La Fundació Vila Casas aclama el llegat d'Esther Boix amb la retrospectiva més ambiciosa

A vegades, la vida s'imposa a l'art. En un autoretrat del 1957 la pintora i pedagoga empordanesa Esther Boix (1927-2014), una de les més importants de la seva generació, és una dona trista. Al seu costat hi ha el marit, el poeta Ricard Creus, igualment compungit. Tots dos tenen els colls estranyament allargassat, com si el franquisme s'infiltrés dins els cossos i els deformés, tal com es pot veure des d'aquest divendres a l'exposició que la Fundació Vila Casas dedica a Esther Boix als Espais Volart, tituladaEsther Boix. Un món en lluita. Es tracta de la retrospectiva més ambiciosa que li han dedicat mai, i una exposició imperdible.

Tornant al retrat, el matrimoni marxa a Milà amb aquesta pesantor a dins, però aquest viatge els va canviar la vida: va ser a la ciutat italiana on van saber que estaven esperant el seu primer i únic fill, l'Adrià. Van tornar, perquè volien que nasqués a Catalunya. I a la tornada, malgrat el franquisme, tot va ser diferent. Mentre que l'autoretrat està fet amb tons marronosos, un dels primers retrats que Boix fa al seu fill és tot llum i delicadesa. "En l'autoretrat són com màscares, uns personatges entotsolats. El viatge a Milà va tenir un començament fosc, però el final va ser lluminós", afirma Bernat Puigdollers, el director artístic de la Fundació Vila Casas i comissari de la mostra. "Milà els va obrir a noves maneres de viure, els va permetre entrar en un cercle d'intel·lectuals, d'artistes, il·lustradors, escriptors i cineastes i els va permetre viure d'una manera diferent", afegeix.

A més, a la tornada, la pintura de Boix va adquirir un caràcter més directament social, tan pel que fa al compromís amb la gent treballadora com al feminisme. I més endavant, des dels anys seixanta, quan va ser una de les impulsores del grup Estampa Popular, la crítica es va tornar frontal i oberta. Els quadres estan plens de símbols amb els quals denuncia la crueltat de les autoritats franquistes. Entre les pintures més punyents hi ha Un dia se't berenaran (1972), protagonitzada per un cos desmembrat servit en una safata.

De la negror de Gutiérrez Solana a la llum

Una vida als marges. Esther Boix va créixer marcada per la poliomielitis que va patir als dos anys. "Això vol dir tenir una vida més introspectiva, no poder jugar amb els altres nens amb la mateixa llibertat, i també obrir la porta a voler-se fixar en els marges que hi ha de la societat i també els pictòrics i artístics", explica Puigdollers. Pel que fa a la seva pintura, inicialment influenciada per la negror de Gutiérrez Solana, es caracteritza per ser "més aviat fosca, per una certa geometrització i simplificació de les formes, i també pel fet de remarcar la misèria de la postguerra", tal com diu el comissari.

Més endavant, la mostra, que estarà oberta fins al 12 de juliol, recull el seu pas per la Llotja, que va ser important no per la formació que va rebre, sinó pel petit grup que va formar al seu voltant, en què hi havia Ricard Creus, que aleshores era només un amic, la pintora Mercè Vallverdú i l'escultor Josep Maria Subirachs. Les reunions tenien lloc al pis del pare d'Esther Boix. "Aquest grup l'hem d'entendre sobretot com un grup d'amistat: havia nascut de manera natural i bàsicament el que volien era intercanviar coneixements. Escoltaven música, organitzaven lectures poètiques i també feien petites excursions en què anaven a visitar monuments d'arreu de Catalunya. En destaquen les que feien per visitar l'obra de Gaudí, en un moment en què gairebé ningú en parlava, perquè es van començar a recuperar als anys 50", explica Puigdollers.

Un altre aspecte d'aquesta relació va ser la creació de l'efímer grup Postectura, com una oportunitat per tenir més visibilitat. "Reivindicaven el retorn a l'essència, una essència pictòrica i escultòrica que parteixi de l'experiència real, però que busca l'estructura íntima de l'existència", diu el comissari, que ha dedicat una de les sales a la tasca pedagògica d'Esther Boix i Ricard Creus a l’Escola d’Expressió L’ARC.

La mateixa Esther Boix va definir l'evolució de la seva trajectòria com el pas de la "lluita" durant el franquisme, al "cant". És a dir, després de la mort del dictador, va emprendre nous camins amb uns altres compromisos. "El focus de la seva obra canvia, i comença a derivar cap al paisatge", diu Puigdollers. Aquesta evolució va estar marcada pel trasllat del seu taller a un àtic del carrer Girona de Barcelona, i més endavant al Perer, una masia al terme municipal de les Preses (Garrotxa). "A més de la consciència política, també mostra una consciència ecològica i parla de la contaminació. I comença un procés en què la figura humana comença a desaparèixer i el paisatge comença un procés de dissolució fins a arribar gairebé al blanc", diu Puigdollers. "Acaba tenint una mirada gairebé panteista del món, és a dir, el món té vida pròpia i nosaltres som una petita cosa al mig de l'univers, de l'entorn, del paisatge. Hi ha un procés de calma, de comunió amb l'entorn, i no sé si la paraula és desencís, però sí una relativització de l'existència humana", conclou el comissari.