La Filharmònica de Los Angeles, el vaixell d'acer que espera l'Orfeó Català
La formació coral debuta aquest cap de setmana als Estats Units en un edifici emblemàtic de Frank O. Gehry
BarcelonaL'arquitecte Frank O. Gerhy (1929-2025) va descobrir la música clàssica quan era un nen i la mare el portava a escoltar els concerts a la seva Toronto natal. Com a arquitecte, el seu primer gran auditori va ser el Walt Disney Concert Hall de Los Angeles, la seu de la Filharmònica de Los Angeles, un vaixell d'acer que aquest cap de setmana acollirà el debut de l'Orfeó Català als Estats Units amb una Missa solemnis de Beethoven sota la batuta de Gustavo Dudamel. "El que em va interessar més és que la sala tingués ànima i el fet de reunir la gent", deia Gehry sobre aquest projecte. "Al final vaig acabar creant una mena d’intimitat envoltant l’orquestra, de manera que es comença a trencar la forma de capsa de sabates de la sala i es redueix la distància entre l’orquestra i el públic, acostant-los", explicava.
Gehry estava convençut que el confort i unes bones qualitats de sala fan que el públic senti millor la música. Per això el Walt Disney Hall es va inspirar en la Filharmònica de Berlín, de Hans Scharoun. Això vol dir que les 2.265 butaques de l'edifici de Gehry estan disposades en unes terrasses concèntriques al voltant de l'escenari, i la tapisseria té un estampat multicolor amb flors. A més a més, darrere l'orgue hi ha un gran finestral que permet l'entrada de llum natural durant els concerts diürns i els assaigs que connecta la sala amb l'exterior. "Penso que els colors dels seients i la fusta tenien una calidesa que feia que, d'alguna manera, la gent se sentís més unida. Així que pensava en l’objecte en si mateix, separat de les parets de la sala. Això em va donar molta més llibertat. Era com posar un vaixell dins d’una capsa", deia Gehry.
La llibertat creativa acostuma a comportar també una gran responsabilitat. Gehry va explicar que havia treballat l'edifici "des de dins cap enfora", amb l'objectiu d'aconseguir la millor acústica, per la qual cosa va cridar a treballar al seu costat l'expert japonès Yasuhisa Toyota. Gehry i els seus col·laboradors van fer prop de cinquanta proves fins a arribar a la solució definitiva. De fet, l'edifici no s'assembla gens a la proposta de concurs amb què Gehry es va imposar a Gottfried Böhm, James Stirling i Hans Hollein. Però en això també hi tenen molt a veure les vicissituds del projecte, que va arrencar quan el 1987 Lillian Disney, la vídua de Walt Disney, va anunciar la donació de 50 milions de dòlars per al comtat de Los Angeles per a la construcció d'un auditori a la memòria del seu espòs, coincidint amb un moment que la Filharmònica de Los Angeles necessitava una seu que fes justícia al seu prestigi, i la ciutat, una icona. "Per poder fer funcionar aquest tipus de formes, ja havíem estat desenvolupant una tecnologia amb la indústria aeroespacial francesa. Així que vam utilitzar el seu programari, CATIA, i amb el temps vam millorar-lo per adaptar-lo a l’ús arquitectònic. Em va donar llibertat, llibertat formal", deia Gehry.
El concurs arquitectònic es va celebrar el 1988, però l'edifici no es va inaugurar fins a l'any 2003. Aleshores Gerhy ja havia triomfat mundialment amb el Guggenheim de Bilbao, i aquest fet, juntament amb el pes i raons pressupostàries va fer que el revestiment de pedra previst fos substituït per un fet amb planxes d'acer. Per això, a vegades s'ha dit que el Walt Disney Concert Hall és el "germà petit" del museu basc. Però la tria de l'acer, que li dona a l'edifici un aspecte més lluent que el titani, va tenir algunes conseqüències: la lluentor i les superfícies còncaves van convertir l’edifici en un "mirall parabòlic", tal com es pot llegir a la web de l'auditori. Un estudi del 2005 va revelar que l’edifici creava un microclima amb temperatures altíssimes a les voreres més pròximes. Els apartaments dels edificis adjacents s'escalfaven fins a 15 graus més. Els cons de trànsit es fonien i la resplendor era tan intensa que enlluernava els conductors. Per resoldre aquesta situació, es va fer servir un programa informàtic per detectar els panells problemàtics i es van polir amb polidores industrials perquè no fossin tan lluents.
Unes obres marcades per un terratrèmol
El Walt Disney Concert Hall ocupa, col·locat de biaix, una illa just a la vora del Dorothy Chandler Pavilion, l'auditori on durant anys es van lliurar els Oscar. En el disseny definitiu, Gehry li va donar tot el protagonisme a la cantonada entre la Grand Avenue i la First Street. Però el procés per arribar a veure l'edifici construït va ser molt ardu: el terratrèmol que va sacsejar Los Angeles el 1994 va fer aturar les obres i replantejar el projecte, cosa que el va encarir. Per fer pressió perquè les reprenguessin, més d'una desena de grans arquitectes, entre els quals hi havia Tadao Ando, Richard Meier, Arata Isozaki, Peter Eisenman, Philip Johnson, Rem Koolhaas i el matrimoni format per Robert Venturi i Denise Scott Brown, van signar una carta publicada el 1997 a Los Angeles Times per donar-li suport. Finalment, les obres es van reprendre el 1998.
L'auditori està envoltat de molts altres edificis emblemàtics: al davant hi ha The Grand, un complex amb dues torres del mateix Gehry acabat el 2022 que inclou un hotel i apartaments de luxe, botigues, sales de cinema i, a partir d'aquesta primavera, el Dataland, un museu pioner dedicat a l'art fet amb intel·ligència artificial, fundat per l'artista Refik Anadol. A l'illa del darrere hi ha el museu The Broad, de Diller Scofidio + Renfro, impulsat per Eli Broad, un dels filantrops que es va mobilitzar perquè l'auditori s'arribés a construir. I a uns 500 metres hi ha el Museu d'Art contemporani, d'Arata Isozaki, i la Catedral de Los Angeles, obra de Rafael Moneo.