"Quan l'edifici es va ensorrar, el seu món es va reduir a un triangle d'aire de la mida d'una banyera"

BarcelonaL'ensorrament de l'edifici Rana Plaza –als afores de Dhaka, la capital de Bangladesh– ha passat a la història com un dels pitjors desastres industrials de la història recent, amb més de 1.130 víctimes mortals. El Rana Plaza era un edifici de vuit pisos on hi havia tallers tèxtils que treballaven per a 29 marques entre les quals hi havia Mango, Benetton, El Corte Inglés i Primark. El dia anterior s'havia ordenat als treballadors que tornessin a la feina tot i l'estat alarmant de l'estructura. No hi havia sindicats i l'amenaça de perdre una part del sou els va forçar a tornar a entrar a les fàbriques. L'accident va causar la mort de més de 1.130 persones, tot i que segons les entitats que deu anys després encara lluiten perquè es respectin els drets humans a la indústria del fast fashion, s'hauria pogut evitar des d'un principi. 

Entre tots aquells morts, disset dies després els equips de rescat van trobar una supervivent, Reshma Begum. "Tenia 19 anys, treballava en una de les plantes superiors i quan l’edifici es va ensorrar, el seu món es va reduir a un triangle d’aire de la mida d’una banyera trencada", explica l'arquitecte i escriptor Pedro Torrijos (Madrid, 1975) en el seu últim llibre, l'assaig Catedral de escombros. Anatomía del derrumbe (Debate).

"No era una bombolla de rescat, ni una cambra especialment favorable –diu Torrijos–. Era, més aviat, una casualitat espacial: una esquerda en el caos [...] Disset dies. La xifra torna a ser boira. Quatre-centes vuit hores. Vint-i-quatre mil quatre-cents vuitanta minuts. No en una cel·la, no en un refugi. En un forat fosc, esclafat, ple de pols de ciment, cadàvers en descomposició, fam, calor, al·lucinació".

Mentre el nom de Reshma Begum ha fet història, els noms de les víctimes mortals dels altres desastres dels quals parla Torrijos en el llibre han quedat engolits pel pas del temps i per les circumstàncies de les tragèdies on van perdre la vida. Catedral de escombros és fruit de la proposta que li van fer d'escriure un llibre sobre la dana que va afectar València el 2024 i com les negligències arquitectòniques i urbanístiques poden ser mortals, però Torrijos va voler anar més enllà d'aquest cas concret, perquè ha vist com la dana s'ha convertit en una "arma llancívola". "És un llibre relativament breu, però en realitat hi parlo de moltes coses. Però crec que la síntesi de totes elles és rescatar persones, fantasmes, no els fantasmes de les pel·lícules, sinó els que queden suspesos entre la pols i el fang. Les catàstrofes no són xifres, no són dades, no són corbes. Són persones, les viuen persones –diu Torrijos–. Si convertim les tragèdies en números, al final s'acaben convertint en una mena d’artefacte que només serveix com a arma llancívola, com a argument polític o com a arma moral".

Torrijos posa l'accent en què Catedral de escombros és un "assaig literari", que se suma al seu vessant com a divulgador de l'arquitectura i com a novel·lista. I el resultat és una crítica molt dura en el sistema: "Les narratives busquen acotar-ho tot, el que sigui –explica l'autor–. Això ja va passar quan es va assenyalar com a culpable de l'ensorrament de Dhaka el propietari de l'edifici, Sohel Rana. Però en realitat hi ha moltíssims culpables. Probablement, fins i tot nosaltres mateixos, quan anem a comprar una samarreta de 10 euros en un centre comercial".

Però no tots els culpables tenen la mateixa sort. Jesús Gil va ser condemnat per homicidi imprudent per la mort de 58 persones el 1969 durant una convenció de la cadena de supermercats Spar en un restaurant d'una urbanització a Los Ángeles de San Rafael (Segòvia). Gil es va responsabilitzar del cas "formalment", però "mai va demanar perdó". "El més semblant a un acte de contrició va ser una xifra –diu Torrijos–. Primer va oferir 300.000 pessetes per cada persona morta. Una quantitat que, fins i tot per als estàndards dels anys setanta, resultava ofensiva. Les famílies van rebutjar l’oferta. Aleshores va pujar l’aposta: mig milió. També rebutjada. Finalment, va assegurar que pagaria un milió per cada víctima mortal, però quan va arribar l’acord, la xifra va ser de 650.000 pessetes per mort". Gil no només va regatejar la indemnització, sinó que durant el temps que va estar a la presó va muntar "un petit negoci de contraban". I tot plegat no va impedir el fet que dècades després "el convertíssim en una mena de mite televisiu i mediàtic".

En canvi, l'empresari Harry Crandall i l'arquitecte Reginald Geare es van suïcidar amb deu anys de diferència arran de l'ensorrament de la coberta del teatre Knickerbocker de Washington pel pes de la neu, una tragèdia en la qual van morir un centenar de persones el 1922.