Un tomb per la vida de la Sala Rovira
Una exposició a la galeria Silvia Sennacheribbo recorda la història de la sala entre el 1942 i el 2012
BarcelonaA Barcelona algunes galeries d'art tenen arrels familiars. Els galeristes Silvia Sennacheribbo i Segimon Rovira i Cambra, que va regentar la Sala Rovira, són cosins. Tots dos van continuar negocis familiars, i ara Sennacheribbo acull a la seva sala (carrer Enric Granados, 106, local 1) l'exposició 70 Anys de la Sala Rovira (1942-2012), a partir de l'arxiu d'aquesta galeria coneguda per la dedicació al dibuix i la il·lustració. L'exposició, que està oberta fins al 19 d'abril, inclou unes 80 obres de les tres etapes que va tenir la Sala Rovira d'artistes entre els quals hi ha Grau Sala, Lola Anglada, Ricard Opisso, Lloveras, Xavier Gosé, Rosa Serra, Torné Esquius, Carles Cardellà, Junceda, Cesc, Tatiana i Picarol. Entre les obres hi ha sorpreses com una aquarel·la de Joan Llaverias dedicada a Joan Llimona i un dibuix de Francesc Gimeno amb un text d'homenatge del poeta Josep Maria López-Picó: "Sol amb el vostre afany: la pobra història ni marge ens va deixar a l'afalac. Sol amb la mort: vós heu deixat la glòria perquè no escau, al vostre honor, parrac".
La Sala Rovira la va fundar Segimon Rovira i Bori el 1942. Però la seva trajectòria havia començat el 1928 amb un taller d'impremta i papereria. Va ser més endavant quan va remodelar el local i va convertir el magatzem en una petita sala d'exposicions de 45 m², a la qual s'accedia després de passar per la papereria, mentre que la impremta va continuar al soterrani, connectada amb la planta baixa per una escala renovada. Abans de la Guerra Civil, Rovira també era conegut per les parades de llibres que muntava a la rambla de Catalunya amb uns decorats fantàstics del pintor Ricard Arenys. "Després de la Guerra Civil li van dir que muntés una galeria d'art, perquè en les imatges no hi havia censura. El meu avi, que va morir quan jo tenia nou anys, estava relacionat amb el teatre amateur i coneixia [l'escenògraf i marxant d'art] Baldomer Xifré Morros, que li va fer d'assessor", explica Segimon Rovira.
Un homenatge a Isidre Nonell
De la primera etapa, l'exposició n'inclou un parell d'esbossos per a calendaris que Rovira i Bori va encarregar al grafista Ignasi Vidal. La primera exposició del Salón de Arte Rovira va ser un homenatge a Isidre Nonell organitzat per la família de l'artista. Va tenir molt ressò, però no va vendre cap dibuix, que tenien un preu de 250 pessetes. Rovira va continuar amb una exposició de Ricard Opisso, i a finals del 1943 va dedicar la primera exposició a Cesc (Francesc Vila Rufas) –que aleshores era un adolescent–, perquè coneixia el seu pare. De fet, Cesc va continuar vinculat a la sala fins que va morir el 2006. "Cesc deia que l'exposició del 1943 era l'única on havia anat en pantalons curts", diu Rovira i Cambra.
Les poques galeries d'art que hi havia a Barcelona eren uns petits oasis culturals en els anys més durs del franquisme. "Als anys 50 el més buscat eren les aquarel·les. I i hi ha un moment que Antoni Badrinas, que era un dibuixant i dissenyador de Terrassa, li va dir que s'havia de dedicar al dibuix, perquè hi havia molta tradició a Catalunya i ningú s'hi dedicava", recorda Segimon Rovira. "Als anys cinquanta hi havia molt poques galeries d'art i diumenge al matí obrien. La gent anava a comprar el tortell, anaven a missa i a les galeries", explica.
Rovira i Bori va morir el 1965. El va succeir al capdavant del negoci el fill Antoni, que l'havia començat a ajudar el 1940. En la segona etapa de la sala, Antoni Rovira i Juyol va desenvolupar dues línies, basades en recuperar els dibuixants del primer terç del segle XX i aquells artistes exiliats o que havien quedat en l'oblit. "El meu pare era fill únic, i amb aquests més de vint anys de feina estava ficat de ple en el negoci –diu Rovira–. Ell va potenciar molt el tema del dibuix, i una de les persones que el va ajudar molt va ser Josep Maria Cadena. Intentava fer unes dotze exposicions a l'any". Entre les descobertes d'aquella època hi ha Raymond Renefer, un dibuixant que Rovira i Juyol va descobrir a París, Nicanor Vázquez i l'escultora Rosa Serra. Una altra descoberta és la de José Robledano, un il·lustrador madrileny republicà que Rovira i Juyol va descobrir en un exemplar de la revista Historia y vida, i va exposar els dibuixos que havia fet a la presó. "Va ser un èxit brutal", diu Rovira i Cambra.
La història de la Sala Rovira va fer un gir traumàtic amb la mort sobtada d'Antoni Rovira als 58 anys el 1960. En va agafar el relleu el seu fill, Segimon Rovira, que va decidir tancar la impremta per concentrar-se en la galeria. Un tret distintiu de la tercera etapa és que, a més de continuar amb els dibuixants històrics, va obrir la porta a dibuixants actuals, entre els quals hi ha Carme Solé Vendrell, Mercè Llimona, Fina Rifà i Jesús Gabán, que va ser Premi Nacional d'Il·lustració infantil i juvenil. I una de les seves artistes més exitoses és Tatiana, coneguda pels petits quadres de façanes de Barcelona. "Me'ls prenien de les mans", diu Rovira i Cambra.
