10 edificis icònics que protegeixen ruïnes

BarcelonaL'arquitecte i comissari Pedro Azara assegura que unes ruïnes no són "un edifici arruïnat": "Una ruïna no és alguna cosa que ha fallat, que té errades o defectes. Una ruïna és un ésser, una entitat completa, tal com la veiem", afirma Azara amb motiu de l'exposició d'El Born Centre de Cultura i Memòria L'abric de les ruïnes, de la qual és el comissari juntament amb el seu col·lega Tiziano Schürch. Molt sovint les ruïnes tampoc no són únicament fruit dels estralls del pas del temps o de fets violents: "Les ruïnes curiosament no són destruccions, sinó que són construccions, perquè en algun moment es tornen a aixecar alguns murs o algunes columnes. I es decideix quines columnes s'aixequen i quines parts dels jaciments s'estudien. Evidentment, s'acostuma a estudiar les parts més elevades d'un jaciment perquè és on es troben els palaus i els temples, i escassament s'acostuma a estudiar els nivells més baixos", adverteix.

L'exposició, que estarà oberta fins al 3 de setembre, reflexiona sobre com enfrontar-se a les ruïnes i com protegir-les, i s'hi inclouen una vintena d'edificis d'arreu del món construïts des dels anys 30, entre els quals hi ha al mateix Born. "Les ruïnes ens donen una lliçó ètica i estètica sobre la fugacitat de les obres humanes i sobre la seva perseverança. Protegir un jaciment, cobrir-lo tal com està, significa preservar la memòria, i sense memòria no som humans", diu Azara. El tret en comú que tenen les obres exposades, d'entre les quals n'hem seleccionat deu, és que no són intervencions mimètiques respecte de l'edifici patrimonial amb el qual dialoguen.

El prestigiós arquitecte suís Peter Zumthor (1943), guanyador del premi Pritzker el 2009, és conegut pel minimalisme de les seves obres. "En una societat que celebra l'inessencial, l'arquitectura pot oposar resistència, contrarestar el malbaratament de formes i significats i parlar el seu propi llenguatge", va afirmar Zumthor quan va rebre el guardó el 2009. "Crec que el llenguatge de l'arquitectura no és qüestió d'un estil concret –va subratllar–. Cada edifici està construït per a un ús concret en un lloc concret i per a una societat concreta. Els meus edificis intenten respondre a les preguntes que sorgeixen d'aquests fets senzills de la manera més precisa i crítica possible". Així que quan va abordar el cobriment de les ruïnes romanes de Coira, ubicades en un suburbi industrial, va crear una coberta sense obertures que evoca, al mateix temps, una fàbrica i unes termes. A la nit, l'edifici es transforma perquè la llum es filtra entre les lamel·les de fusta de la façana i les claraboies.

Es tracta de la segona fase de l'adequació paisatgística del recinte emmurallat i la capella del castell de Jorba, de l'arquitecte Carles Enrich, iniciada el 2019. Durant l'excavació del primer recinte emmurallat es va descobrir l'estructura d'una petita capella de 60 m² del segle XII amb una sèrie d'elements decoratius dels segles XVI i XVII. Per això es va decidir protegir aquest espai amb una coberta consistent en una estructura lleugera de fusta laminada i un tancament de planxes de policarbonat per potenciar la il·luminació natural. Tot el material obtingut durant l'excavació s'ha reaprofitat: les pedres, per a usos com un mur de formigó ciclopi que contingui les terres de la terrassa superior i garanteixi l'estabilitat del conjunt; la terra es va reutilitzar per crear una plataforma d'accés i el nou paviment de la capella; les pedres sobrants s'acopen en el nivell superior i algunes es reinterpreten com a bancs a l'accés a la capella. L'abric de les ruïnes coincideix amb una exposició monogràfica que Enrich té en cartell a la Cité de l’Architecture de París titulada Un altre futur.

La intervenció de l'arquitecte grec Dimitris Pikionis (1887-1968) al turó de l'Acròpolis està considerada una de les obres modernes de paisatgisme més brillants. Pedro Azara i Tiziano Schürch asseguren que Pikionis va "retornar la dignitat a una Acròpolis arruïnada i unes construccions menystingudes". L'obra consisteix en uns corriols recoberts amb un mosaic de pedres antigues, com si fossin "una catifa de marbre polit pel temps". A diferència d'altres projectes que s'estaven fent en aquell moment arreu d'Europa, Pikionis va decidir que no podia assumir el repte d'intervenir en el lloc més emblemàtic de l'Antiga Grècia amb solucions abstractes, sinó que havia de trobar la solució en el mateix lloc.

L'abadia que acollia les relíquies de sant Maurici a la localitat suïssa homònima i les construccions que la van precedir des del segle IV van ser construïdes als peus d'un penya-segat per buscar protecció. Però al mateix temps les roques eren un perill, perquè els despreniments van provocar danys molt greus en diferents ocasions: el 1611 van decidir traslladar l'abadia i el 1942 un bloc va destruir el campanar i la nau de l'església. Quan els arquitectes Laurent Savioz i Claude Fabrizzi van rebre l'encàrrec de protegir el lloc van voler evocar la seva història i aquell perill permanent amb una coberta de malla amb 170 tones de pedres al damunt. "La coberta crea un ambient tranquil a l'interior, gairebé contemplatiu", diuen els arquitectes. Per als comissaris de l'exposició, la nova coberta dona una "protecció màgica" al lloc.

