La Fundació Vila Casas redescobreix el Calsina més lliure i mordaç
Els dibuixos de l'artista barceloní recorden el seu caràcter crític i la seva solidaritat amb els desafavorits
BarcelonaAmb un sentit de l'humor força càustic, el pintor Ramon Calsina (1901-1992) deia que ell havia nascut dibuixant com un altre podria haver nascut "geperut", tal com recordava el seu fill Ramon fa pocs anys. Així, a més de l'artística, una altra raó perquè anés quedant marginat va ser el seu caràcter crític i introvertit. Per al públic més conservador, era un artista massa contemporani. I per als més avançats, Calsina era massa tradicional. "És un personatge incòmode per a molta gent, perquè és difícil de classificar", adverteix el director artístic de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers, amb motiu de l'exposició dels dibuixos de Calsina que es pot veure als Espais Volart fins al 15 de març, de la qual també és el comissari.
"Formalment Calsina és més aviat un pintor clàssic, acadèmic, però el rerefons és incòmode perquè és crític, a vegades és fins i tot grotesc i arriba a ser desagradable", diu Puigdollers. "El dibuix és on ell és genuïnament Calsina i on se sent lliure de poder fer el que vol fer", subratlla. "Els quadres tenia molts problemes per vendre'ls, i els dibuixos era pràcticament impossible –explicava el fill–. N'hi ha alguns que tenen gairebé un segle, però no importa perquè són actuals perquè es dedicava a retratar l'ànima humana amb totes les seves misèries i debilitats i, desgraciadament, amb cent anys hem avançat poc".
L'exposició porta per títol Ramon Calsina. Misèries humanes i inclou un centenar d'obres de tota la trajectòria de l'artista, moltes de les quals són inèdites. El desplegament de personatges, tots ells punyents, és pertorbador: hi ha un catedràtic carrincló –ell va ser un professor estimat a Llotja–, artistes venuts al mercat, cornuts, maltractadors i dones maltractades en un moment que aquest drama era tabú, i una mare famèlica en plena postguerra. També hi ha un soldat que manté l'orgull malgrat que ha perdut les cames i un braç, un torero ferit i una dona que, des de la post de planxar, veu com els seus somnis s'esvaneixen. Un dels personatges més durs és la Tracoma, una noia del Poblenou que va quedar cega arran d'una malaltia. "Quan Calsina dibuixa, també pensa, i fa crítica i política. No cau en el pamflet, sinó que reflexiona sobre la seva pròpia societat", diu Puigdollers.
Pel que fa a la seva pintura, representada per treballs com Càrrega (1934), té un punt d'entranyable. "L'obra de Calsina és com la d'un nen que pensa que el món és bonic i és perfecte. Però quan veu la realitat, es troba que el món no és com ell s'esperava, i té un moment de xoc de realitat i necessita dibuixar-la i explicar-la per digerir-la i, alhora, mantenir aquesta innocència. Calsina t'ensenya un moment cru, però sempre hi ha un punt de tendresa, d'esperança o d'evasió", diu el comissari.
Un artista honest en temps d'estraperlo
Ramon Calsina va néixer al Poblenou en una família de flequers. Es va formar a Llotja, on va obtenir dues borses de viatge, la primera de les quals li va servir per viatjar a Granada amb el pintor Miquel Ferrer, que era un dels seus millors amics. Calsina va quedar colpit pel contrast entre Barcelona i aquella Granada rural i amb unes grans diferències socials. I en el retrat que va fer a la filla deficient dels amos de la fonda on es van allotjar, ja es pot observar com malda per dignificar la gent humil. Els diners de la segona borsa, Calsina els va fer servir per anar a París. La va compartir amb Ferrer, i un malentès relacionat amb els diners va fer que la seva amistat es trenqués.
L'esclat de la Guerra Civil va estroncar la modernitat que Calsina havia començat a treballar en uns projectes de cartells que són una de les troballes de l'exposició. Tot i que no estava adscrit a cap partit polític, Calsina es va exiliar per les idees republicanes i d'esquerres que havia expressat públicament. Va estar internat al camp de concentració d'Argelers. Superat per l'enyor, va tornar a Catalunya pel País Basc, i el van tancar al camp de concentració de Vitòria.
"Va tornar desfet, i es va trobar amb una Barcelona que ja no era la que es pensava", diu Puigdollers. De fet, en la primera exposició que va fer a la tornada va mostrar alguns dels seus dibuixos punyents, i els crítics l'hi van retreure. "El van acusar d'intentar reviure una època passada, de bogeries, i li deien que aquell era un moment civilitzat i ordenat. Estaven afusellant gent al Camp de la Bota, a pocs carrers de casa seva", diu el comissari. Per sortir-se'n, li van recomanar que es dediqués a pintar bodegons. "Els bodegons eren el que volia la burgesia que s'havia enriquit amb l'estraperlo. Volien un art amable, fastuós, que els donés estatus. Calsina ho va intentar, però era tan incapaç de ser complaent que, fins i tot quan ho va fer, els seus bodegons d'aquesta època tenen aquest punt de decadent, gris", diu Puigdollers, que tanca el recorregut amb algunes de les il·lustracions que Calsina va fer per il·lustrar obres d'autors entre els quals hi ha Edgar Allan Poe i Miguel de Cervantes.