Música

"La missió de Nueva Vulcano és treure ínfules al rock’n’roll"

El grup barceloní publica el disc 'Ensayo'

Nueva Vulcano va ser una foneria de la Barceloneta en els inicis de la industrialització al segle XIX. Gairebé dos segles després Nueva Vulcano va ser el nom que van triar Artur Estrada (veu i guitarra), Wences Aparicio (baix) i Albert Guàrdia (bateria) per engegar un projecte de punk-rock carregat de melodia i amb la capacitat de fer política amb l'amor, la quotidianitat i la relació amb Barcelona. La Nueva Vulcano musical, hereva de la fertilitat hardcore dels 90, va començar el 2005 amb els discos Principal primera i Juego entrópico, publicats per BCore, i ha seguit amb un ritme de si fa no fa un àlbum cada cinc anys. L'últim és Ensayo (2020), un prodigi amb el teclista Marc Clos com a quart membre de facto i un contingut líric que burxa en decepcions, indignacions i constatacions. Un pas endavant per entomar el micròfon, la mà dreta gratant la guitarra com si rebés una ordre irrebatible i la secció rítmica fent feina entre la melodia: això és també Nueva Vulcano.

Cada disc de Nueva Vulcano sembla el comiat del grup, però al cap d’uns anys, cinc en aquest cas, sempre acabeu tornant.

Artur Estrada: Quan vam començar volíem treure un disc a l’any, però va acabar sent inviable. Igualment, tots tres tenim la necessitat de veure'ns, i el grup és una manera que art i amistat s’ajuntin. En qualsevol cas, agraeixo molt quan trobem la manera per treballar, com ha sigut en aquest cas anant a Castellar del Vallès, tornant al soterrani de casa dels pares de l’Albert. Vam recuperar la dinàmica d’anar-hi els caps de setmana, i en un anyet ho teníem tot fet quedant un cap de setmana al mes.

¿Heu tingut mai la sensació que us havien atribuït la categoria de grup de culte, que potser no era el que perseguíeu?

Wences Aparicio: Això és una cosa que se’ns va atribuir, i que ens la vam trobar. Suposo que és també per venir del hardcore, per la filosofia del do it yourself, pel passat de l’Artur, que tocava a Aina...

A.E.: ...i el Wences a Shanty Road. Que ens ho diguin ara, mira..., però és que amb el primer disc ja ens ho deien!

W.A.: ¿Ser un grup de culte vol dir vendre pocs discos? El problema del grup de culte és que pots passar a una altra divisió en què ningú et faci cas...

En la música existeix el típic grup de culte de periodistes, que només agrada als periodistes i que té repercussió als mitjans però que no té públic, que no és el vostre cas.

Albert Guàrdia: Sí, això sí que passa. A nosaltres se’ns va atribuir això de grup de culte amb un disc, sense trajectòria, sense res.

W.A.: Sí que és veritat que quan parles amb altres grups i veus la seva manera de funcionar, t’adones que ells donen importància a coses a les quals nosaltres potser no fem tant de cas. Com ara haver de treure un disc cada any per estar sempre d’actualitat. Nosaltres ens allunyem una mica d’aquesta manera de fer més mercantilista de la música, i donem més importància al que estem fent.

No haver de viure del grup també et permet certes llibertats.

A.G.: Entenc que si hi ha grups que viuen molt del grup, hi ha moments que pot arribar a ser pervers perquè has de generar sí o sí.

A.E.: O has de prendre decisions en què nosaltres no ens trobaríem còmodes, tot i que òbviament em sembla fantàstic. Gent propera ho ha fet durant una temporada i és superlícit. Però no n’hem parlat gaire entre nosaltres. No ens ho hem ni plantejat, viure del grup, i a la gent li sorprèn, però és cert. També perquè grups que ens agraden com Jawbox o Jawbreaker van fitxar per multis i no els va anar gaire bé. L’altre dia em van donar una targeta d’Universal en un concert que vam fer amb Sidonie, i nosaltres estàvem pensant respondre'ls enviant-los una recepta de sípia amb patates.

