Jessye Norman: adeu a una veu que lluitava contra el racisme i la pobresa

BarcelonaLa marsellesa cantada per ella posava la pell de gallina. Jessye Norman va entonar aquest himne, símbol de la llibertat, la fraternitat i la igualtat entre els pobles el 1989 en el centenari de la Revolució Francesa a París. Perquè allà on hi havia celebracions multitudinàries a favor dels drets humans ella hi era, com per exemple a Washington el 2013, en una cerimònia per commemorar la marxa pel treball i la llibertat del 1963. La seva veu de potència huracanada i vigor nascut de les entranyes ressona avui per tot el món com el record d’una cantant que no només va excel·lir sobre els escenaris, sinó que va comprometre’s en la lluita contra el racisme i la pobresa als Estats Units.

La soprano nord-americana tenia 74 anys. Va morir dilluns a Nova York com a conseqüència d’una septicèmia provocada per una lesió a la medul·la espinal que va patir el 2015, segons va informar la família en un comunicat. Feia uns anys que la cantant estava retirada dels escenaris i va tornar a captar els focus d’atenció mediàtica quan van sortir, el 2014, les seves memòries, Stand up straight and sing! Jessye Norman aprofundia en aquest llibre en les dones que havien marcat la seva vida i també recalcava la seva lluita des de la infància contra el racisme. En el seu recorregut professional en el món de la lírica va haver de fer front a la discriminació racial, i gràcies al seu talent desbordant va poder creuar les fronteres de la segregació.

Més enllà de ‘Porgy and Bess’

En les seves memòries evocava el fet que va poder interpretar tot un reguitzell de papers fins aleshores encarnats per sopranos blanques i no va haver de limitar-se a Porgy and Bess, l’òpera jazz de Gerswhin que descriu la vida dels afroamericans i que es va representar al Gran Teatre del Liceu el 2014.

Sensible amb els artistes d’entorns desfavorits, va fundar a Augusta (Geòrgia), on va néixer el 12 de setembre del 1945, la Jessye Norman School of the Arts, gratuïta per als més desvalguts. També donava suport a tota mena d’associacions socials (d’ajuda als indigents, biblioteques municipals, esclerosi múltiple...). Norman coneixia de prop aquest ambient depauperat per culpa del racisme que la va envoltar de petita. Filla d’una família de melòmans (el pare era corredor d’assegurances i la mare mestra), els seus progenitors eren militants de la NAACP, l’associació per l’avenç de la gent de color, i a casa tot sovint discutien sobre el racisme.

Va ser a l’església de la ciutat que va revelar-se el seu talent vocal, i als 13 anys ja feia gires pel sud dels Estats Units. Es va formar en piano i cant, i posteriorment en composició i harmonia, però no va ser fins que va guanyar el primer premi del concurs de Munic, el 1969, que va decidir que faria carrera en la lírica: abans no li havia passat pel cap, si bé de petita ja escoltava òpera i s’hi sentia atreta. Va debutar a Berlín el 1969, i el 1972 va protagonitzar dues actuacions d’antologia: una Cassandra d’ Els troians, de Berlioz, al Covent Garden, i una Aïda, de l’òpera homònima de Verdi, a la Scala de Milà. A partir d’aquí va anar enllaçant actuacions i es va anar forjant el crit de “Brava, Jessye!”, que s’alçava entre el públic al final de cada actuació.

A la dècada dels 80 va ser reconeguda com una de les principals sopranos de la lírica mundial. El 1997, amb 52 anys, es va convertir en la persona més jove a rebre la Medalla d’Honor del Centre John F. Kennedy per a les Arts Escèniques. Va obtenir també doctorats honorífics de les prestigioses Juilliard, Harvard i Yale. Era membre de la British Royal Academy of Music i comandant de l’Ordre de les Arts i les Lletres de França. Va participar en les cerimònies d’investidura presidencials de Ronald Reagan i Bill Clinton, i el 2009 va rebre de mans del seu amic, el president Barack Obama, la Medalla Nacional de les Arts.

Com a artista estel·lar que va ser, Norman era també coneguda pels seus capricis fora escena. Sembla que va inspirar la pel·lícula La diva (1981), de Jean-Jacques Beineix, i fins i tot va confessar en una ocasió que la història que hi apareix retratada del carter que segueix la cantant per tots els concerts a Europa i li ofereix roses era certa. Després d’haver representat tots els papers més rellevants de la lírica, va abandonar les representacions operístiques per dedicar-se exclusivament als recitals, en els quals podia controlar les produccions.

Les mostres de condol per la seva mort ahir no es van fer esperar, i els directors dels principals teatres del món van manifestar la seva tristesa. “Era una de les artistes més importants que han cantat al nostre teatre. El seu record viurà per sempre”, va subratllar Peter Gelb, director del Met de Nova York, on va actuar més de vuitanta vegades, amb un repertori tan variat que abasta des de Wagner fins a Bartók.

La soprano va venir en diverses ocasions a Catalunya, una de les quals al Gran Teatre del Liceu, el novembre del 2001, en què va protagonitzar, agombolada pel pianista nord-americà Mark Markham, el recital més car de l’any, a 23.000 pessetes l’entrada (Barbara Hendricks a L’Auditori amb l’OBC el mateix vespre cobrava 6.950 pessetes). Anteriorment, el 8 de març del 1974, havia ofert un concert amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona sota la direcció de Charles Vanderzand en què va cantar obres de Berlioz, Ravel, Strauss i Mozart. Però sens dubte la relació més intensa la va mantenir amb la promotora privada Ibercamera, que la va tenir en cartell regularment del 1992 al 2008.

L’última actuació que va fer en la temporada d’Ibercamera a Girona, el 4 de novembre del 2008, va coincidir amb les eleccions als Estats Units. “Vam passar tota la nit a casa meva, a Riudarenes, amb la seva germana, seguint el recompte dels vots, i no va ser fins que Obama es va proclamar president que se’n va anar a dormir. Plorava d’emoció! -recorda Josep Maria Prat, director d’Ibercamera-. Estava compromesa amb la seva condició d’afroamericana i se sentia molt el dolor de l’esclavitud en ella, tot i que no en parlava”.

Fan de Victòria dels Àngels

Respecte a la seva aura d’artista capriciosa, Prat defensa que més aviat era exigent: “No tolerava que no es complissin tots els detalls del contracte, però és comprensible, perquè volia crear allà on anava paisatges que li resultessin familiars”. Reconeix que sovint les seves exigències eren difícils de complir, com que ningú fumés al seu voltant. També destaca “l’admiració” que sentia per Victòria dels Àngels: “Va adoptar la seva fórmula de barrejar clàssics romàntics amb repertori popular”. I conclou, entristit: “Era una personalitat enorme, una soprano extraordinària dotada d’un instrument poderosíssim”.