Marco Mezquida: "La música té la bellesa i l'espiritualitat, però també és un joc"

El pianista menorquí inaugura aquest dijous el Festival de Jazz de Vic amb un concert de piano sol

Marco Mezquida (Maó, 1987) diu que viu un moment "prolífic i promiscu". Les dades confirmen l'afirmació d'aquest pianista, que aquest dijous inaugura el 16è Festival de Jazz de Vic amb un concert de piano sol a la Jazz Cava. Fa unes dues-centes actuacions a l'any, tot sol, liderant el seu trio o compartint formació amb músics de tota mena: de Marcel·lí Bayer, a Gabriel Amargant, Celeste Alías, Juan Pablo Balcázar, Marcelo Mercadante i Julián Sánchez, entre molts d'altres. Reconeix que els seus últims discos, 'La hora fértil' (Whatabout Music, 2013) i 'My friend Marko' (Fresh Sound New Talent, 2013), un tot sol i l'altre a trio, són "dues bones fotografies" del que va fer l'any passat, però l'imparable Mezquida sempre té un peu en el futur.

Com serà el concert de Vic?
És un concert que normalment li proposen a un pianista diferent cada any. A mi em van convidar a fer-lo el 2011, i arran d'aquella actuació vaig començar a fer més coses a piano sol i vaig gravar el meu primer disc a piano sol, 'La hora fértil'. Ells organitzadors del festival, com que els va agradar molt el concert del 2011, em van dir que els feia il·lusió que hi tornés a presentar-lo. I ara em sento encara més sòlid i preparat per fer un concert que agradi i que sigui espectacular en el sentit artístic i musical. Arribo bastant en forma.

¿L'origen de 'La hora fértil' és aquell concert de Vic del 2011?
Sí. Jo vaig fer un concert més conceptual titulat 'Oroborus' que anava sobre les figures cícliques i la idea cíclica en la música. Ho vaig gaudir molt i vaig veure que també podia plantejar-me seriosament dedicar-me al món del piano sol, que és una cosa que el pianistes, sobretot els de jazz, no fem gaire. Sempre he admirat els pianistes que tenen un gran domini del piano sol i ara per mi s'està convertint en un acte absolutament natural i necessari que m'omple molt. I veig que l'acollida del públic està sent molt profunda i molt intensa perquè el que estic oferint jo crec que és una cosa bastant nova en aquest territori.

'La hora fértil' tenia un punt romàntic.
El disc té un caràcter més romàntic, amb pinzellades més contemporànies, però en el concert hi haurà també moments 'punkis' i impressionistes, i molta energia.

¿Els discos 'My friend Marko' i 'La hora fértil' són un bon retrat del que és Marco Mezquida en el present?
Són dues bones fotografies que em vaig fer al 2013, sens dubte, però la meva activitat és més versàtil i estic gaudint des de la cosa més contemporània al 'free' més absolut i enèrgic, i de l'energia més delicada, lírica i romàntica a la música més popular. És un moment prolífic i versàtil, però encara queden molts camins diferents per explorar, i em sento preparat per explorar-los.

En quin format t'expliques millor?
Sempre m'he sentit més segur estant en formacions més petites, i tampoc he tingut un afany de crear unes formacions grans, perquè sempre m'ha semblat més natural i més agradable poder dialogar en duet o en trio. M'agraden les formacions petites per la capacitat de conversa que donen. Una formació de cinc o de sis m'agrada perquè també hi trobo el meu espai, però he de reconèixer que les petites m'agraden encara més.

Tens duets de tota mena i sempre molt expressius, també amb cantants.
Sí, com la Celeste Alías o la Carola Ortiz, que són dues cantants molt bones, i m'agrada molt acompanyar-les. En els discos que he fet com a líder toquem composicions pròpies i improvisacions, però amb les cantants em ve molt de gust tocar música dels altres i fer-ne la nostra versió. Penso que és una cosa molt enriquidora. I el mateix em passa amb el Marcel·lí Bayer o amb el Jorge Rossy, que són músics amb els quals també actuo a duet. És un acte musical molt natural.

¿Acompanyar altres músics serveix per rebaixar les tensions de l'ego?
Sens dubte. Però no és qüestió d'acompanyar, sinó de compartir. Quan acompanyo una cantant no penso que estic emfasitzant el seu ego de cantant i infravalorant el meu ego de pianista. És més una qüestió de posar sobre la taula les cartes: el que un pot aportar i el que l'altre pot oferir. I llavors ha de ser una cosa natural. Sento que tinc un caràcter musical, i m'agrada dir la meva i no callar-me, però no penso que posi el meu ego per sobre dels altres. Per això treballo molt de 'sideman', perquè m'agrada tocar la música d'altra gent i defensar-la, i ja sigui el sextet del Joan Vidal com el quintet del Gabriel Amargant o els quartets del Marcel·lí Bayer i el Julián Sánchez. Tots són grups fabulosos en què a priori hi ha un líder, però al final aquest líder reuneix a quatre persones, quatre egos diferents que s'han de trobar, i si t'hi trobes a gust amb aquesta situació llavors és genial perquè pots compartir més profundament i arribar a fites artístiques més interessants.

