Premis Gaudí

Carme Elias: "Volia ser una actriu que algun dia pogués recollir un premi com aquest Gaudí"

BarcelonaAquest diumenge al vespre, Carme Elias (Barcelona, 1951) pujarà a l'escenari de l'Auditori del Fòrum per recollir el Gaudí d'Honor que li ha concedit l'Acadèmia del Cinema Català. És un premi que reconeix la selecta carrera cinematogràfica d'una actriu fantàstica més coneguda pel seus treballs teatre però que al cinema ha aportat sempre elegància i atreviment. Ella es pren el reconeixement com una oportunitat per mirar enrere. "Hi ha premis que són una empenta cap endavant, però aquest és més aviat una oportunitat per asseure'm i contemplar tot el que he fet –diu–. I també és un motiu d'alegria, perquè si me'l donen és que alguna cosa bona dec haver fet".

Alguns actors que com vostè han fet més teatre que cinema fan servir aquella analogia que diu que el teatre és la parella i el cinema l'amant. Ha sigut el seu cas? I si és així, ha sigut un bon amant, el cinema?

— Ui, sí. Extraordinari. És que els amants, normalment, els tens ben escollits. En canvi, la parella l'has de cuidar més perquè funcioni. Foix deia “m'exalta el nou i m'enamora el vell”, i a mi m'exalta el cinema i m'enamora el teatre. El teatre és el que jo he treballat més i també la meva vocació: de petita m'agradava pujar a la cadira per recitar les poesies de Nadal i vaig començar a fer teatre amb un grup d'aficionats del barri. No sé ni com em deixaven anar-hi, perquè els assaigs eren de nit i jo era una noia jove.

Cargando
No hay anuncios

Com va arribar a l'Institut del Teatre?

— Un dia, sense dir-li a ningú de la família, vaig buscar l'adreça perquè tenia moltes ganes de saber què hi passava. I vaig tenir la sort d'ensopegar amb el canvi de direcció que va haver-hi amb l'entrada d'Hermann Bonnín i conèixer gent com Fabià Puigserver, Montanyès i Boadella, que feien el teatre més modern de Catalunya i que em van educar.

En la seva època, vas viure-hi o veure situacions d'abús com les que s'han denunciat recentment?

— Mai. Érem una generació molt unida i no vaig viure-hi res semblant. I mira que fèiem coses estranyes i exercicis amb el cos, però no hi va haver-hi cap història d'aquest tipus. Quan vaig llegir les històries em vaig quedar estupefacta. Havia tingut molt poca relació amb el personatge i havia sentit a parlar del seu caràcter exaltat, però així i tot no m'ho hauria imaginat mai. I m'estranya que una cosa així hagi pogut durar tants anys sense sortir a la llum. Haurem de veure que és el que s'ha estat fent malament.

Cargando
No hay anuncios

Arriba al cinema amb L'orgia de Francesc Bellmunt, en què hi participaven molts companys de l'escola.

— Primer em diuen “va, tu també fas la pel·lícula” i després que em toca un paper que, bàsicament, consisteix en arribar i despullar-me. D'acord que era l'època del destape i que estàvem tips de fer expressió corporal, però jo era molt tímida. D'altra banda, què havia de fer, dir que no? Vaig fer el cor fort i al final vaig fer l'escena, passant una vergonya horrorosa. Però mira, és una de les millors escenes de la pel·lícula. N'estic orgullosa.

Fragment de 'L'orgia' doblat al castellà

Ha tingut molts grans protagonistes al teatre, però al cinema no tant. Ha trobat a faltar fer-ne més?

— Quan era més jove, potser sí. Però és que llavors el cinema es feia sobretot a Madrid. Aquí sobretot fèiem televisió, on va introduir-m'hi un dels meus professors, Antoni Chics, que em va donar un petit paper amb frase en un Estudio 1. I després van començar a arribar protagonistes i també sèries importants com Turno de oficio. El cinema se m'ha resistit una mica més. No he tingut molta producció però almenys ha sigut força exquisida. A veure, també n'he fet, de bajanades, però sobretot coses que he sentit més profundes.

Cargando
No hay anuncios

Ara es parla d'una era daurada de les sèries, però en les sèries que fèieu als 80 no us faltaven mitjans ni repercussió.

