Especial Miró - Picasso

Estimat Picasso, amic Miró: l'esdeveniment artístic de l'any

Una gran exposició amb més de 300 obres a la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso analitza la relació humana i artística dels dos creadors

BarcelonaLa primera trobada personal de Pablo Picasso (1881-1973) i Joan Miró (1893-1983) a París es va produir al voltant d'un regal tan senzill i al mateix temps tan saborós com un pastís. La llegenda, que han recollit alguns experts, diu que era una ensaïmada: Miró la portava de Barcelona, però com que no va trobar Picasso el primer cop que l'havia visitat, el dia que l'hi va poder donar, l'ensaïmada ja estava resseca. Quan es van trobar, el malagueny li va retreure entranyablement que no se l'hagués menjada mentre estava bé. Les mares de Miró i Picasso es coneixien i, quan tots dos artistes es van trobar, Miró ja havia rebut l'impacte de l'obra del malagueny a Barcelona el 1917 amb l'estrena de l'espectacle dels Ballets Russos Parade al Liceu, el decorat i el vestuari del qual eren de Picasso.

Estimat Picasso, amic Miró: l'esdeveniment artístic de l'any
Cargando
No hay anuncios

Aquella trobada va ser l'inici d'una llarga amistat que la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso celebren a partir d'aquest divendres i fins al 25 de febrer del 2024 amb la primera gran exposició que posa en diàleg el llegat dels dos artistes. Es tracta d'una mostra excepcional amb dues seus que ocupa uns 2.500 metres quadrats: és l'exposició de l'any a Barcelona i una de les més destacades arreu del món a propòsit dels actes commemoratius del cinquantè aniversari de la mort de Picasso. "Ara sabem per què aquesta exposició no s'havia fet fins ara, l'esforç ha sigut enorme", diu el director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel. Pel que fa al cost de l'exposició, és prop de 2 milions d'euros, dels quals la despesa de transport ha estat de més d’1 milió d’euros, de la publicació del catàleg de 140.000€ i de les activitats obertes al públic de 190.000€. La mostra té suport ministeri de Cultura, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Fundación Telefónica i la Fundación BBVA. El govern espanyol ha incorporat aquesta exposició a la garantia de l’Estat, cosa que ha facilitat la gestió de les assegurances. Sense aquesta garantia de l’Estat, la gestió de les assegurances hagués sigut molt difícil pel valor incalculable de les obres exposades.

Serà inevitable que els seguidors de l'un i de l'altre debatin sobre fins a quin punt Picasso va influir Miró, o si Miró és un artista que es manté més fresc que el malagueny en ple segle XXI. “Miró sempre va estar interessat per la plasticitat de Picasso, però és sobretot la seva força expressiva, la seva llibertat creadora i el seu impuls transgressor que el van influir, i això no sempre es trasllada en la seva obra", afirma Teresa Montaner, cap de col·leccions, responsable de l’Arxiu de la Fundació Joan Miró i comissària de la mostra juntament amb la cap de l'àrea artística de la Fundació, Sònia Villegas, i dues expertes del Museu Picasso: la conservadora Elena Llorens i la responsable de la biblioteca del museu, Margarida Cortadella. "Picasso va portar la pintura als límits –explica Montaner–, i li va dir a Miró: «Després de mi, tu obres una nova porta». Picasso porta la pintura al límit, es qüestiona constantment la condició de l'art, però sempre ho fa des d'una posició com a pintor i revisionant els clàssics". En canvi, l'afany de Miró va ser un altre: "Miró porta la pintura als límits fixant-se en les fonts originàries, en l'antiguitat, i té la voluntat de depassar d’alguna manera el que és pròpiament la pintura. Miró intenta arribar a la intensitat de la pintura, al que és universal, i crea un llenguatge que li permet fer això”,subratlla Montaner.

Cargando
No hay anuncios

Així mateix, Picasso va ser un referent per a Miró també sobre com funcionar com a artista i a l'hora d'exposar-se públicament. A partir dels anys de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial hi haurà un punt d'inflexió, i els seus camins es bifurquen, però continuaran trobant-se. "Les obres que se'ls va encarregar per al Pavelló de la República, el Guernica i el Pagès català en revolta, els tornen a reunir físicament", afirma Margarida Cortadella. "Sorprenentment, la Guerra Civil acosta el seu treball des de la tragèdia, des de l'horror –afegeix Cortadella–. Però també des de la solidaritat, des del suport a la causa republicana. La Segona Guerra Mundial els torna a allunyar: és aquest moment en què, a partir de l'ocupació de França, l'ocupació nazi, Miró ha de decidir què fer. Picasso només es queda a França i Miró torna a Espanya i es reclou".

Cargando
No hay anuncios

"Hem buscat els moments de trobada –diu Elena Llorens–. Joan Miró tenia dotze anys menys que Picasso i quan el va conèixer, ja era un artista consagrat i que havia obert tot els camins de l'Art Modern. És lògic que un jove Miró l'admirés, com va fer tota la seva generació, i que veiés Picasso com un guia per trencar amb tot. L'exposició va de moments, no d'afinitats estilístiques". Precisament, un dels plats forts és Dona, ocell, estrella (Homenatge a Pablo Picasso),un quadre que Miró va començar el 1966 i va acabar el dia que Picasso va morir el 1973. Es podrà veure al museu de l'artista malagueny. Tot i així, l'admiració que Miró va tenir per Picasso no va impedir que també fos molt crític amb el seu "virtuosisme de pantera", i un ritme de producció que va trobar excessiu.

