Jordi Badia: "Els eixos verds de Barcelona van ser una idea molt puntera, i caldria continuar explorant-la"

BarcelonaDesprés de ser finalista en nombroses ocasions, i d'haver rebut diferents premis per obres com el museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, l'arquitecte Jordi Badia (Barcelona, 1961) va guanyar al juny el premi FAD d'arquitectura pel Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR), concebut juntament amb l'estudi Espinet Ubach. Badia rep l'ARA al seu estudi, ubicat en un antic magatzem de caramels al barri barceloní de la Font d'en Fargues, on es va traslladar fa anys per poder treballar més a prop de casa i portar un ritme de vida més assumible. "Ja soc gran, i tinc la carrera feta, però em va fer moltíssima il·lusió rebre el FAD", afirma.

El seu afany és que els edificis també contribueixin a millorar l'entorn. Com ho fa, el Vall d'Hebron Institut de Recerca?

— Ara mateix el campus de la Vall d'Hebron és un caos. És molt complicat pels pendents i perquè els edificis s'han anat col·locant de forma urgent en diferents direccions. Si et trenques una cama i has d'anar a l'hospital de trauma que està al mig de la muntanya, no hi pots anar si no hi vas amb cotxe. Tot el projecte del VHIR, i del pla director del campus, parteix de com solucionar això i fer la muntanya més accessible. Tu col·loques els usos de forma endreçada sota una catifa verda i, automàticament, aconsegueixes uns passejos que són plans. Si el projecte estratègic s'acaba tirant endavant tindrem tres grans passejos, una visió completament verda d'un campus que serà com un parc. I tot això acompanyat d'un eix vertical d'escales mecàniques que posaríem des de baix fins a dalt de tot.

Ha dit que, en comptes d'imposar formes, aplica estratègies. D'on ve aquest interès per no cristal·litzar en un estil?

— Sempre he entès el meu ofici com això, com un ofici, no com una estratègia artística. Així que el meu interès no és mostrar-me, sinó tractar de trobar la millor peça. Encara que és inevitable, segurament, que es reconegui una certa manera de fer, sempre he fugit de tenir un estil. Prefereixo preguntar-li al lloc què és el que necessita.

Quina importància té per a vostè la sostenibilitat?

— L'arquitectura es refereix al seu context, però aquest context no és tan sols un context físic, sinó també vital. És a dir, el moment en què vivim també forma part d'aquest context. Ara mateix el món està sofrint una sèrie de canvis, i és important que l'arquitectura en sigui conscient. El més important és el canvi climàtic, però també n'hi ha de socials i sobre com veiem la relació de la nova arquitectura amb el passat. Ara, quan dissenyes un edifici, has d'aconseguir que funcioni bé termodinàmicament; és a dir, que sigui capaç de funcionar a vela, com dèiem de l'edifici d'oficines que hem fet al carrer Llull.

Què vol dir, això?

— Hi hem posat uns tendals, que s'obren i es tanquen automàticament, i per això hem fet el símil de la vela. És important que els edificis puguin funcionar sense energia o amb molt poca energia. Això vol dir protegir-te molt bé de la radiació solar. Després, ventilar molt bé. I, com a tercera cosa, fer funcionar bé la inèrcia dels materials que fas servir.

Com s'ho va plantejar al Vall d'Hebron Institut de Recerca?

— És un centre que, per la seva pròpia activitat, ja té una despesa energètica important. El fet que l'edifici estigui enterrat li dona molta estabilitat tèrmica, i també que estigui protegit per uns porxos que li fan ombra. I, a més, té unes cortines exteriors de fibra de vidre aïllant que fa que es mantingui fresc a l'estiu, que és el problema que tenim en la nostra latitud. En línies generals, l'edifici respira a través de tres patis, que també es cobreixen amb uns tendals, i tot això funciona automàticament. Tot això ha passat a ser el punt més important de l'arrencada de qualsevol projecte.

Dominique Perrault va plantejar en una entrevista a l'ARA que una de les línies de la pròxima capitalitat mundial de l'arquitectura de Barcelona ha de ser la patrimonialització de l'arquitectura del segle XX, i de la més recent. Com ho veu, això?

— Abans teníem una relació de trencament amb l'arquitectura del passat. Al segle XX estàvem obligats a demostrar que som moderns. Però ara aquesta reivindicació ja no existeix, perquè no té sentit. En canvi, busquem el contrari, una certa continuïtat amb el passat. L'arquitectura actual o la sensibilitat de la ciutadania actual agraeix tornar a recuperar aquesta continuïtat que havíem perdut, i amb això s'hi barreja la consciència social, a la qual l'arquitectura contemporània ha de donar resposta: no es poden malmetre els recursos. Per tant, si un edifici existeix i pot seguir existint, es mereix conservar-lo, independentment del seu valor plàstic o arquitectònic. La millor sostenibilitat és aquella que deixa de construir. Per tant, el millor és conservar-lo, posar-lo al dia i millorar-lo.

Com veu la relació del nou i el vell en un mateix edifici?

— Ja no fas com abans, que tractaves que el que fas nou es diferenciés clarament del vell. Ara el que és nou es vol diluir amb el vell, de manera que no obtens dos edificis, que és el que passava abans.

Va ser el comissari, juntament amb Félix Arranz, del primer pavelló català a la Biennal d'Arquitectura de Venècia, el Vogadors. Uns deu anys després, el 2023, Joan Roig i Carme Ribas van presentar l'exposició Els nous realistes. Arquitectura catalana i balear d'ençà de la crisi del 2008.

