Elvira Dyangani Ose: "El meu compromís amb el Macba segueix fins al dia que marxi"
En la presentació de l'exposició 'La tercera torsió', d'Anna Moreno, la directora no dona més detalls de la seva sortida del museu
BarcelonaSense notícies de les raons per les quals Elvira Dyangani Ose deixa la direcció del Macba, previsiblement a l'estiu. En la primera compareixença pública després d'anunciar que serà la directora artística de la Biennal d'Art Públic d'Abu Dhabi, Dyangani ha estat molt breu: "Els canvis s'han de normalitzar, i el meu compromís amb la institució segueix fins al dia que marxi". La comissió delegada analitzarà en la pròxima reunió, prevista per al febrer, si el càrrec de directora del Macba és compatible amb el de la biennal d'Abu Dhabi. "Aquesta és una qüestió que està sobre la taula de la comissió delegada i fins que això no s'oficialitzi no puc dir res més", ha subratllat.
Dyagani ha respost les preguntes sobre la seva situació al museu després de presentar La tercera torsió, una magnífica exposició de l'artista Anna Moreno (Barcelona, 1984) sobre la deriva històrica de les arquitectures utòpiques. La peça central és The terminal beach, una road movie de Moreno i el cineasta brasiler Bernardo Zanotta per comprovar l'estat de l'assentament nòmada que Ricardo Bofill va construir al Sàhara algerià als anys setanta per encàrrec del president Huari Boumedian. "A mi el que m'interessa de l'arquitectura és que projecta una imaginació de futur, un decorat en el qual ens movem, en el qual vivim –afirma Anna Moreno–. Però, al mateix temps, l'arquitectura és una disciplina que arriba molt tard, perquè depèn de molts permisos i condicionants tècnics. I quan es produeix, el futur que volia ja ha passat".
The terminal beach tanca una trilogia que el departament de Cultura ha comprat per a la col·lecció nacional d'art i que quedarà dipositada al Macba. "L'Anna és una artista fonamental, i els projectes arquitectònics inconclusos, cancel·lats, que tracta formen part d'un qüestionament de l'arquitectura radical dels anys setanta, i la seva fabulació i la seva poètica ens porten a altres situacions, tant unes que van tenir lloc com unes altres que són especulatives", diu Dyangani.
Els dos treballs anteriors de la trilogia també tenen Ricardo Bofill com a protagonista, a través del Walden 7 i del projecte d'habitatges frustrat La ciutat en l'espai, que havia de fer-se realitat al barri madrileny de Moratalaz. Pel que fa a The terminal beach, quan Moreno i Zanotta van arribar a l'assentament africà una de les primeres coses que els va cridar l'atenció va ser el talent de Bofill per interpretar l'arquitectura vernacular del lloc. "L'assentament havia de ser un model que una oficina amb arquitectes d'Algèria havia de repetir; és a dir, Bofill havia d'anar a plantar-hi una llavor, però només se'n va construir un. Quan li preguntaven sobre aquest poble, Bofill deia que l'havien engolit les dunes", explica Moreno.
Una fotògrafa en crisi
El títol The terminal beach prové d'un conte de ciència-ficció de J.G. Ballard protagonitzat per un home que, després de perdre la família, es trasllada a una illa on el govern nord-americà ha fet proves nuclears, i ben aviat comença a patir els efectes de les radiacions. "És com un suïcidi lent", diu Moreno, que va haver de treballar en unes condicions d'estricta vigilància per part de les autoritats. "Vam haver d'anar molts cops a la comissaria a explicar què estàvem fent", recorda. La relació del vídeo amb el conte de Ballard es troba en la crisi d'identitat que pateix la protagonista, una fotògrafa d'arquitectura, quan s'adona dels biaixos colonialistes de la seva mirada. "Un personatge fictici em permetia prendre aquesta distància crítica. Hi ha una frase molt potent que m'agrada molt: «No estic fotografiant ruïnes». I aleshores apareix la idea d'una ruïna que segueix funcionant, de la ruïna de la modernitat", diu Moreno, que al desert també va documentar uns decorats de la pel·lícula de Bernardo Bertolucci El cel protector.
D'altra banda, al Macba, la façana de vidre de la sala està coberta amb uns vinils que reprodueixen els detalls de la contigua Capella de la Misericòrdia, amb l'objectiu de superposar una capa històrica i local al llegat d'un senyorot de l'arquitectura contemporània, com pot ser considerat Richard Meier, en la línia de qüestionar el paper messiànic dels arquitectes moderns i contemporanis arquetípics. La tercera torsió, que es pot visitar fins al 28 de setembre, forma part de la Capitalitat Mundial de l'Arquitectura de Barcelona.