Cargando
No hay anuncios

Un dels grans encerts de les comissàries ha sigut fer que Joan Miró s'instal·li al Museu Picasso i Pablo Picasso ho faci a la Fundació Joan Miró, com dos amics que viuen en ciutats diferents i que s'acullen l'un a l'altre, amb obres dels dos museus dels artistes i altres treballs provinents d'importants museus com el Reina Sofia, el MoMA de Nova York, la National Gallery de Washington, el Picasso i el Centre Georges Pompidou de París. Les dues seus de l'exposició es poden visitar en un sol dia, però entre les més de 300 obres que la componen, entre pintures, escultures, dibuixos, gravats, llibres i documents, hi ha prou moments memorables en totes dues per deixar reposar l'experiència i anar a l'altre museu un altre dia. Sigui com sigui, amb motiu d'aquesta exposició els museus han posat a la venda una entrada combinada el preu general de la qual és de 22 euros. I aquest divendres els dos museus han organitzat una jornada de portes obertes amb reserva prèvia.

Cargando
No hay anuncios

El Museu Picasso rep una obra de Miró tan icònica com La masia, que torna a Barcelona des de Washington onze anys després de l'exposició L'escala de l'evasió. També acull l'històric Autoretrat de Miró que va formar part de la col·lecció personal del malagueny; El joc de cartes espanyoles, una natura morta sensacional del 1920 propietat de l'Institut d'Art de Minneapolis, i una de les obres de la sèrie de les Constel·lacions, Dones encerclades pel vol d'un ocell (1941), que complementa l'altra de la sèrie propietat de la Fundació Joan Miró, L'estel matinal (1940).

Cargando
No hay anuncios

Pel que fa a Picasso, la Fundació Joan Miró rep per primera vegada a l'Estat la llegendària Les tres ballarines o La dansa, propietat de la Tate. També la versió més emblemàtica que el malagueny va fer de Les Menines i la parella de figures minerals que es besen de Figures a la vora de la mar, propietat del Museu Picasso de París. A les sales de la fundació també es poden veure Retrat d'una ballarina espanyola, l'altra gran obra de Miró propietat del llegat de Pablo Picasso, i el poc conegut dibuix mironià sense títol d'un nen esventrat realitzat el 1938 en plena Guerra Civil. Una obra de Miró, Pintura (ballarina espanyola) i una altra de Picasso, La finestra del taller, havien de venir del Museu d'Israel, però no han arribat a Barcelona a causa del conflicte bèl·lic entre Israel i Palestina. Malauradament, la guerra que tant va marcar les vides i l'obra d'aquests dos artistes compromesos i generosos continua estant d'actualitat.

Cargando
No hay anuncios

Amb xifres més concretes, 76 de les obres exposades no s'han vist mai, o molt poques vegades, a Barcelona com La masia (1921-1922), Sense títol (Cap d’home) (1937) o Dona, ocell, estrella (Homenatge a Pablo Picasso) (1966-1973) de Miró; i Les tres ballarines (1925), Figures a la vora del mar (1931) i La dona que plora (1937), de Picasso. D'altra banda, obres com Flama en l'espai i dona nua (1932) i L'estel matinal, de Miró, o Las Meninas (1957) i Arlequí (1917), de Picasso, han sortit molt poc dels seus museus respectius. En total, 130 peces s'han mogut entre els dos museus.

Els mateixos set àmbits en les dues seus

És un fet únic que les dues seus de l'exposició siguin museus monogràfics que van impulsar els mateixos artistes. Totes dues proposen el mateix recorregut, que està dividit en set àmbits cronològics i temàtics: La trobada, El París del surrealisme, Pintura i escriptura, Anys de guerra, De l’assassinat de la pintura a la ceràmicaL'estil Picasso, el llenguatge Miró i Miró homenatja Picasso. La gràcia és que cada exposició comença i acaba, però hi ha un petit decalatge dels anys per permetre que el recorregut sigui una mica diferent. Així, per exemple, el primer, La trobada, en un museu se centra en la primera trobada a Barcelona el 1917, i en l'altre, en quan realment es coneixen a París el 1920. O els anys de la guerra, que en un centre es focalitza en la Guerra Civil i en l'altre en la Segona Guerra Mundial.

Cargando
No hay anuncios

Poesia i surrealisme també estan repartits perquè van ser fonamentals en tots dos casos. "Tot i que cap dels dos es va reconèixer com a membre del grup, el moment del surrealisme és un dels que van tenir més afinitats, pel substrat que tenien en els escriptors i els poetes del seu entorn, i en l'àmbit expositiu és el moment més compartit", diu Sònia Villegas. Després de la Guerra Civil, el llenguatge de l'un i de l'altre es va diferenciar fruit de les seves experiències personals. Miró va començar unes obres que sovint li permetien evadir-se de la cruesa de la realitat.En canvi, les natures mortes que Picasso va fer durant l'ocupació de París tenen un caràcter realista i tràgic.

De l'etapa tardana dels dos artistes, l'exposició s'endinsa en aspectes com la ceràmica i els projectes d'art públic. També en com, malgrat l'edat, Picasso i Miró van reivindicar la força de l'obra que estaven fent, i com van mantenir la seva relació d'amistat i d'admiració mútua fins al final. Aquesta estima va quedar reflectida en les dedicatòries que es van fer, i que es poden considerar obres d'art.

"L'exposició acaba un any després de la mort de Picasso, el 1974, amb la gran retrospectiva de Joan Miró al Grand Palais de París", diu Sònia Villegas. Aquesta mostra Miró la va dedicar a Picasso, i juntament amb les de Picasso al Palau dels Papes d'Avinyó el 1970 i el 1972 van ser "les seves darreres grans reivindicacions públiques de la seva obra", adverteix Villegas. "Van ser cinquanta anys d'amistat, a vegades convivint, com als anys 20 i 30, i a vegades en la distància, com va passar més endavant. Però sempre es van tenir presents", conclou Margarida Cortadella.