Mor Eugènia Balcells, l’artista que feia ballar els estels

BarcelonaEugènia Balcells, que ha mort aquest diumenge als 83 anys a causa d'un càncer, deia que tota la seva obra gira al voltant de dues preguntes: Qui volem ser? I quin món volem? "Són les dues preguntes essencials per a la humanitat en aquest moment. I una va lligada absolutament amb l’altra, no podem dir quin món volem si no podem dir qui som. I l’hem de contestar alhora els homes i les dones del planeta", explicava en una entrevista a l'ARA. Ella hi va donar moltes voltes i des de perspectives i mitjans molt diferents va mirar de donar-hi, si no resposta, almenys sí punts d’ancoratge des d’on poder-les replantejar i observar. Vista en perspectiva, la seva obra sempre va tenir en compte la multiplicitat de les mirades, ja fos mostrant els estereotips en què els mitjans de comunicació reflectien les dones, en peces dels anys setanta que s’avancen a moltes reflexions i crítiques posteriors, o fos reflectint amb llums i sons la bellesa la complexitat de l’univers amb peces que han meravellat els científics.

Balcells va néixer el desembre del 1943 en una família de la burgesia catalana, conservadora i molt culta. El seu avi patern era l’arquitecte modernista Eduard Maria Balcells Buïgas, autor de la Casa Tosquella i també inventor de tot un seguit d’estris per mesurar i observar que la varen marcar profundament. Per part materna, una família d’industrials pelleters de Centelles, tenia una besàvia originària de Birmània que va amagar els seus orígens tota la vida, però va recrear els jardins del seu país d'origen a la casa familiar. Ella va estudiar arquitectura tècnica perquè no la deixaven estudiar art i filosofia, que era el que volia, i el seu primer treball va ser, precisament, de passant a l’estudi de l’avi. De molt jove, als 21 anys, va tenir un accident de cotxe, en el qual va morir la seva mare, que la va deixar molts mesos postrada al llit sense poder mirar més que el sostre. Aquella experiència va ressonar en tota la seva obra i té molt a veure amb l’interès per la visió, ja que un metge amic li va portar unes ulleres amb prismes que li permetien veure la gent que tenia al davant, i que era una versió d’un invent que havia fet anys enrere el seu avi.

L'etapa americana

El 1968, amb el seu marit, el metge Juan Lorenzo, se’n van als Estats Units i passen uns anys a Idaho, on ella va poder estudiar finalment el que volia a la Universitat d’Iowa, que en aquell moment tenia un centre d’art experimental en el qual es començava a introduir el vídeo, llavors un mitjà totalment marginal i poc accessible. De tornada a Barcelona als 70, va participar en la fundació del Film Video informacion (FVI) juntament amb Manuel Huerga, Eugeni Bonet i Juan Bofill, grup que es dedicava a fer i difondre el cinema i el vídeo experimental. Segurament l’obra més significativa d’aquell moment va ser Fuga (1979), una pel·lícula en què una càmera fixa que girava anava filmat i refilmant sobre el mateix negatiu diferents moments i persones que passaven per l’estança. El muntatge es feia dins la mateixa càmera, i per això va haver d’escriure abans una mena de partitura per fer que les escenes coincidissin. Membre actiu del moviment d’art conceptual català, en aquella època va fer diverses obres més performatives i objectuals, com ara el Supermercart, una ironia sobre el consumisme que va presentar a la Sala Vinçon el 1976 i que ara forma part de la col·lecció del Macba.