— Jo crec que era fins i tot més daurada que la d'ara. En aquella època les sèrie es feien com si fossin cinema, es rodava igual però amb un ritme més àgil i seqüències més llargues. Es van fer coses estupendes que, a més, van funcionar molt bé entre el públic. Va ser aleshores que a mi em van començar a conèixer també fora de Catalunya.

Fora del teatre, de quin paper n'està més satisfeta?

— Soc poc objectiva perquè sempre veig la imperfecció, sempre penso que ho podria fer millor. És el meu gran defecte com a actriu i de vegades m'ha fet una mica de mal. Però estic contenta amb el treball que vaig fer a Camino. Va ser molt intens i Fesser em va acompanyar en tot moment, té una sensibilitat emocional tremenda que t'ajuda a trobar el punt que et desmunta en el moment precís. Vam fer molt bon equip i ens vam entendre molt bé en aquell rodatge.

Cargando
No hay anuncios

Aquella mare fanàtica religiosa que sacrifica la filla deu ser un dels personatges més allunyats a tu que has fet.

— Sí, absolutament. Però alhora jo havia sigut alumna dels escolapis i aquella experiència em va ajudar molt. Amb Camino vaig passar comptes amb els escolapis, va ser la meva oportunitat i la vaig aprofitar.

Tothom vol treballar amb Almodóvar però no tothom pot. Vostè sí, a La flor de mi secreto. Com va ser l'experiència?

— Estava cagada tota l'estona. I mira que tenia bons amics com la Marisa Paredes en aquella pel·lícula i que coneixia Almodóvar perquè era del grup de gent que jo freqüentava quan era a Madrid. Però l'admirava tant que em sentia intimidada per ell. En realitat, aquella sensació meva va ajudar molt a fer sortir el personatge que feia a la pel·lícula, però el record que tinc és el d'estar contínuament impressionada per Almodóvar.

Cargando
No hay anuncios
Tràiler de 'La flor de mi secreto'

Algun cop li ha tocat fer el paper de mare en una obra en què abans havia fet de filla. Com ha viscut el pas del temps en la professió?

— Hi ha un moment en què no estàs per fer ni les joves ni les grans i tots els actors i les actrius passem per això. Però estem en una època en què ha canviat molt la manera de veure la dona i he tingut la possibilitat d'interpretar grans personatges, sobretot en teatre. Al cinema és més difícil enganyar i fins que no tens una edat no pots fer segons quins papers.

És cert que als 80 va estudiar a la mítica escola d'interpretació de Lee Strasberg?

— No ben bé. Hi va haver una època en què guanyava diners i, entre pel·lícula i sèrie, me n'anava a Nova York perquè allà hi tenia uns amics que estaven becats en aquesta escola on donaven classe els mestres dels grans actors que veiem al cinema de Hollywood. Però jo l'únic que feia era assistir com a oient als tallers per veure com es treballava als Estats Units, res més.

Cargando
No hay anuncios

Ha fet tots els papers de l'auca en la interpretació, fins i tot el d'actriu de doblatge.

— Per a la meva generació, el doblatge va ser una feina que et permetia guanyar diners quan no hi havia feina o mentre feies teatre, que sempre et deixa els matins lliures. Jo vaig començar amb una paraula, després tres i vaig acabant fent protagonistes. M'anava mot bé però em vaig espantar i ho vaig deixar.

Per què?

— Perquè m'hauria acabat xuclant la vida. Era una feina més o menys segura, em permetia guanyar-me la vida i m'agradava molt. M'hi podria haver quedat, era una bona vida. Però jo volia arriscar-me i no quedar-me tancada per sempre en un estudi. Soc molt insegura i de vegades covarda, però també he sigut valenta i he dit que no a productes d'aquella època del destape. I no és que no m'hagi despullat mai, però no és el mateix fer-ho en una pel·lícula del Bellmunt que d'Iquino. I jo no volia ser considerada una actriu d'aquest tipus, jo volia ser una actriu que algun dia pogués recollir un premi com aquest Gaudí. I he fet moltes bajanades, però tenia un sentit de l'ètica de l'actor que vaig aprendre l'Institut del Teatre.

Cargando
No hay anuncios

Ha parlat del Gaudí d'Honor com un colofó a una carrera. Vol dir això que està pensant en la retirada?

— És que això del premi és horrorós! [Riu]. Et posa davant un mirall i t'enfronta a l'edat innombrable que tens. I evidentment, hi ha moltes coses que m'interessen ara que no són només estar dalt d'un escenari. Estic molt vital i molt estupenda i el meu cos em demana altres coses.