A.G.: Crec que l’ambició del grup sempre ha estat en les cançons, en intentar fer bones cançons. Això no vol dir que el grup no ambicioni que la música arribi a més gent. No és la cosa aquesta de no voler arribar a ningú i només ser de l’esceneta i punt. No. Si amb aquest disc ens coneix com més gent millor, i gent més variada, nosaltres encantats. El que passa és que a vegades sembla que has de fer certs passos perquè tot això passi. Si fas certs passos en un temps determinat, segurament ho aconsegueixes. Igual nosaltres ho aconseguirem en quinze o vint anys, anem una mica més a poc a poc. Es tracta de fer bones cançons i intentar tocar millor, perquè ens agrada assajar, tocar i fer bons concerts, no som de fer qualsevol directe.

Quan grups com Jawbox van fer el salt de Dischord a Atlantic, s'explicava que per a Fugazi era molt fàcil estar a Dischord, però que per a grups com ells no era tan senzill.

A.E.: Sempre s’ha dit de Fugazi, i quan hem conegut gent de Washington DC se’ns ha confirmat, que l’autogestió a través d’un segell com Dischord i entrades superbarates era un model que per a ells, per a Fugazi, podia funcionar perquè tenien un seguiment i un fervor tan bèstia i massiu... Però no funcionava per a la resta, que van intentar fer-ho i en van sortir discos molt xulos, evidentment, però va ser efímer. Penso en grups que després van fitxar amb multis com Shudder to Think i Girls Against Boys, que segur que s’ho van passar molt bé tres o quatre anys, però, bé, estem comparant l’escena dels 90, l’esplendor d’aquella escena als Estats Units, amb la nostra aquí... No podem pretendre això, però, atenció [somriu], que el disc que hem fet es pot escoltar a la ràdio i al cotxe, perquè vaig posar el CD al cotxe amb les nenes darrere i es podia escoltar i s’entenia tot. És un primer pas!

W.A.: Ho hem aconseguit.

I heu aconseguit que el productor Santi Garcia posi les veus davant.

A.G.: Jo crec que ja ho va fer una mica a Los peces de colores (2009).

A.E.: No li vam dir tant el clàssic abaixa-abaixa la veu. Ens vam concentrar més en apuja-apuja els teclats del Marc [Clos] i el vibràfon, perquè volíem que els arranjaments se sentissin bé i estiguessin presents, també perquè ens ha agradat molt la feina que ha fet el Marc.

¿El disc el teníeu enllestit abans del confinament?

A.G.: No. Tot es va gravar l’última setmana de febrer i la primera de març, i llavors teníem una setmana més, una tercera setmana que mai havíem utilitzat com a grup perquè sempre gravàvem els discos en una setmana o dues... Aquesta setmana extra, que era per dedicar-la a la mescla, ens va enxampar en ple confinament. Per sort ja ho havíem gravat tot i el Santi va poder mesclar des de casa. Va ser xulo perquè en un moment tan delicat vam poder tornar a estar junts d’una manera com mai havíem estat, a través de la pantalla però sentint que estàvem fent alguna cosa.

A.E.: Al Santi li van cancel·lar feines i s’hi va poder dedicar més. Ja pensàvem que la mescla seria important en aquest disc, però és que va ser-ho encara més. El Santi estava còmode a casa, un dia s’agafava el dia lliure, un altre s’hi ficava molt... Com li ha passat a tanta gent, la música ens va tenir units en aquell moment, tot i que cadascú estava aïllat a casa seva.

W.A.: I és dels discos en què la producció ha pres més protagonisme perquè volíem donar un altre enfocament al so de Nueva Vulcano.

A.G.: En la producció s’ha tingut en compte la cançó per sobre de la idea de disc, tot i que al final hi ha una coherència de disc.

A.E.: És fort com hem sigut de poc flipats a la nostra vida. Sempre havíem gravat en una setmana, dues com a molt, i en dedicàvem una a les mescles. Això amb una altra persona no ho podríem fer, però el Santi ens coneix tant i està tan acostumat a treballar amb grups amb pressupostos baixos... Però crec que als 40 anys ja ens mereixíem una setmana més de mescles.

Cançons com Fluorescente i Las Rotondas són molt característiques de Nueva Vulcano, però d’altres com Ensayo sobre la decepción aporten coses diferents, com la part inicial que sembla de The Jam.

