurs radicalment masclista i racista, que, a més, té un espai als mitjans de comunicació.

¿Cansa això que en dius Haver de Seguir Manifestant-me Per Aquesta Merda, que venen a ser drets obvis com l’equiparació salarial i la investigació mèdica ginecològica?

Però és absolutament necessari fer-ho. T’exposa a haver de discutir coses que haurien de ser naturals per a tothom, però és que assassinen dones, hi ha violacions cada dia, la crisi afecta més les dones... així que ho haurem de seguir explicant i dient que això ha de canviar.

Més continguts de