Mironians contra picassians: dues raons i un consell per anar a veure l’exposició
A Barcelona, una ciutat marcada a foc per la petjada de Picasso i Miró gràcies als seus dos centres monogràfics, fa anys que penso que la parròquia amant de l’art es divideix entre els picassians i els mironians, com si fossin dues maneres d’entendre l’art i el món. Doncs bé, aquesta exposició trenca una mica aquest mite. No és que desapareguin els límits entre l’un i l’altre, que una mica també, sinó que posar-los l’un al costat de l’altre d’una manera tan intensa i amb obres que abasten un període tan llarg permet als uns i als altres reconciliar-se amb els contraris. Estem parlant de dues de les bèsties més grosses de l’art del segle XX. Representen, en certa manera, el moment de màxima esplendor d’un art d’avantguarda que realment pensava que podia canviar el món. És un art poètic, experimental, lliure, radicalment antiacadèmic i, sí, una mica testosterònic. Un art, en qualsevol cas, que va canviar la manera com l’entenem avui en dia. Aquí deixo dues raons i un consell per anar a veure la doble exposició Miró-Picasso, que fins al 24 de març estarà oberta al Museu Picasso i a la Fundació Miró de Barcelona.
L’exposició té obres meravelloses i importants de tots dos artistes. Bona part no s’han vist mai o molt poc a Barcelona. Al Picasso hi trobareu de Miró La masia, que ve de Washington, i a la Miró hi ha La dansa, de Picasso, que ve de Londres. Per si mateixes valen la visita, però són només la punta de l’iceberg d’un conjunt de prop de 300 obres de les quals més d’un centenar venen de fora. Només per això, ja cal anar-hi.
Així com està plantejada, gairebé es tracta de dues retrospectives que transcorren en paral·lel. L’exercici que han fet els dos museus és insòlit. Són dues exposicions “iguals” pel que fa al plantejament en els dos centres. Totes dues cronològiques i totes dues marcant els punts de contacte entre els dos artistes. Però hi ha algun petit decalatge de temps i de focus entre l’una i l’altra. I, a més, recorre 52 anys d’amistat entre els dos artistes. En el cas de Miró estem parlant gairebé de tota la seva trajectòria, però en el cas de Picasso falten els primers anys, fonamentals, ja que són els que van provocar el seu èxit amb els períodes blau, rosa i la invenció del cubisme. Tot i així, es pot veure l’evolució de l’art de Miró i el de Picasso al llarg de mig segle, amb moments realment sorprenents de confluència, cosa que permet entendre molt bé fins a quin punt compartien cercles d’amistats i interessos, i com l’esperit del temps impregnava l’art del moment.
PD: No intenteu veure-les totes dues el mateix dia, però no deixeu de veure-les totes dues. És interessant adonar-se de com canvia tot en funció de l’espai. Però el mateix dia és massa. L’entrada combinada permet modular la visita.