W.A.: Sí, també hi ha el recitat de l’Artur a Mercurio retrógado, etc. Són coses que ens hem anat proposant fer-les.

A.E.: De fet, som molt fans dels Jam. El meu tiet em va regalar els vinils quan jo era petit. Dels Jam també m’agrada la manera com es relacionaven amb la seva ciutat, d’estimar-la però també de sentir-se fora seu; i a més tenien polítiques com deixar entrar els xavals a les proves de so; jo m'hi fixava molt en detalls com aquest. Era un grup que transmetia moltíssim. Quan estàvem fent la cançó i vam pensar la possibilitat de fer-la amb l’acústica, de seguida ens va venir al cap That’s entertainment dels Jam. Després, a la maqueta que li vam passar al Santi era elèctrica, però ell també va dir de provar de fer-la amb l’acústica.

A.G.: Les primeres vegades que la vam sentir ja vam pensar que mai havíem fet una combinació de baix elèctric, bateria potent i una guitarra acústica.

I després també hi introduïu vents...

A.G.: Això va ser una idea del Santi, que va dir que havia somiat amb una melodia i que l’havien de fer uns vents...

A.E.: I no són uns vents qualsevol: són els d’Oques Grasses. A les filles les tinc entusiasmades, increïble.

Tot plegat fa que aquesta cançó, Ensayo sobre la decepción, connecti amb grups britànics dels 80 com The Beautiful South o el mateix Billy Bragg, que feien cançó política amb un embolcall de pop o de pop-folk.

A.E.: Sí, però això ja va ser cosa del Santi. No ens podem atribuir el mèrit d’haver fet servir els vents. Igual que el que deia el Wences del recitat de Mercurio retrógado, etc., hi havia la premissa que si el Santi volia provar coses, nosaltres havíem d’accedir-hi perquè li havíem dit que volíem jugar amb això. I sí, penses, "Ai, que em capgirarà la cançó", però com que era el que havíem dit, vam decidir que ell pogués desbarrar i aportar-hi coses. I està bé perquè també ho distancies una mica de l’experiència del directe.

Feu una mena de costumisme polític, o política mitjançant la quotidianitat. I en aquest disc ho feu encara més evident des d’un bon començament amb la cançó El eucalipto.

A.E.: Sí, la gent ens deia que era menys polític, però, com dius tu, sí que ho és. També teníem una cançó que ha quedat fora i que era més explícitament política que deia "els diuen nostàlgics quan el que són és feixistes". Sempre he volgut parlar de la flor parlant de l’abella, o de la punxa de la rosa i no tant del pètal de la rosa. Sempre m’ha semblat més poètic, la qual cosa m’ha donat fama de tio enrevessadot i metafòric, però Nueva Vulcano sempre hem volgut estar en contacte amb la realitat que s’està vivint, i l’actual és molt dura en molts sentits, i ja ho era abans del covid.

¿Noteu si aquesta vegada en les lletres de l’Artur hi ha més decepció que indignació?

A.E.: Ràbia i tristesa, que dèiem l’altre dia.

A.G.: Hi ha resignació en alguna, però també ràbia. I molta reflexió. Per exemple, a Ensayo sobre la decepción.

W.A.: Recordo que quan el vaig escoltar un cop acabat, vaig notar que era un disc molt més transcendent que els altres.

L'eucaliptus com a metàfora de l'estat depredador, té un punt de denúncia llibertària.

A.E.: També es pot veure a El sueño europeo, que potser sí que jo pensava que tot aniria bé, però Daniel Alonso, de Pony Bravo, que ens ha fet el vídeo, em va dir que aquesta cançó era com un despertar de la innocència. Potser sí que jo abans pensava que tot aniria bé i sembla que no ha acabat de passar. Això està a El sueño europeo.

I a Una observación suggeriu que si no hi ha manera de canviar les coses és perquè ens quedem mirant-les sense fer-hi res.

A.E.: Sí, la no acció. Nueva Vulcano per a nosaltres és una manera d’aportar alguna cosa, i és evident que no és activisme. No sé què collons hem de fer però hem d’intentar-ho. D’alguna manera, secretament, Nueva Vulcano és un intent d’aportar alguna cosa, potser simplement treure importància al rock’n’roll. La missió de Nueva Vulcano és treure ínfules al rock’n’roll. Des del llenguatge, per exemple. Nosaltres no diem bolos; no anem de bolos, fem concerts. Temes? Imagina’t que el Wences ve dient que ha fet un tema. Què fas? Jazz? Nosaltres fem cançons.