¿Has reflexionat mai sobre la importància de l'Agustí Fernández en la teva manera d'entendre la música?
Hi he reflexionat, però abans d'arribar a Barcelona jo ja venia de Menorca molt reflexionat, perquè vaig tenir dos professors molt filòsofs. Segueixo sentint que m'acompanyen les seves converses sobre la música, la vida i la filosofia. Quan amb 18 anys vaig arribar a l'Esmuc, ja tenia una personalitat forjada que vaig poder compartir després amb un gran mestre com és l'Agustí Fernández, al qual admiro molt i amb el qual tinc una relació molt bona. No és que ell m'hagi obert un món que jo no podia obrir per mi mateix, sinó que gràcies a la seva amistat hem pogut compartir moltes coses. Òbviament jo he mamat molt de l'Agustí, però és aquesta cosa natural de trobar-te gent interessant i que té bona filosofia per compartir.

En el disc 'My friend Marko' li dediques la cançó 'Agustí for president', que és un reconeixement explícit.

Sí, és molt explícit, però també té aquesta cosa còmica. És una manera alegre i divertida de dir que les persones que tenen per mi més validesa en el món musical són les que estimen la música en general i la poden gaudir de moltes maneres. La filosofia de l'Agustí és sana. Amb ell es pot compartir i parlar de música en general, cosa que a vegades amb altres músics és més complicat, perquè o són una mica més dèspotes o és més difícil compartir amb ells un bon grup barroc, un bolero o un bon grup de jazz o de free jazz.

Quina és la funció de la teva música?
La funció és enriquir la meva vida i la de la gent que m'envolta i que vol gaudir al meu costat. Jo de les coses més boniques que he experimentat ha sigut sentir com tot un auditori està connectat amb mi i està en un silenci més sepulcral que qualsevol missa de bisbe, amb una atenció, una concentració i una espècie de pau que després es reflecteix en la quantitat de discos que he venut al final dels concerts, o en la quantitat d'abraçades que m'han donat o en la quantitat de gent que m'ha felicitat o que m'ha buscat. No sé, no és una qüestió material, sinó més espiritual i bonica. Ho he compartit, i crec que per mi la funció més genial de la música és la d'enriquir l'esperit i poder compartir; no només la meva música, sinó la música en general. Jo sóc músic perquè necessito aquesta música, que per mi és l'acte i l'art més pur, com el d'estimar. Només és extrapolable a l'amor. Per mi tenen molt en comú l'amor i la música. Aquest és el gran poder que té la música.

¿En aquest àmbit més espiritual també hi ha espai per a la diversió?
Hi és contínuament, la diversió. La música té la bellesa i l'espiritualitat, però també és un joc. És el 'play music', el 'jouer de la musique', la idea de compartir amb la gent d'una manera fresca, amena, activa, sense viure de rendes i sense la necessitat d'haver de demostrar res. Només dir: "Eh, sóc aquí compartint amb la gent, jugant amb l'instrument, intentant sorprendre'm a mi mateix i sorprendre els músics amb qui toco, i explorar camins nous que bàsicament responen a aquest joc continu, a la diversió. Si no fos divertit, creu-me que no ho faria. No voldria estar fent 200 concert l'any si no m'ho passés de conya.

L'Associació de Músics de Jazz de Catalunya t'ha considerat el músic de l'any tres vegades consecutives: del 2011 al 2013. Com gestiones els elogis?
Doncs amb la naturalitat amb què haurà de viure una 'top model', per exemple, que és guapa i que és intel·ligent i que en el fons sap veure la bellesa en tothom, encara que ella visqui de ser 'top model'. Jo gaudeixo dels músics amb qui estic, de la gent, dels concerts i del dia a dia vitalment. Els grans músics humilment van empenyent i van fent de manera natural. A mi al final aquests premis no m'han fet sentir ni millor ni pitjor, m'han donat alegria en el moment però també m'han donat aquesta serenor i aquesta pau de dir, "bé, és un petit reconeixement". És una reafirmació, però no una cosa que em faci pensar o reflexionar gaire. El que em fa reflexionar és com vull expressar-me, com vull fer el nou disc o el nou projecte. Els premis són allà, però si no hi fossin estaria fent el mateix.

Quin és el repte més immediat?
Tinc ganes de seguir creant. Enguany faré un altre disc amb la Celeste Alías, tinc tres discos com a 'sideman' que han de sortir i estic preparant un nou disc a piano sol que serà diferent a aquest primer que acabo de fer. I també faré un altre disc a trio. És una qüestió de no parar. Amb el Marcel·lí Bayer tenim pendents duos, trios, quartets. És un no parar, i amb una quantitat de concerts que no n'havia tingut mai. A vegades miro l'agenda i l'he de tancar ràpidament.

Ets dels pocs músics que un context de crisi té més concerts que mai. És bastant significatiu.
Sí, però també és per les meves ganes de sortir i de fer música i de dir que sí a la gent que té ganes de tocar amb mi. És un moment molt dolç per mi. Cau en un moment de crisi, però si fos una època de bonança jo crec que estaria fent el mateix.

Més continguts de