— Intentàvem explicar una arquitectura que em semblava que tenia futur i que en aquell moment estava arrencant. Hi havia hagut una exposició anterior, Matèria sensible. Aquesta línia ha funcionat molts anys i ha sigut una mena d'arquitectura arquetípica de l'arquitectura catalana. Ha sigut molt catalana i poc estesa, ni a Espanya ni a Europa, i això crec que encara li dona més valor. A més, en aquell moment es lligava amb una certa austeritat que provenia de la crisi que havíem patit. Però jo crec que era molt més que això, i que implicava un cert retorn a l'essencialitat i a la veritat que sempre ha estat lligada a l'arquitectura catalana. És a dir, que la forma no ve de la voluntat de l'arquitecte o d'un estil extern, sinó que té molt a veure amb com s'ha construït. I en això crec que ha sigut molt honesta. Ha evolucionat molt al llarg dels anys i cadascun dels equips l'ha portat una mica cap al seu camí. I el que crec que fa l'exposició dels nous realistes és certificar això: potser Vogadors va ser com el principi i Els nous realistes ha sigut la coda.

Els comuns han reclamat a l'alcalde Jaume Collboni, com a condició per negociar els pressupostos, que reprengui el pla dels eixos verds. Quins reptes té ara Barcelona per davant?

— Barcelona ha estat morta durant molts anys, amb poca energia, amb poca vitalitat, tot i que h ha una gran vitalitat comercial i al voltant del turisme, que jo crec que se'ns ha escapat de les mans i que algú hauria de començar a regular. Durant molts anys no hi ha hagut una gran energia que ens col·loqués, com en altres moments, al capdavant de les idees més teòriques sobre la ciutat, i amb els eixos verds ho vam tornar a recuperar. Em sembla que trobaràs molt poca gent, o almenys trobaràs pocs professionals, que hi estigui en contra. És evident que el carrer Consell de Cent ha canviat radicalment. Seria completament absurd que algú digués que vol retornar-lo al que era abans.

Cal renaturalitzar les ciutats?

— Sens dubte. Les ciutats s'han densificat tant que el transport privat amb cotxe comença a ser inviable. Per tant, cal fomentar altres mitjans de transport com anar a peu, en bicicleta o el transport públic. Això és un canvi radical de com era fa cent anys. Encara que sigui de forma una mica agressiva, la introducció d'aquests eixos verds em semblava una idea extraordinària que crec que ha funcionat bé. Els mateixos detractors crec que ara dirien que no ha anat tan malament com es pensaven, i fins i tot les mateixes botigues que hi ha en aquests carrers segurament han millorat. El fet és que qualsevol que passegi per Barcelona si ha de triar un carrer per recórrer-la horitzontalment, ho fa per Consell de Cent. I això és una demostració que el projecte va ser una gran idea. Els eixos verds van ser una idea molt puntera, i caldria continuar explorant-la. Si no es fa, és per temes purament polítics i electorals.

El vostre estudi ja té més de trenta anys. Com ha canviat l'ofici d'arquitecte al llarg d'aquests anys?

— Ha canviat radicalment. De fet, s'ha fet pràcticament inviable. Quan vaig començar, el projecte es feia amb pocs plànols i sense tanta burocràcia i amb uns honoraris que van estar regulats pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) fins al 2008, però aquesta regulació va desaparèixer. A més, som un país amb molts arquitectes, perquè tenim moltes escoles d'arquitectura que van llançant arquitectes al mercat, i això ha fet baixar preus. Així que ara estaríem en uns preus que són la meitat dels que eren el 2008 i una cinquena part dels honoraris de França, Suïssa o Alemanya. Però el pitjor d'aquesta tempesta perfecta no és només aquesta davallada dels honoraris, sinó que s'ha complicat molt la producció d'un projecte.

En quins aspectes?

— L'administració pública ha adoptat una actitud molt garantista, ha introduït moltes normatives i, per tant, el projecte requereix molts documents per tal d'assegurar-ho. També s'han introduït models de software diferents, com el Building Information Modeling (BIM), que és una tecnologia que sí que és veritat que aporta molt més, però també precisa molta més feina de producció d'un projecte. I, amb tot plegat, hem doblat la feina que suposava fer un projecte i hem dividit per la meitat els honoraris. Això ha suposat generar un teixit productiu del gremi dels arquitectes molt poc estable. Els despatxos tenen molt complicada la seva supervivència.

No només tirar endavant, sinó també donar feina als més joves.

— En molts despatxos la contractació dels arquitectes joves és pèssima, pel que fa als tipus de contracte i, sobretot, als sous. A més, els despatxos s'han vist obligats a comprar nous ordinadors cada vegada més potents i amb un software absurdament desorbitat de preu, que fa que la majoria de despatxos ara mateix també estiguin treballant en una situació il·legal. La majoria de despatxos tenen un programari il·legal i unes contractacions discutibles.

La situació és paradoxal, perquè l'arquitectura catalana és un referent internacional, i l'arquitectura és un dels atractius turístics de Barcelona.

— Xavier Trias va dir fa molts anys en un sopar una cosa que em va quedar gravada, que els catalans no som els millors pràcticament en res, però si en alguna cosa ho podem ser, i que caldria potenciar com a país, és en l'arquitectura i en la recerca biomèdica. Però el suport econòmic i mediàtic que ha tingut en els últims anys la recerca biomèdica, l'arquitectura no l'ha tingut. L'arquitectura sempre ha estat al marge de tot, no se sap mai si som cultura o economia. I si et poses a mirar els premis de cultura, els arquitectes no tenim la mateixa quantitat de premis que les arts plàstiques, la música o el teatre, i tampoc no ha tingut un gran suport polític. La identitat de Catalunya està íntimament lligada a la cultura i la llengua, i, per tant, si no som capaços de veure políticament que la nostra identitat, la nostra força, està en la cultura i la llengua, estem morts, el país desapareixerà.