Literatura

Mor l'escriptor Luis Racionero als 80 anys

Va ser director de la Biblioteca Nacional d'Espanya i guanyador de diversos premis literaris

L'escriptor Luis Racionero i Grau, nascut a la Seu d'Urgell el 1940, ha mort aquest diumenge als 80 anys, segons ha informat La Vanguardia. També economista i urbanista, Racionero ha sigut un prolífic novel·lista, director de la Biblioteca Nacional d'Espanya entre 2001 i 2004 i col·laborador de diverses revistes i diaris com El País, La Vanguardia i Mundo Deportivo. De fet, va combinar l’assaig, la ficció i l’opinió futbolística.

Al llarg de la seva trajectòria, tant en català com en castellà, va guanyar premis literaris com el Prudenci Bertrana del 1981 per Cercamón, l’Anagrama d’Assaig del 1983 per Del paro al ocio, el Carlemany del 2000 per L’últim càtar, l’Espasa d’assaig també del 2000 per El progreso decadente i el Gaziel per Memorias de un liberal psicodélico el 2010. “Ha mort el meu amic, col·lega, mestre i cofundador del primer Ajoblanco. Estic molt afectat. Luis Racionero ha partit cap a l’inframon”, va dir ahir Pepe Ribas, company de Racionero en la fundació de la revista Ajoblanco, una capçalera amb la qual va abordar la contracultura, especialment la lligada al moviment hippie, un dels seus primers camps de treball.

Racionero va estudiar enginyeria i econòmiques a la Universitat de Barcelona. Posteriorment va aconseguir una beca per anar als Estats Units i va doctorar-se en urbanisme a Berkeley (Califòrnia), just quan començava a consolidar-se la contracultura. Aquell context, en ple hippisme, va propiciar l’interès de Racionero per filosofies alternatives, com ara les orientals, i l’LSD. Bona part del seu ideari en aquest sentit és present al llibre Filosofías del underground (1977). En aquest període més contracultural va ser fonamental la influència de la seva primera esposa, María José Ragué Arias, militant feminista i contracultural i autora de llibres com California trip (1971),  Hablan las Women’s Lib (1972) i Los movimientos pop (1974).

Després de Filosofías del underground, Racionero va desenvolupar un corpus assagístic de naturalesa humanística sempre lluny d’escoles de pensament hegemòniques, tot i que amb un caràcter liberal primer amagat en el sotabosc contracultural i orientalista i més endavant justificat en una interpretació personal de l’epicureisme. Més heterodox que radical, entre les seves obres destaca sobretot Oriente y Occidente (1993), i bona part del seu pensament queda reflectit al llibre de memòries Sobrevivir a un gran amor, seis veces (2009), un assaig vestit de crònica sentimental.

Novel·lista històric

Com a novel·lista, Racionero va sovintejar el gènere històric, amb títols com Cercamón (1981), en què el protagonista és un trobador del segle XII; La sonrisa de la Gioconda: memorias de Leonardo (1999); El alquimista trovador (2003), sobre Ramon Llull; L’últim càtar (2001), i Antoni Gaudí: el so de la pedra (2004), entre d’altres.

En l’àmbit urbanista, i en sintonia amb alguns dels seus assaigs, Racionero defensava la mediterraneïtat i va ser molt crític amb l’urbanisme de places dures d’Oriol Bohigas a Barcelona. Segons Racionero, no tenia sentit traslladar el model del nord d’Europa a la Mediterrània. La polèmica el va acompanyar quan va dissenyar el claustre modern del Parc del Valira, amb capitells amb imatges de Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, la disposició de les quals, per a Racionero, era irònica. De fet, formaven part d’un seguit de personatges positius i negatius entre els quals també hi havia Marilyn Monroe, Winston Churchill, Pau Casals, Einstein i Dalí.

Políticament, Racionero va transitar un camí prou divers. Fill de militar (va passar part de la infància al Castell de Montjuïc) va tenir uns inicis contraculturals. Es va presentar a les llistes d’ERC per Girona a les eleccions espanyoles del 1982. Més tard, i sempre crític amb les polítiques del PSOE, va manifestar el seu suport al PP de José María Aznar, que el va triar per dirigir la Biblioteca Nacional espanyola. Va ser aleshores que el van acusar d’haver plagiat part de l’assaig El legado de Grecia, de Gilbert Murray, en el llibre Atenas de Pericles (1993). Racionero es va defensar argumentant que hi havia “intertextualitat” i que en el fons la polèmica era més política que literària.