ENTREVISTA

Rafel Nadal: “Les situacions extremes ens sorprenen per bé i per mal”

A 'La maledicció dels Palmisano' (Columna), l'autor s'endinsa en un món convuls i violent on les obligacions s’encaren amb els ideals

Després d’explicar part dels records familiars i personals a Quan érem feliços, el llibre amb el qual va guanyar el premi Josep Pla l’any 2012, i de remuntar-se fins a la plaga de fil·loxera de finals del segle XIX per reconstruir l’èxit com a fabricant de taps de suro d’un dels seus besavis a Quan en dèiem xampany (Columna, 2013), Rafel Nadal parteix d’una anècdota descoberta durant un viatge amb la seva dona a la Pulla, a Itàlia, per bastir una novel·la on la guerra i la destrucció volen acabar amb l’amor i els vincles familiars. La maledicció dels Palmisano (Columna) arrenca en plena Primera Guerra Mundial i arriba fins al final de la Segona. S’endinsa en un món convuls i violent on les obligacions s’encaren amb els ideals.

Una paraula que plana sobre en Vitantonio, un dels protagonistes d’aquesta novel·la, és destí . En un passatge diu a la seva mare: “Estic fatalment condemnat a mort, com diu la maledicció? No sóc un home lliure? No sóc amo dels meus actes? No puc rebel·lar-me i lluitar contra el destí?”

D’ençà que em vaig aproximar als anys de la Primera i la Segona Guerra Mundial per a Quan en dèiem xampany em va obsessionar que hi hagués gent a qui li hagués tocat viure tots dos conflictes en tan poc temps. En un lapse tan curt era pràcticament impossible assumir un trasbals tan gran. Em preguntava si hi ha alguna manera de combatre la sensació que quan arriba un conflicte no tries el bàndol sinó que el bàndol et tria a tu. Jo n’estic força convençut, d’això: en casos de conflictes racials o religiosos, per exemple, tens una adscripció prèvia, i encara que vulguis combatre-la, o que vulguis ser neutral, això és gairebé impossible quan el conflicte ja funciona. Hi ha un moment en què la raó t’aconsella que t’estiris a terra, perquè d’un moment a l’altre començaran els trets i t’enganxaran al mig.

Des del primer capítol hi ha trets que travessen el camp de batalla i que fan diana en vint-i-un membres d’una mateixa família, els Palmisano de Bellorotondo.

Aquesta és la maledicció de la qual parlarà en Vitantonio més endavant. Ell és fill de l’últim Palmisano, i la seva mare, la Donata, no vol que el nen arrossegui el mateix destí que el pare i la resta de la família. Per això fa un pacte amb la Francesca Convertini, i el dia que dóna a llum la Giovanna fan veure que en Vitantonio és el seu bessó. Fins a quin punt està pres, el teu destí? En funció de les teves actuacions pots modificar-lo i el pots arribar a vèncer.

Aquest és un dels enigmes de la novel·la: en Vitantonio sobreviurà? Si durant la Primera Guerra Mundial són els Palmisano, els que es van extingint, a la Segona els toca als Convertini, la família burgesa on han crescut els falsos bessons.

Vaig conèixer la història el 2012, quan vaig visitar el poble de Locorotondo, en el qual es basa el meu Bellorotondo. A la majoria de països europeus hi ha monuments als caiguts de la Primera i la Segona Guerra Mundial. A Locorotondo, en un dels monuments hi havia molts noms d’una mateixa família, i al segon molts noms d’una altra. Una família maltractada pel destí és matèria literària. Dues famílies, encara més. O això em va semblar aquella nit, perquè vaig encreuar-les en la imaginació... i d’aquest còctel en va sortir la història de La maledicció dels Palmisano. Vaig tornar amb una llibreta plena d’idees.

Els escriptors no s’aturen, durant les vacances.

Van ser uns dies rics i suggerents [riu]. Quan vam tornar d’Itàlia em vaig posar a llegir immediatament Carlo Levi: a Crist s’ha aturat a Èboli explicava que a Matera -una població que és molt a prop de Locorotondo- hi havia milers de persones vivint en coves excavades a les muntanyes, i això va crear una gran commoció a finals de la dècada dels 40. Ara, els sassi de Matera estan ocupats per hotels i botigues, i és una ciutat universitària molt atractiva, però encara té una força impressionant, sobretot fora de temporada. A la novel·la Matera hi apareix. També Bari: el bombardeig de la ciutat durant la Segona Guerra Mundial va ser un tema classificat durant trenta anys. Volia explicar-lo tenint en compte el que se sap ara. M’he trobat amb historiadors que encara avui se sorprenen del que va passar.

A La maledicció dels Palmisano hi ha personatges que es posen al costat del feixisme i d’altres que lluiten a favor dels aliats.

En Vitantonio, la Giovanna i en Franco -un dels cosins dels bessons - creixen en un entorn dominat pel feixisme. A la Itàlia de Mussolini hi havia sectors de la població que patien molt i d’altres que van viure la història una mica al marge. Jo hi veig relacions amb el que es va viure a Espanya durant el franquisme i el tardofranquisme. De cop i volta, es tenia notícia d’una repressió brutal o d’una pena de mort.

Les desgràcies predominen, com en les tragèdies de Shakespeare...

Sí [riu], però malgrat el drama hi ha un cert cant a l’esperança, a la llibertat i a la lluita individual. Un dels moments més durs del llibre és el suïcidi d’un nen, en Michele, perquè no pot suportar com el tracten a la masia on treballa. Fins a la dècada dels 70 hi ha notícia de suïcidis de nens llogats als masos per treballar en condicions d’una gran duresa: les famílies els hi portaven perquè no els podien mantenir a casa.

Abans d’arribar a la Segona Guerra Mundial llegim com en Vitantonio i la Giovanna creixen en un entorn privilegiat. La seva àvia Angela els diu: “La tendresa és una debilitat”. Sort que ells no li fan cas.

Volia escriure sobre la infantesa i l’adolescència dels personatges, perquè així coneixes els seus aprenentatges i vas intuint quin camí poden prendre en un futur. Les situacions extremes ens sorprenen per bé i per mal. Quan arribi la nit del bombardeig de Bari tots descobriran el seu destí.

Igual que als teus llibres anteriors, dediques una atenció especial a les descripcions de flors.

Exacte. Quan vaig publicar Quan érem feliços em vaig veure amb Josep Maria Castellet, que va destacar, entre d’altres, els passatges on parlava de flors. Des de llavors sempre les he fet sortir: és un homenatge que espero continuar-li fent en propers llibres.

Quin serà el proper pas?

Estic treballant en una altra novel·la -gairebé un thriller - i també tinc obert un llibre més autobiogràfic, relacionat amb el meu moment vital i amb la meva generació.