A finals dels setanta, ja divorciada, torna als Estats Units però ara a Nova York, on es troba amb una escena artística efervescent i entra en contacte amb membres de Fluxus, el moviment neodadaista internacional que tenia a John Cage i Yoko Ono com alguns dels seus membres més coneguts. D’aquell moment, que es va allargar molt de temps ja que bona part de la seva trajectòria és novaiorquesa, són obres com From the center (1982), una versió de la qual s’ha pogut veure a l'estiu al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que l’ha adquirit, i que mostra el pas de temps a través de dotze monitors en els quals apareixen les gravacions des del terrat de casa seva al llarg de dos anys. També és el moment en què va fer moltes obres de reivindicació feminista, com ara Fin, Re-prise, Boy meets girl o Going through languages, que formaven part de l’exposició que l’octubre del 2022 es va presentar a la Fundació Vila Casas. També obres amb què experimentava amb l’art sonor, com ara Flight (1981), Indian circle (1981) o Seeing the dance (1991), totes elles amb música i sons de Peter Van Riper, l’artista i músic amb el qual col·laborava i amb qui va formar parella molts anys.

Tanmateix, tot i que el vídeo i la imatge en moviment van ser part fonamental de la seva obra, en la seva trajectòria va fer servir molts mitjans diferents, des del collage als objectes passant per la performance, la instal·lació o l’art objectual. El 1986, per exemple, va fer l’obra Liberty, a symbolic puzzle, un mural amb 834 postals de l’Estàtua de la Llibertat, que es conserva al museu d’aquest monument i que té una rèplica el 1991 amb l’obra Barcelona postal de postals que n’aplega 6.318 de la ciutat, tot i que està amagada als magatzems municipals des de fa anys.

La llum i la ciència

Si els noranta van ser anys d’instal·lacions en els quals la llum, les transparències, el cos humà, les projeccions i la música proposaven espais metafòrics i poètics —com ara Descansan como en la casa materna (1993), Traspassar límits (1995), Brindis (1999) o Roda do tempo (2001)– el canvi de segle va suposar un canvi en els seus interessos i es va fixar en la ciència, explorant sobretot la relació entre llum i sons. Així, en obres com Homenatge als elements (2009), situa els colors de la llum que emet cada element de la taula periòdica fent una composició que és a la vegada plàstica i científica. I, a Freqüències (2009), fa ballar aquests mateixos espectres fent xocar els colors dels diversos elements. En altra instal·lació, Univers, utilitza imatges del telescopi de l’observatori del Roque de los Muchachos a la Palma i li posa el so que la NASA ha obtingut transformant la llum que emet cada cos en un equivalent sonor.

L’artista va ser la protagonista, el novembre del 2022, d’un diari especial d’artista de l'ARA en el qual va explorar com portar el seu univers a les pàgines de paper de manera magistral. Allà va demostrar la seva energia, intensitat, empatia i implicació amb tot l'equip. Balcells era una força de la natura que no s'aturava mai i que estava encuriosida tant pel món material, dels àtoms a les estrelles, com per l'immaterial, ja que en tota la seva obra l'espiritualitat i el poder de la ment i la intuïció hi eren presents.

Un llegat tangible

Els darrers anys estava treballant en una última obra que pensava mostrar a Castellar de la Selva, en una finca de 430 hectàrees que acull la seu de la Fundació Eugènia Balcells. Hi volia conjuminar el seu amor per la natura —regenerant boscos—, la inquietud per la ciència, la voluntat de posar sempre bellesa al món, la cerca espiritual i, també, un rigor matemàtic i formal poc usual. Tot i que des del 1988 va anar combinant la seva vida entre Nova York i Barcelona, fa més d’una dècada va començar a preparar el retorn amb la intenció que el seu llegat quedés a Catalunya.

Així, quan va vendre el seu estudi novaiorquès, va invertir els guanys en aquesta finca de les Gavarres que ha anat arreglant els darrers sis anys. “Vull que sigui un lloc de trobada, però no de qualsevol cosa o de gent que hi vingui a fer la seva pintura o la seva obra. Ja hi ha milions de llocs per fer-ho", explicava l’artista, que se l'imaginava com un lloc de trobada i reflexió. "Ha de ser un espai per pensar i veure què en surt, perquè les idees, les solucions, sortiran de posar en comú aquestes capacitats de gent preparada de disciplines diferents que comparteixen els coneixements que tenen sempre buscant l’interès més gran, el millor per al planeta”. La Fundació, que també acollirà part del seu treball, és ara un dels seus principals llegats.