El sistema de voltes bufades que va idear l'arquitecte Emilio Pérez Piñero (1935-1972), que va morir durant les obres, va permetre protegir sense gaires alteracions la necròpolis paleocristiana de Tarragona de la pluja i la degradació provocada pel fet d'estar a la intempèrie, tot i que es van alterar algunes estructures i algunes altres van desaparèixer. Les primeres voltes van ser de fibrociment i més endavant van ser substituïdes per unes de policarbonat. Després de dècades d'abandonament, estan a punt de ser reemplaçades per unes de noves. L'obra, realitzada entre els anys 1970 i 1973, va incloure la integració dels baixants als murs, la construcció del sistema de desguàs i la instal·lació d'un nou sistema d'il·luminació al recinte.

La Casa Grande, al Parc Nacional d'Arizona, és una de les ruïnes més emblemàtiques del sud dels Estats Units. Es tracta de les restes d'un observatori astronòmic de quatre pisos datat al segle XIII que van fer servir diferents tribus del desert de Sonora. Està orientat segons els punts cardinals i apunta a la constel·lació d'Orió. Com que està fet amb tova és un edifici molt fràgil. La coberta que el protegeix, evocadora d'una piràmide ameríndia, és obra de l'enginyer Frederick Law Olmsted Jr. (1870-1957) i data del 1932. Substitueix una teulada anterior de fusta. En el seu moment la coberta d'Olmsted Jr. no va agradar per excessiva, però fa dècades que està assimilada.

Al cim del turó del Castell de São Jorge, a Lisboa, es conserven restes des de l'Edat de Ferro fins a la presència àrab, des del segle VIII aC fins al segle VIII dC. Així que la intervenció que hi va fer l'arquitecte João Luís Carrilho da Graça va haver de complir diferents funcions, com protegir el jaciment i fer-lo llegible. La part superior està envoltada d'una pell d'acer Corten que permet tenir una visió panoràmica del solar i que també inclou l'accés. Uns mosaics existents estan protegits per una estructura flotant. I per protegir unes estructures domèstiques del segle XI i els seus frescos, Carrilho da Graça va reproduir com devia ser transitar per les diferents habitacions d'aquesta casa a partir de la seva interpretació personal.

La ciutat romana de Iesso ocupa una superfície de 20 hectàrees al subsol de l'actual Guissona. El repte més important que va tenir l'arquitecte Toni Gironès va ser treure l'aigua del jaciment, de dues hectàrees, perquè quedava inundat quan plovia perquè hi passen unes escorrenties d'aigua. Gironès afirma que va fer servir les eines d'un agricultor, perquè va seguir l'estratègia de mantenir l'aigua dins del jaciment en unes superfícies de laminació, és a dir, en uns talussos que funcionen com un camp d'arròs. "Quan plou, aquestes superfícies queden inundades i l'aigua es va filtrant al llarg dels dies sense perjudicar les restes arqueològiques", afirma Toni Gironès. També diu que va fer servir les eines d'un arqueòleg, com és el cas de les estaques de fusta que delimiten els trams de la muralla saquejada a l'Edat Mitjana i les línies que construeixen la volumetria de la torre nord de defensa.

A vegades les restes arqueològiques que cal protegir es troben en llocs difícils, com el penya-segat Qiangfoya, a Guangyuan, a la Xina. Es tracta d'una vintena de nínxols amb escultures i unes inscripcions en una paret rocosa datats durant la dinastia Wei (s. II-III dC) que s'estaven fent malbé per l'acció del vent, la humitat i la incidència de la llum solar. Per aturar aquesta degradació, l'Institut de Recerca i Disseny Arquitectònic de la Universitat de Tsinghuai va dissenyar una coberta de teules negres com les roques de la regió que s'anirà mimetitzant amb el paisatge perquè quedarà coberta de molsa. L'obra també inclou una passera per poder veure les escultures més fàcilment.

El turó d'El Molinete és un dels cinc que defineixen la topografia de la ciutat de Cartagena. Al conjunt arqueològic que va ser trobat en aquesta zona hi ha habitatges indígenes, un temple sirià, el fòrum romà, l'antiga muralla i dos molins de vent. Al mateix temps, aquestes ruïnes creaven un buit a la ciutat, així que la coberta que van dissenyar els arquitectes Andrés Cánovas, Atxu Amann i Nicolás Maruri (Amann Cánovas & Maruri - Temperaturas Extremas) té una doble funció: protegeix les termes, la palestra i una domus romanes del sol i la pluja. També relliga el conjunt arqueològic amb la trama urbana. "El cobriment del jaciment es va projectar com una llengua que avança des de la ciutat fins a les restes disperses, dotada d'una forma translúcida que recorda una geometria complexa com la d'un turó", diuen els comissaris.