La cançó Disney y resaca padre també forma part d’aquesta estratègia de treure importància al rock’n’roll?

A.E.: En aquest cas treure importància al rotllo dels pares guais. A veure, mola molt tenir nens, nenes en el meu cas, moltíssim. Però ens pensem que serem més guais que els altres i tots acabem fent el mateix: quan poses una pel·li per als fills, segurament de Disney, vas a la nevera a obrir-te una llauna d’amagat, i perquè no se senti gaire el so vas al balcó si en tens o allà on puguis. I això ens defineix bastant. Som una mica així, sempre ens ha agradat autodefenestrar-nos i abaixar una mica el to. He rebut uns quants missatges privats de pares comentant la jugada.

El còmic Roger Pelàez està entusiasmat amb aquesta cançó.

A.E.: No saps la il·lusió que em fa això. Vaig anar a veure’l fa temps, i vaig pensar que quan arribessin les entrevistes de Nueva Vulcano voldria enrecordar-me de citar-lo, perquè em sembla un tros d’artista. I pensareu que per la meva trajectòria a l’Heliogàbal he conegut molts artistes i m’he enamorat de molts, i no és veritat. Però del Pelàez sí. Estic molt content.

A l'agost vau tocar al castell de Montjuïc, dins del cicle Sala Barcelona. Com anirà ara la cosa?

A.G.: La tendència de moment és aquesta, concerts a l’aire lliure, perquè les sales estan molt defenestrades, i és una putada. A nosaltres ens han anat trucant de llocs, tenim sort en això, però la incertesa és molt gran perquè mai saps si s’anul·laran o no. Havíem de tocar a Madrid i es va ajornar... Estem pendents d’una cosa que no depèn de nosaltres.

Com va ser l’experiència de tocar amb la gent asseguda i emmascarada?

W.A.: Un cop superada la barrera de tenir la gent molt lluny i de no rebre el feedback del públic, jo m’ho vaig passar molt bé. Sí que va ser un concert una mica fora del que era normal, però dins de la situació aquesta, de tocar poc i de tenir poques possibilitats de promocionar el disc, doncs t’has d’adaptar.

A.G.: Era estrany, però estava tot molt ben muntat.

¿Us vau plantejar canviar el format del concert o el repertori?

A.E.: Sí. Vam decidir tocar tot el disc nou. No ens va semblar que fos una nit per fer un grans èxits, sinó que vam aprofitar que la gent estava asseguda i, per tant, potser més receptiva per poder escoltar les cançons noves. Encara no havia sortit el disc, però estàvem amb ganes de tocar les cançons noves i vam notar que podíem aportar una cosa diferent.

A.G.: El primer plantejament era sortir en format trio i aprofitar la reedició de Juego entrópico per centrar-nos en aquell disc, però a mesura que s’anaven suspenent concerts, estàvem cada cop més decebuts, i aleshores l’Artur ens va motivar amb la idea de no ser conservadors esperant a portar el Marc Clos quan sortís el disc per tocar tots quatre, sinó fer-ho abans perquè tampoc sabíem quan tornaríem a tocar. I va ser un encert, perquè vam poder tocar les cançons noves, que és el que volíem. A més, això et fa tocar més concentrat.

Per cert, existeix la pedra oscil·lant amb què tituleu una de les cançons?

A.E.: Sí. N’hi ha moltes. Es creaven soles i els homes del neolític hi anaven per fer rituals. A la zona de l’Albera, tocant al Rosselló, n’hi ha moltes. Hi ha dòlmens, menhirs i també una pedra oscil·lant. És un bloc de granit gegant a sobre d’un altre. I és molt xulo perquè es veu que quan hi ha vent es mou una mica. Ens van dir que també es feia servir per fer judicis: segons cap on oscil·lava et declaraven innocent o culpable...

La resposta era el vent, però de debò...

A.E.: "Has robat el blat de la casa de la Lourdes?" Bufava el vent i... culpable, i li tallaven la mà.