Aurèlia Muñoz: el centenari d’una visionària de l’art tèxtil

BarcelonaPer a Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011), l’art era com "un petit miracle", tal com va dir ella mateixa. “No saps què passa, però allò s’ha fet. Inclús quan fa un temps que ho mires, dius: «Com ho he fet, això?» Ni t’ho pots explicar”, explicava Muñoz, que aquest dilluns hauria fet cent anys. Després de dècades en un cert oblit –Catalunya és un país amb una memòria molt curta amb els seus artistes–, va tornar a la primera plana quan el MoMA de Nova York va comprar tres obres seves el 2018. Aquest fet la va consolidar com una de les figures clau de l’art tèxtil de la segona meitat del segle XX i com una pionera que va eixamplar-ne els límits amb unes escultures que transformem l’espai on es troben i que plantegen una experiència sensorial.

Enguany, el Macba, el Museu Reina Sofia i Einaidea (Fundació Eina) han sumat esforços per dedicar-li una gran exposició, Aurèlia Muñoz. Ens, que es podrà veure al Museu Reina Sofia a partir del 29 d’abril i arribarà a Barcelona el 5 de novembre, on es presentarà ampliada. De fet, la mostra és un dels projectes clau del 30è aniversari del museu.

Coincidint amb el centenari, ja es poden veure a l’atri del Macba tres reconstruccions d’escultures de la sèrie Ocells-estels que es van poder veure al Palacio de Cristal de Madrid i a les Drassanes als anys 80. "M’interessa molt l’espai, sempre m’ha interessat, i crec que cada vegada té més possibilitats per treballar-hi. Moltes de les meves obres, en realitat, són tridimensionals i plantegen els mateixos problemes, o semblants, que un escultor. Crec que la tècnica i la textura són diferents, així com els materials, però en realitat anem tots cap a un mateix fi", va dir Muñoz. També li agradava conèixer l’opinió del públic, sobretot dels nens, perquè no tenen “prejudicis” a l’hora de dir què pensen.

Viure el dia a dia envoltat d’art

La filla de l’artista, Sílvia Ventosa –conservadora emèrita de tèxtil i moda del Museu del Disseny de Barcelona i membre del comitè científic de la mostra–, recorda que a casa convivien amb les obres de la mare i en parlaven “d’una manera molt natural”, com si hi estiguessin presents. Són els “ens” als quals fa referència el títol de la mostra. “Dinaven i sopaven amb nosaltres. Jo estava estudiant filosofia –explica Ventosa–, estava llegint Marx, i a El capital hi ha una sèrie de personatges, o ens: uns que tenen la propietat del treball, que són els artesans, i uns altres que no, que són els obrers. Això li va agradar molt, i vam buscar els diferents ens que hi sortien, com el comunitari, el religiós, l’històric...”

Aurèlia Muñoz i el seu marit, l’advocat Josep Ventosa, es van instal·lar en un pis de la Gran Via de Barcelona. Quan encara eren adolescents i festejaven, Muñoz li havia escrit una carta dient-li que es volia dedicar a l’art i que es veia a ella mateixa guanyant-se la vida amb el dibuix. Més endavant, va descobrir el macramé mentre estava convalescent per una cama trencada. En ple franquisme, ell li va donar tota la llibertat que ella necessitava, i, a més, feia bones fotografies dels seus treballs. “Formaven un matrimoni atípic: la meva mare tenia força llibertat per viatjar i fer el que volia, i el meu pare li donava molt suport. Li interessava molt el que feia, reien molt. El meu pare tenia molta feina –era advocat especialitzat en el món del vi–, però donava molta importància a la feina de la mare”.

Tot i això, el començament de la trajectòria de Muñoz no va ser fàcil. Però ben aviat va trobar el seu lloc. “De seguida, la van seleccionar a la Biennal de Lausana, i va formar part d’un grup d’artistes, que són les més conegudes: la colombiana Olga de Amaral, la nord-americana Sheila Hicks i la polonesa Magdalena Abakanowicz –explica Ventosa–. Feien molta pinya, tot i que cadascuna tenia els seus projectes propis. Van fer avançar molt la disciplina, i les bases de cada biennal eren molt exigents. Aquella biennal li va donar molt impuls i molts contactes, perquè allà s’hi reunien directors de museus, galeristes i crítics d’art. Si va exposar arreu del món, bona part és gràcies a aquella biennal”.

Sílvia Ventosa es va instal·lar al pis de la mare uns anys després de la seva mort i rep l’ARA abans d’enviar al Museu Reina Sofia alguns treballs de tota la trajectòria de Muñoz que hi ha escampats per l’habitatge. El director científic del projecte, Manuel Cirauqui, va començar a treballar amb el llegat d’Aurèlia Muñoz el 2023 amb un projecte al Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani de Sant Cugat. En el comissariat d'Aurèlia Muñoz. Ens també hi ha col·laborat la curadora i membre d’Einaidea Rosa Lleó. Per a Cirauqui, Muñoz és “una mèdium” i “una visionària de l’antropocè”.

Amb les obres que hi ha al pis familiar es pot apreciar la riquesa de l’univers d’Aurèlia Muñoz, que beu també de les tècniques i de la saviesa popular, així com del món natural. “En la part de projecte treballava sola, però en la de manipulació de les fibres l’ajudaven la Maria Jesús i la Josefina, amb qui mantenia un diàleg constant i important”, diu Ventosa. També s’hi pot veure com, més endavant, als anys vuitanta, va abandonar el tèxtil i va començar a treballar amb uns papers que elaborava ella mateixa. “Aleshores va entrar en el món de l’aigua i el món marí, potser també perquè es feia gran i el paper és més lleuger.”

Aurèlia Muñoz va trobar a faltar el reconeixement. “Ella va continuar treballant, el reconeixement no li interessava. Potser no era tan públic, però tenia els seus clients, els seus projectes, i els col·leccionistes no la van deixar”, conclou Ventosa.