Quan l'arquitectura i l'art volen curar

BarcelonaEl verb curar té la doble accepció de "tenir cura" i de "guarir". L'arquitectura i l'art no són un medicament, però sí que poden contribuir al benestar de les persones malaltes, com es pot veure a Barcelona en la mostra Mortals+ de la Fundació Suñol i en l'exposició de la Fundació Enric Miralles Arquitectures de la curació: dissenyant espais de cura (Passatge de la Pau, 10 bis). Un dels protagonistes de la segona és el centre Kàlida Sant Pau, que està inspirat en les cases de la fundació oncològica Maggie's arreu del món; també una desena de projectes d'un eventual centre Kàlida al recinte de l'Hospital de la Vall d'Hebron que l'arquitecta Benedetta Tagliabue va posar com a exercici d'un curs especial que va impartir a la Universitat Yale a la primavera.

"Crec molt en aquest projecte", afirmava Tagliabue en una conferència a la seu del Col·legi Oficial d'Arquitectes de les Illes Balears d'Eivissa. "Fa molt evident la necessitat de tenir una arquitectura humana, que et faci sentir a casa encara que siguis en un hospital, en una situació límit. No cura des del punt de vista mèdic, però sí que t'ajuda a acceptar la malaltia d'una manera millor", deia. El centre Kàlida Sant Pau li va deixar una empremta profunda: "Tot el que fem ara a l'estudi deriva una mica de l'experiència d'aquest centre, on he après realment com és d'important fer un espai on et trobis més a gust, i com això ho pots fer en qualsevol moment", subratllava.

El centre Kàlida Sant Pau està només a 20 metres del servei d'oncologia de l'Hospital de Sant Pau, però Tagliabue el va pensar perquè els pacients se'n puguin "escapar". Així, mentre que la banda de l'edifici que dona a l'hospital és tancada, l'altra s'obre com un ventall cap a uns jardins i cap als edificis modernistes de Lluís Domènech i Montaner. "La coberta és com un paó, i els pacients de l'hospital poden veure des de dalt que tenen un edifici especial a prop", diu l'arquitecta. El pressupost de l'edifici era reduït, però això no li va impedir guarnir-lo amb detalls bonics, de la mateixa manera que arquitectes consagrats com Norman Foster, Frank Gehry, Zaha Hadid i Rem Koolhaas van fer de la bellesa una font de confort. "Vam mirar el que havia fet Domènech i Montaner, i a la decoració de la façana vam fer un fals modernisme, jugant d'una manera molt senzilla amb els maons i el color blanc", diu Tagliabue.

Pel que fa als projectes dels estudiants de Yale per a la Vall d'Hebron, Lauren Sexton es planteja aixecar els ànims dels pacients a través de "l'experiència dinàmica dels espais interiors" i les vistes a la natura. Marya Bakhrameeva ocupa un pati oblidat del recinte amb una estructura de fusta per convertir-lo en "un santuari de llum i cura". I Sida Tang planteja un edifici de fusta i maó amb voltes que pertany alhora "a les muntanyes de Collserola" i a la ciutat. Així mateix, la relació entre l'edifici i la malaltia es fa més evident en el projecte de Christy Ho, que proposa un edifici amb "espais que es comprimeixen i s'obren, igual que el viatge emocional de la malaltia". Arquitectures de la curació: dissenyant espais de cura estarà en cartell fins al 10 d'abril del 2026 i forma part dels actes de la capitalitat mundial de l'arquitectura de Barcelona.

Abans del Kàlida, Tagliabue ja havia fet un reguitzell d'obres en les quals es poden detectar diverses estratègies perquè els edificis siguin més "acollidors i amorosos", tant en l'etapa inicial al costat d'Enric Miralles com quan en va assumir el llegat i el va projectar cap al futur. Miralles i Tagliabue van respectar les preexistències quan va fer casa seva en un palau gòtic i van rehabilitar l'Ajuntament d'Utrecht. I quan van projectar el Parlament d'Escòcia, van vetllar perquè no fos aclaparador i que els espais conservessin un cert caràcter domèstic. En solitari, Tagliabue ha continuat desenvolupant les cures tenint cura dels espais públics (Parc del Mar de Rímini), fent servir materials càlids, com la ceràmica i la fusta (l'església de Sant Jaume a Ferrara i l'estació central del metro de Nàpols), i treballant amb la comunitat (l'estació de metro Clichy-Montfermeil a París).

De l'hedonisme al record per les víctimes del VIH

En el terreny de l'art, a l'exposició Mortals+ de la Fundació Suñol, Albert Potrony presenta els Domassos del plaer: quatre escultures penjants col·laboratives acompanyades d’una peça sonora amb les veus dels participants del grup de treball del qual provenen, ja que la mostra és fruit d'un projecte d'investigació sobre el VIH i la sida en què han participat el col·lectiu Supervihvents Creación Positiva i Bollos en Teoría de Ca la Dona, aquest últim per visibilitzar l'impacte del VIH en les dones, sovint menystingut.

"Amb aquests domassos parlem de l'hedonisme que va esclatar amb la Transició i que va quedar soscavat per l'aparició de la sida. També vam pensar en els domassos del Projecte dels Noms, que commemoren tots els noms de la gent que va desaparèixer durant la pandèmia", explica Potrony, que ha comptat amb l'acompanyament de la gestora cultural Roser Sanjuan i dels membres de la fundació Jaume Brunet i David Martrat. Així mateix, es pot veure un altre treball de Potrony, un conjunt de dotze teles impreses amb les marques dels cossos dels participants, entre els quals també hi ha metges, infermeres i membres de Casal Lambda, Gais Positius i SIDA STUDI. El projecte ha comptat amb la subvenció per a projectes de cultura comunitària i de transformació social 2023-2025 de la Generalitat i amb el suport de la Fundació Suñol i de la Fundació Glòria Soler.

Mortals+ és la continuació d'un projecte de Potrony i Sanjuan. "Quan vam fer el projecte Mortals queer, els activistes de Supervihvents ens van demanar com podien trobar llocs de trobada amb sanitaris, perquè viure la malaltia avui és molt diferent que al principi de la pandèmia, però encara hi havia temes que volien repensar si trobaven un lloc de per reunir-se amb els sanitaris, i que els agradaria que no fos un lloc sanitari", afirma Roser Sanjuan.

Així, al llarg del recorregut, que està organitzat cronològicament des de llibertat sexual prepandèmica fins a l'actual cronificació del VIH, pintura colorista Sweet swimmers, 3 selfwatchers (1981-1982), de Chema Cobo, dialoga amb els primers domassos de Potrony, mentre que La Parella núm. 1 (1988), de Susana Solano, evoca la por i l'aïllament. Més endavant hi ha Braç-cactus (2000), de Miquel Navarro; i Autoretrat (Una petita història d'amor) (1994), d'Alberto García-Alix, que fan pensar en com les persones seropositives poden ser vistes com a monstruoses i les mesures de control físic que va portar l'aparició de la sida, respectivament. I en el tram final hi ha la reivindicativa carta a l'univers de la ceramista Laia Torramilans on es pot llegir el següent: "Vull una societat que em vulgui, que no em discrimini per la manera en què he agafat el VIH. Vull una societat inclusiva de debò, que sigui republicana, laica i lliure".