Com va ser l'enterrament de Gaudí

BarcelonaL’atropellament d’Antoni Gaudí el 7 de juny del 1926 per un tramvia a la cruïlla dels carrers Bailèn i Gran Via és coneguda i forma part de la mitificació popular del genial arquitecte, igual com el fet que els qui inicialment el van socórrer van pensar que es tractava d’un captaire. La seva senzillesa i austeritat quedava així reforçada. Tres dies després Gaudí finia a l’hospital de la Santa Creu, l’hospital dels pobres, on l’havien portat a causa del seu aspecte i on ell es va voler quedar. Fins aquí, prou sabut.

Però com va ser el funeral? Quina imatge es va voler transmetre a la multitud que el va seguir? Quina necropolítica hi havia al darrere? En el marc del congrés Gaudí: art, bellesa, misteri, el primer que se celebra pel centenari, i que ha organitzat l’Ateneu Universitari Sant Pacià, el professor Joaquim M. Puigvert (UdG) ha donat a conèixer els detalls del comiat, del seguici fúnebre i de les exèquies del 12 de juny d’aquell 1926, incloses les tensions i intencions ideològiques en joc.

El mortal incident es va produir quan feia només vuit mesos que Gaudí havia passat a viure i dormir a la Sagrada Família. Era l’obra de la seva vida, la seva obsessió, des del convenciment que "el meu client, Déu, no té pressa". Però això no volia dir que no entengués els perills que afrontava si volia assegurar la continuïtat després de la seva mort. L’any abans, per exemple, s’havia completat el primer campanar de la façana del Naixement, "una operació de màrqueting", diu Puigvert, ja que constructivament el normal era que qualsevol edifici s’aixequés perimetralment. El 1914, però, l’obra havia perillat i calia un cop d’efecte.

Aquella opció va permetre rellançar el projecte i convertir definitivament el temple expiatori en el monument més emblemàtic de Barcelona: "Era el que a la dècada del 1920 els turistes ja venien a veure a Barcelona". Gaudí havia esdevingut una figura internacional: amb l’entrada del segle, el poeta Joan Maragall l’havia retratat com un artista solitari i visionari. I el 1910 se li havia dedicat una exposició a París.

En paral·lel, en una hàbil operació, obviant l’integrisme religiós de l’arquitecte, el modern catalanisme conservador havia adoptat l’autor i la seva Sagrada Família com a causa pròpia. L’11 de setembre del 1923, tres anys abans del decés, Gaudí havia estat detingut a l'intentar assistir a la missa en record dels màrtirs del 1714 convocada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.

Aquest és el context de la seva mort i enterrament. A partir d’aquí, ¿exactament què va passar en els dies que van de l’atropellament al funeral? Com es va viure el comiat als carrers de la ciutat? La Junta del Temple va agafar les regnes. Mentre agonitzava, es va permetre a dibuixants com Renart i Opisso que il·lustressin el malalt, i al seu col·laborador escultor, Joan Matamala, que fes al cadàver la mascareta del rostre i el motlle del cap sencer per fer perdurar el que s’entenia com la "imatge de la seva ànima i del seu geni". Eren pràctiques habituals. Ja mort, el van vestir amb l’hàbit de congregant de la Verge dels Dolors.

L’Ajuntament de Barcelona, encapçalat en aquells anys de la dictadura de Primo de Rivera per Dàrius Romeu, es va oferir a sufragar les despeses del comiat, però la Junta, tot i agrair-ho, no ho va acceptar i, a més, va demanar que es prohibís "qualsevol oficialisme, pompa i vanitat". Així, la capella ardent es va instal·lar al mateix hospital, al pati del qual es van formar llarguíssimes cues. A les cinc de la tarda del dia 12, el fèretre, auster, va sortir damunt d’una senzilla carrossa fúnebre amb només dos cavalls. El recorregut va ser llarg. Fins a les nou de la nit no es va celebrar la cerimònia d’enterrament a la cripta de la Sagrada Família.

El comiat va congregar unes 30.000 persones, segons les cròniques periodístiques de l’època. Molts comerços tancaven al seu pas en senyal de dol. Les campanes de les esglésies per on passava repicaven. El fèretre va fer parada a l’interior de la catedral. Al passar per davant de la Casa Calvet, al carrer Casp, també hi va haver una aturada: a la façana hi havia un gran llaç negre. En un punt de Casp, un noi va deixar una branca de ginesta damunt el taüt, subliminal símbol de catalanitat. S’havia demanat expressament que no hi hagués corones de flors.

Com més a prop del temple expiatori, més draps negres hi havia als balcons: molts homes, dones i nens del barri havien fet de models naturals per a les escultures de la façana del Naixement. Fins a 76 entitats es van unir al seguici, encapçalat per Lluís Serrahima (Cercle Artístic de Sant Lluc), Vicent de Moragas (Amics de l’Art Litúrgic), Francesc Maspons Anglasell (Centre Excursionista de Catalunya) i Lluís Millet (Orfeó Català). Però sobretot pel nucli dur de joves arquitectes que havien ajudat Gaudí a sortir de l’atzucac del 1914. Aquests eren Lluís Bonet i Garí (continuador de les obres a la postguerra i pare de Lluís Bonet Armengol, que li seguiria l’estela), Francesc Ràfols (primer biògraf), Isidre Puig Boada (un altre continuador del temple) i Francesc Folguera. "El seu protagonisme és una afirmació que prefigura el futur: en vida de Gaudí, la Sagrada Família va despertar grans polèmiques, i n'ha seguit despertant grans polèmiques, però les obres han continuat fins avui", fa notar Puigvert. El conjur d’aquells seguidors de Gaudí va funcionar.

Darrere dels membres de les entitats i dels arquitectes, tots els quals sostenien les cintes que sortien del fèretre, hi anaven les autoritats religioses, civils, militars i polítiques, en especial de la Lliga Regionalista, partit amb el qual Gaudí simpatitzava. El seu líder, Francesc Cambó, que era fora del país, va enviar la condolença des de Brussel·les. Però els símbols catalanistes van brillar per la seva absència a causa de la dictadura.

Més enllà del soterrat pols catalanista, Puigvert remarca que, dins de la guerra cultural de l’època entre clericalisme i anticlericalisme, el funeral va ser viscut per l’Església com una oportunitat "per reconquerir l’espai públic". Des de La Campana de Gràcia, el maçó llibertari Àngel Samblancat responia al cap d’uns dies: "Gaudí era un formidable líric i un formidable clerical. Es passà la vida masticant rosaris. Li sobra divinitat, li manca humanitat... Senyor que ets al cel, gràcies per haver-nos donat Gaudí. Però no ens enviïs més arquitectes genials. Envia’ns només molts manobres". Finalment, ha acabat enviat turistes a cabassos, "amb els diners dels quals –i amb l’ajut de les noves tecnologies– ara ja ningú no dubta que la Sagrada Família s’acabarà", conclou Puigvert.