Dominique Perrault: "Ningú sap quina arquitectura del segle XX s'hauria de protegir"

BarcelonaL'arquitecte francès Dominique Perrault (Clarmont d'Alvèrnia, 1953) va fer història quan encara no havia fet els 40 quan va guanyar el concurs de la Biblioteca Nacional de França a París. Des dels anys vuitanta ha construït desenes d'obres a França i altres països com Alemanya, Àustria, Suïssa, Corea del Sud i el Japó. A Espanya ha fet el pont per a vianants d'Arganzuela, a Madrid, i a Catalunya l'Hotel Me a Barcelona i el complex esportiu de Montigalà a Badalona. I entre els projectes que té en curs hi ha la Vila Olímpica de París. Ara Perrault ha tornat a Barcelona per a un altre vessant de la seva trajectòria, el de president del comitè conjunt de la Unesco i la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA), que és un dels agents involucrats en la capitalitat mundial de l'arquitectura de Barcelona el 2026. "L'arquitectura i la ciutat són una de les solucions per millorar el món i la qualitat de vida. La ciutat afecta a tothom que viu a Barcelona i al seu voltant", diu Perrault.

Quina funció farà el comitè conjunt de la Unesco i la UIA a Barcelona?

— Intentem pensar la relació entre l'arquitectura i la gent globalment i amb relació al patrimoni del segle XX. El Patrimoni Mundial de la Unesco és molt important i està funcionant molt bé. En canvi, pel que fa al patrimoni del segle XX, que és molt fràgil, a la Unesco li agradaria crear intercanvis amb ciutats com Barcelona, i també amb polítics, perquè ningú no sap exactament quina arquitectura s'hauria de protegir, què s'hauria d'enderrocar i què s'hauria d'adaptar. Així mateix, hi ha blocs d'habitatge social que no són gens amables, i diferents tipologies que tenen a veure amb l'habitatge social, i en aquest moment és difícil donar una visió científica, històrica i social encertada sobre aquest patrimoni. Per què? Perquè durant la segona meitat del segle XX vam construir un gran volum d'habitatges, i ara en tenim molta necessitat, però no sabem com construir-ne, és molt estrany. El segon punt és que durant aquest període les ciutats i els estats van construir moltes instal·lacions: escoles, piscines, guarderies. I ara en necessitem de més sostenibles, amb unes altres característiques i per a unes altres relacions. Una altra vegada, som molt lents a proveir-nos-en.

I quina és la seva posició respecte a això?

— La meva posició és que tot és patrimoni. Però el meu deure no és només protegir, sinó també crear. I amb aquest comitè intentem treballar en aquest intercanvi... No és un comitè molt fort, però és molt simbòlic. Estic molt content perquè és la primera vegada que aquest comitè està involucrat en la capitalitat mundial de l'arquitectura des de l'inici de procés. A Copenhaguen, en canvi, hi vam arribar al començament de la celebració, i al final de l'any es va acabar.

En els últims anys Barcelona ha estat immersa en un procés de transformació molt important, i al mateix temps polèmic. Què li semblen intervencions com les superilles i els eixos verds?

— L'urbanisme de Barcelona, i la fàbrica de la ciutat, és molt excitant. Per a mi l'escala és molt important. La meva visió no sé si és bona, però és la meva, i és que fa fàbrica urbana de Cerdà té dues cares. Una és la del carrer: des del punt de vista de l'espai públic, l'Eixample és perfecte, no el toqueu, sisplau. L'altra és la de l'interior dels blocs, perquè en aquests interiors hi ha espai, i crec que podríem pensar en dues cares de l'Eixample: una cap al carrer i l'altra cap als interiors. A París en tenim, però els interiors són molt estrets i és molt difícil desenvolupar-hi nous usos. Els de Cerdà són més grans i confortables i podrien ser un lloc per pensar-hi, per fer-hi proves, de recerca. Es tractaria d'un Eixample que tindria una cara exterior més mineral i una d'interior potser més verda.

En els últims anys s'han obert alguns d'aquests patis com a parcs públics. Es refereix a fer-ne més?

— Depèn. No hem de ser dogmàtics i pensar que l'exterior ha de ser d'una manera i l'interior d'una altra, sinó investigar, fer un projecte darrere l'altre. Hauríem de ser molt contextuals i específics. Si es pot fer un jardí, doncs fem un jardí. Si és possible fer, posem per cas, un petit taller o un magatzem, fem-lo. El debat no és sobre els usos, sinó sobre la relació entre els nous usos, que és absolutament necessària.

Vostè ha parlat d'una època de l'arquitectura de la recerca, una altra de l'experimentació i una tercera de la reconstrucció. L'ofici d'arquitecte és més difícil ara que abans?

— La recerca hauria de ser constant, també la de noves tipologies. Ara amb la IA hauríem de poder desenvolupar la recerca més i més, i també estan canviant els processos del disseny. Hem d'experimentar, investigar sobre els materials i les tipologies. I també sobre com hauríem de gestionar les ciutats i les patologies que els afecten, perquè les ciutats són com un cos. La recerca hauria de ser permanent, hauríem de fer propostes, trobar solucions i donar idees sempre, sempre, sempre. No es tracta de fer un gran projecte, sinó de projectar de manera permanent.

Han dit de vostè que ha controlat molt la seva trajectòria per no construir en excés. Es va fer famós força jove després de guanyar el concurs de la Biblioteca Nacional de França, i m'imagino que devia ser un gran repte gestionar la situació.

— En aquell moment els clients eren públics. A França, va coincidir amb la presidència de François Mitterrand, que va fer els principals encàrrecs. Va ser un moment especial perquè em vaig graduar, em vaig posar a treballar i molt aviat vaig guanyar el concurs de la biblioteca. I per a mi, que era molt jove, aquella era la vida de l'arquitecte. Ara he entès que, francament, vaig ser molt afortunat. A França els arquitectes de la meva generació vam tenir molta sort perquè es van convocar molts concursos, tot era nou. I quan els encàrrecs provenen del sector públic són molt nets i molt interessants, perquè aquests clients són exigents. Ara és més difícil, perquè molts diners són del sector immobiliari. Una immobiliària, o un client privat, et pot dir un divendres que se li han acabat els diners i que plega. Aleshores què fas? En un encàrrec públic això no passa mai, mai. Potser discuteixes amb el client, però hi tens una relació més o menys política, més social, més lleial. Amb el sector immobiliari és blanc o negre: si et donen diners, construeixes; si no, et quedes parat. No és fàcil, perquè tens un equip i hi ha moltes persones involucrades en els processos. En aquest moment, amb la crisi, és molt, molt difícil. Perquè es tracta d'un sector molt lent. Quan tens un projecte, necessites uns cinc o set anys per construir-lo. Recordo que fa uns trenta anys teníem un equilibri entre els encàrrecs públics i els privats. I era molt interessant, perquè amb els uns podies desenvolupar unes línies específiques i amb els altres unes altres, i les podies fusionar. L'equilibri és millor, i més sostenible.