‘Priscilla’: que la realitat no t’espatlli el maquillatge

BarcelonaLa història de Priscilla, el musical és un cant a l’amistat, la tolerància, les segones oportunitats, les famílies que s’escapen de la norma i un al·legat contra l’homofòbia. També un cant al poder del teatre per evadir-se de la realitat més grisa. Mentre el dia de l’estrena el Tívoli s’omplia de gom a gom per descobrir les peripècies de tres drag queens amb vestits impossibles i un caràcter més aviat difícil durant la travessia per un reguitzell de pobles perduts d’Austràlia, els mitjans bullien amb els noms dels ministres del nou govern de Mariano Rajoy. Es poden arribar a fer comparacions malicioses entre les unes i els altres: la Bernadette, la més gran dels tres protagonistes, una transsexual madura que malviu de glòries passades, adjudica tots els defectes imaginables als polítics.

Precisament les picades d’ullet a la realitat espanyola són el que més grinyola al llarg de l’espectacle, malgrat que les referències a la política, la Macarena de Los del Río i el gag de Los Morancos sobre Dragostea din tei serveixen per acostar l’obra al públic local. Tot i que espatllen l’esperit edulcorat de l’original, van ser tres dels moments en què el públic va esclatar a riure. Però adaptar les aventures de Priscilla a Espanya no és tan fàcil, i amaga un parany perillós: una drag queen no és el mateix que una vedet ni una artista de varietats i, sobretot, un musical no és un xou d’El Molino.

Deixant de banda aquesta amanida de gèneres teatrals, el que s’acaba imposant al llarg de l’espectacle són la nostàlgia i les ganes de divertir-se: és impossible no ballar des de la butaca davant el bombardeig de grans èxits de la música disco, com It’s raining men, I will survive, Hot stuff, Don’t leave me this way i Go West. A més, la més jove dels tres protagonistes, la Felicia (Christian Escudero), és una fanàtica dels temes més populars de Madonna dels anys 80. El millor de l’espectacle són, amb diferència, els números corals, amb el cos de ballarins i els cantants desplegats damunt l’escenari.

El repartiment de Priscilla, el musical està format per 40 ballarins i cantants i es fan 23 canvis d’escena. Aquestes no són les úniques xifres destacades de l’espectacle, encara n’hi ha de més vertiginoses: es fan servir 500 vestits, 200 perruques, tocats i barrets, 150 parells de sabates. I als actors s’hi ha d’afegir un altre personatge que, tot i no ser humà, és una institució: la Priscilla, un autobús robotitzat de tres tones.

La funció creixerà al llarg de les setmanes, però encara aniria més lluny si el llibret estigués més ben desenvolupat. Així i tot, els tres protagonistes aconsegueixen fer creïbles els seus personatges. El Tick (Jaime Zatarain), juntament amb la Bernadette (José Luis Mosquera), és el que té més gruix: vol anar a trobar-se amb el seu fill i revelar-li la seva homosexualitat i el seu ofici, cosa que li fa pànic. Precisament té un dels grans temes: True colors, de Cindy Lauper. Però, ¿per què n’han traduït una part a l’espanyol?